Psicosi

En Ramon sotjava a través de la finestra la gent que passava pel carrer. Fet i fet eren enemics potencials. També regirava amb la vista les parets i els mobles no fos que hi hagués insectes perillosos o portadors de malalties, que amb la seva picada el duguessin a una mort segura. Tot eren perills a tot arreu. Tancava els ulls un segons per tal de refer-se del pànic. Aleshores decidia que havia de sortir al carrer a fer un vol. Dit i fet, es descalçava les sabatilles i les substituïa per les sabates embetumades que llustrava cada dia amb precisió de rellotger. Es posava els pantalons i la camisa i sortia per les escales.
La portera de l'edifici se'l mirava amb un aire estrany. Els seus esguards eren plens d'odi i de malastrugança i semblava que li desitjava el pitjor del món, si es que no estava preparada per clavar-li ganivetada tan bon punt com li dongués l'esquena. Passà per davant de la porteria retornant els esguards malintencionats de la portera. Aquesta s'esverava una mica en veure'l passar doncs advertia que tenia una estranya mirada als ulls. Però no en feia gaire esment i seguia amb les seves ocupacions de fer mots encreuats i treure la pols de la recepció. Un cop al carrer en Ramon notava com tothom amb qui es creuava li feia alguna mena de gest amb les mans. Era demostrat que tothom estava en contra seva. Fins i tot el guàrdia que feia la guaita a una de les torres guarnides de merlets per la part de d'alt, semblava disposat a fer uns de la seva escopeta per ferir-lo de mort. "A la merda!" Digué en passar per sota de la torre i li feu botifarra. El soldat sentí alguna cosa estranya, però com que ja coneixia el Ramon i el reconegué amb una llambregada, no el volia mirar més no fos que s'engresqués a seguir amb els insults com ja havia passat algun altre cop, doncs l'ignorà tan bonament com va poder.
En arribar a la cantonada del quarter es trobà amb el venedor de síndries. Aquell home plantava la parada on li venia de gust sense atendre a cap de les disposicions municipals relatives a la venda ambulant, o a la seva prohibició. El venedor de síndries no tenia cap por de les reaccions eixelebrades del Ramon, ans al contrari li seguia la veta per veure fins a on podia arribar en el seu desbarrament. "Què? Com prova el matí assolellat? Em compraràs una síndria Ramon?" "A la merda!" "Com dius?" "Son enverinades, ets un assassí cruel i despietat!" "No fotis, ,que parles de mi per atzar?" "Has estat tu qui m'ha robat les pastanagues, et mataré amb un nus de pescar" Així anava la conversa fins que els deliris d'en Ramon el conduïen a emprenyar-se amb el venedor. "A la merda, ja no parlo més amb tu assassí!" Marxava seguint el carrer. Aleshores començaven les al·lucinacions. Veia passar una corrua de cogombres que desfilaven com al 14 de juliol francès i cantaven tots a l'uníson La Marseillese amb accent alemany. Darrera seu una filera de tancs de sucre cremat completaven el seguici. En Ramon es fregà els ulls abans de continuar i per un moment tota l'escena va esfumar-se, per reaparèixer uns metres més enllà. Tornaven els cogombres i els tancs de sucre que l'acompanyaren uns quants metres.
Però de sobte una nova amenaça se cerní a sobre seu. La venedora ambulant d'encenedors duia una pistola a la butxaca i planejava matar-lo per cobrar la seva herència de vint-i-quatre euros i el casc de jugar a futbol americà. D'alguna manera havia aconseguit que fossin parents ella i ell i ara volia treure'n profit poc escrupolosament. Calia actuar de pressa. Rodolà per terra com havia vist a una pel·lícula i s'endinsà dins el portal d'una casa que era obert. Quan va sortir a mirar dues hores més tard la venedora ja no hi era. De ben segur que havia renunciat al seu pla d'assassinat. Semblava mentida la quantitat de gent que el volia matar en aquell barri. Potser hauria de plantejar-se la possibilitat de mudar d'habitatge abans no fos massa tard i tots plegats aconseguissin el seu propòsit de desfer-se d'ell.
