Protocol Omega

La porta s'obre. Sento passes i corro pel passadís. No miro enrere. No puc. M’atraparà si ho faig. Am compte, estiro la mà cap a la maneta i surto de l’ala est del laboratori. Miro al meu voltant i veig un palet. L'aixeco i l'apreto contra la porta per bloquejar-la.

Sóc a la plaça central dels edificis del centre d’investigació. S’estan escampant per tot l’edifici intentant aniquiliar-nos a tots. Saben del protocol Omega i l’intenten anul·lar abans de sortir a l’exterior. He d’arribar al telèfon de recepció i activar-lo.

Sento cops a la porta. He d’afanyar-me. Travesso la plaça i entro a recepció. Veig els cossos ensangonats del Jaume i la Clara. Fa unes hores ens hem desitjat bon dia… Irònic.

Em situo darrere el mostrador i agafo el telèfon. Sis, sis, sis. Ens va semblar graciós el número, ara no fot punyetera gràcia. “Protocol activat, compte enrere. Trenta segons.” Jec a terra i espero que tot s'acabi amb un somriure nerviós als llavis.

Unes passes metàl·liques s’apropen. És un dels primers prototips. El miro amb tristesa i por. Sense inmutar-se em dispara. El telèfon segueix “...deu segons…”. Somric alleujat. El robot es connecta a la terminal i per l'altaveu se sent “Protocol anul·lat”.

-¡Merda! -intento cridar amb el meu últim alè.

La vida se m’escapa i recordo als meus, aterroritzat. També els avisos dels col·legues de que no estàvem preparats. Tenien raó. Ara és tard.