Prosa medieval

Prosa medieval

A la manera d’Ausiàs i Martorell, que acontenti al jove i plagui al vell.

Davant una gata en zel que no em deixa escriure passo a copiar aquestes línies poc inspirades .
La donzella es lligava els cabells resplendent, asseguda al llit; el cavaller la requesta i ella prudent el rebutja. Porfídia d’ell amb el.logis i lloances; se li nega ella ergullosa mentre es passa una mà tendre i blanca com un lliri per les sines lleugerament suades
No em trobo aparellada per a la festa
Bodes sordes no voldria, diu el cavaller, cortès, amb una gentil reverència; hi hauran momos i dances, li diu, tot posant el genoll en la dura terra.
Ella afluixa la gonella i,d’una forma francament inesperada, de continent li tira una coça pel mig los pits; agenollat com estava reb la forta patacada i tasta el sabor amarg de la terra; tanmateix hi troba delit inexplicable en la rebequeria i s’en va ufanós festejant alegrement la ferocitat de la dama; ja s’hi veu triomfador. Però a la nit l’escomet el dubte i la desesperança:
És aquest el gasardó que meresc, premiat amb el rigor d’una sabata?
Però, paradoxes de l’amor que coneixen qui bé estimen: quant més es torça, més s’inflama el sentiment. El cavaller es torca la cara amarada de llàgrimes d’amor ardent . Ella, en l’intimitat de la cambra, plora desconsolada:
Què he fet Déu meu? s’exclama.
L’ergull t’engana el seny, li diu a cau d’orella la dóna de cambra, de virtut consellada; no és en natura de fembra tanta severitat,ni tan poca flama
Més fervor fóra fluixesa
No, si un poc d’honestedat s’hi mescla
I en aquests pensaments passen les hores i la nit s’escola.
L’endemà compareix l’amant ben d’hora. La troba més bella que mai, radiant, de tota cosa perfeta, encisadora.
Vull que siguis la meva mestressa i senyora
Anem doncs a l’església i complirem dretament allò que honestedat reclama
No penso pas altra cosa;anem-hi junts en bona saó i que cantin els saltiris i toquin les campanes.
I així foren els amors de tal senyor i tal dama.

A l’altra part de l’esfera es coïen altres faves. Els exèrcits del Viet envaïen la Txampària i clamaven les gents i es produí gran matança.
Per la Porta de la Virtut Resplandent sortiren les hosts d’en Thieu Ton; es dirigiren al Nord i passaren la gran aigua. S’encontraren els exèrcits amb crueldat extremada i foren derrotats els homes de la pell fosca i blana. No els valgueren mescs ni càmfores i la deesa de pedra que els protegeix i els ampara fou allà injustament derrotada. El seu cos de maragda mira sense esma el buit, és una pedra picada i ha de servir un senyor que no la lloa ni l’ama. Les dónes de la contrada que entorn de l’argil.la giraven, ara jeuen a terra i ploren sense paraules; els homes han perdut l’ànima en defensar llurs cases i sota terra descansen.
En altre punt de la Terra el Duc de Calàbria ofereix cent unzes d’or per qui canti més enlairada tonada. Molts joglars hi acudeixen, només dos en fan xamba; un és el mestre Guerrero de l’estimada Hispània; l’altre en Michel de Pignolier, de Mont-clar avantguarda. Aquest darrer es retira; era millor en Francesc , reconeix amb la mà al cor,amb modèstia mesurada.
I així acaben aquestes proses rimades sense disbauxa, lligant tres fets singulars sense raó ni semblança. No ha calgut art oculta ni màgia ni geomància; només l’esperit atent d’aquest que tot escrivint us parla.