Si més no ara no hi era la venedora d'encenedors. Tot havia quedat en no res. Però atenció! Tombava la cantonada l'home gras de bigoti. El que sempre duia el verí a punt a la butxaca dreta de l'americana dins una xeringa per clavar-li al coll, a l'alçada de la jugular per tal li arribés la mort més ràpidament al cervell. Es tractava d'un verí emprat pels indis de l'amazones que bloquejava els neurotransmissors en pocs segons induint un estat de rigidesa a la víctima i l'aturada immediata del batec del cor i de la respiració. El resultat era fatal i l'home gras de bigoti s'atansava amb la mirada folla envers ell. Al darrer moment, quan ja l'home tenia la mà a la butxaca i es disposava a clavar-li la xeringa va saltar al carrer amb gran ris d'ésser atropellat per un cotxe que conduïa massa de pressa. Segurament era un agent dels serveis secrets que seguia l'operació i que el volia rematar en veure que l'home gras fallaria el seu intent.
A l'altra banda del carrer tothom el mirava, amb raó esclar doncs havia estat a punt de provocar una desgràcia. Un home se'l va apropar per demanar-li si es trobava bé. "I vostè? Que es troba bé?" "Però home no es posi així que només vull ajudar" "A la merda!" El bon samarità va enutjar-se per aquestes dues respostes i li va dir que a la merda se'n anés ell si li venia de gust. En Ramon s'ho prengué com un atac directe a la seva persona i ni es dignà contestar-li. Havia de fugir d'aquell tros de carrer tan perillós quan abans millor. Quant a l'home de bigoti i el seu còmplice en la conxorxa per matar-lo ja feia estona que s'havien fet fonedissos. Segurament ho provarien un altre dia, no se'n podia dubtar pas.
Com que al carrer tothom li era hostil va decidir de tornar-se'n cap a casa i mirar una estona la televisió. Quan passà per davant de la portera aquesta no hi era a la seva cabina. Es tractava d'un pla elaborat amb la resta de veïns per estomacar-lo fins a l'esguerro i deixar-lo així incapacitat per poder fer-se càrrec de la seva herència. No ho podia permetre. Com que veié l'escombra de la portera recolzada entre la paret i el taulell de la cabina, va decidir que aquest seria el seu mitjà de defensa. Practicava sovint les arts marcials al menjador de casa seva, per mitjà de llibres i vídeos que comprava per correu, ja que a tots els gimnasos a que havia anat el volien fer prendre mal amb instruccions equivocades i consells malintencionats. Havia hagut d'aprendre per ell mateix.
Agafà l'escombra i començà a pujar les escales molt a poc a poc. En girar el primer replà es trobà la portera que llençà un xiscle agut i mortificador en veure'l brandant l'escombra i amb els ulls esbatanats. "On són els altres?" Digué en Ramon esverat i amb una veu que era un fil per la manca de saliva al coll i a la llengua. Estossegà i tornar a repetir la pregunta. "Quins altres? Torna'm l'escombra malparit!" Digué la portera, que reculava a cada pas que feia en Ramon. "Agafa-la tu mateixa si la vols" Digué i llençà l'escombra escales abaix, convençut que a l'escombra en realitat hi havia cartutxos de dinamita i que tot era un pla recargolat per tal de fer-lo volar en pedaços. S'imaginava el seu cos desllorigat per l'explosió, els membres separats del tronc i tots els veïns amb la portera fregant-se les mans i rient amb satisfacció de la seva dissort. No ho podia permetre. Engegà a córrer escales amunt per tal de burlar la persecució de la portera, i un cop a dins de casa dona un parell de voltes al pany i tancà el forrellat.
Tampoc ara no es podia sentir segur. Guaitant per la finestra veia passar tota mena de terroristes, en particular a dins els cotxes, amb llança-míssils darrera les finestres a punt per ser disparats contra la seva cara. Tenia un dilema, doncs si es mantenia a prop de la finestra era un blanc fàcil, però si s'allunyava no podia controlar els moviments dels atacants. Al final va optar per allunyar-se i mirar la tele. Si havia de morir no volia veure venir el tret.
A la televisió no feien més que programes on subliminarment introduïen missatges rient-se dels seus defectes i fent-los públics per a tot el país.
El millor era apagar el televisor i fer una altra cosa. Tornar a mirar per la finestra, per exemple. Ara s'estimava més de veure l'assassí que no pas ignorar-lo i morir sense saber que era el moment. Pel carrer passava tot tipus de gent. Alguns molt elegants, amb vestits cars i sabates lluents, i d'altres menys vistosos amb robes corrents. El que tenien tots en comú era la perillositat. Sempre hi havia algú molt sospitós al carrer, fos per la manera de mirar contínuament la finestra o per dur un maletí massa gran on es podia encabir perfectament una arma automàtica o un grapat de granades, o per la raó que fos. El cas era que al costat de la finestra s'estava ofegant per la por que li pujava coll amunt. Havia de canviar de parador, si no volia ser descobert.
La millor idea que tingué en una bona estona de pensar va ser la de pujar al terrat protegit amb el seu equip especial d'emergències. Consistia en un grapat d'accessoris que servien per protegir la integritat del seu cos. Duia uns pantalons d'entrenar gossos reforçats amb planxes d'acer i una armilla antibales vella que havia comprat a una subhasta de la policia. També vestia al cap el casc de jugador de futbol americà amb reforçaments de metall a la part de la barbeta i unes ulleres de soldador. D'aquesta fila s'assegué al terrat observant en totes direccions l'arribada imminent d'un estol d'helicòpters que llençarien els míssils contra el seu edifici. Era inevitable que això passés, tanmateix si només eren bales era possible que les aturés amb l'equipament que duia a sobre. Per a més tranquil·litat i com que s'estava posant molt nerviós va baixar un altre cop cap a casa seva i va treure tres ampolles de vi de la nevera. La veritat era que no era de qualitat el vi, però es podia veure, i després d'haver-ne tastat un parell de gots el gust ja era el de menys.
La primera ampolla de vi li va treu
re la por del cos i per primer cop en moltes hores ja no sentia cap amenaça a punt de caure-li a sobre. Però va seguir bevent i amb la meitat de la segona ampolla ja duia un pet remarcable. De seguida li tornaren les suspicàcies. Pensava que els núvols eren massa blancs, probablement pels agents químics que els americans deixaven anar amb els seus avions comercials per tal d'enverinar a poc a poc la població i fer una colonització en el futur. També estaven implicats els extraterrestres que ajudaven a la seva manera. Les rengleres de cogombres i els tancs de sucre col·laboraven sense cap mena de dubte.
Mitja ampolla més de vi i ja era dormint la mona. Es feu de nit i al dematí següent en Ramon es despertà amb el cos molt adolorit. No li agradava de beure doncs l'endemà es trobava molt malament i no feia més que tenir basques i marejos. Es clar que es tractava de la barreja dels compostos químics dels americans i els verins de llarg termini que li posaven els veïns conxorxats amb la portera al vi de la seva nevera. Sens dubte que la portera tenia una còpia de la seva clau doncs l'havia vista parlant amb el serraller que li havia canviat el darrer cop.
Segurament el serraller també estava implicat, al igual que els extraterrestres i els americans, la portera i els veïns i l'home gras de bigoti juntament amb el seu nou soci conductor. Tots eren enemics i tots perills als voltants. No podia fer res més que amagar-se dia i nit i sortir només quan fos indispensable. La seva vida en depenia i no pensava jugar amb una cosa tan important. La insistència dels seus perseguidors demostrava fins a quin punt tenia raó en les seves postures.