Proema a la nova tecnologia

Oh! Tecnologia. Tu ens apropes a la nostra destinació, amb els teus aparells sofisticats, amb tantes millores quotidianes, la vida coll avall. Perquè les persones t'ignoren? Ingrates, pretenen somiar amb un món sense tu, en el que no existeixes, no s'adonen que et necessiten, que t'utilitzen, que tu no els demanes res a canvi, només els dones el benestar que desitgen, i mentrestant somien, amb una existència penosa sense els teus avenços. Podria fer una ridiculització ara mateix, d'aquests personatges consirosos, que maleeixen la seva sort, de tenir-te per amor i companyia, que pretenen que no els aportes res, que no els afegeixes, i sense tu no poden ni respirar, perquè tu tot ho veus, ets una divinitat, de la fertilitat, que ens acompanyes, i ens empenys, ens fas pujar més amunt i anar més lluny, i veure amb uns ulls incapaços, les meravelles de l'univers. Qui pot queixar-se de l'aire? I de l'aigua que s'escola? Qui pot queixar-se de les pedres? Tu només ets la nostra guia, la que ens indica el camí. Què recordem del nostre passat més remot? Els teus besavis, la roda i el foc, que encara ens fan servei, que ningú no qüestiona. Potser els romans s'equivocaren en construir clavegueres, i en fer camins de pedra, i en tantes altres coses. Però ja no parlo de tu, estimada meva, que reps les meves lletres amb exactitud mil·limètrica, adéu al mal als metacarpians, a prendre pel sac, si m'ho permetes, el bolígraf que no pinta i el paper exhaurit. Tu em fas feliç, tu ets la comoditat, qui es troba amb tu es troba amb la comoditat, i la comoditat amb ell, és un matrimoni. Quina pena no fan els queixosos, que han perdut l'enamorament, que parlen per un miracle de deu centímetres a quilòmetres de distància en mig de renecs, desagraïts, mal llamp els fereixi, no tenen en compte la teva susceptibilitat, no s'adonen de com anirien de cansats, de que no hi hauria gratacels, de que no podrien visitar altres continents, de que al cor de totes les coses belles i útils hi ha una porció de sorra pensadora, que fa la feina per ells. No volen reconèixer, no volen creure. Els infidels mereixerien tornar a la cova, saber de la natura, de la que viuen tan lluny. Aquesta natura antagonista, que vol treure't el protagonisme, que pretén que tu ets dolenta. Somnis de contradicció, escrits amb l'alegria de no haver de tacar-se. T'has oblidat de l'infame tinter arranant la teva prosa dansaire? Potser penses que podries viure sense ella? És una amant capriciosa, potser, mes no es mereix que la menyspreïs. T'acompanya allà on vas, és el teu àngel de la guarda, t'envolta com una mare, a dins seu sents el caliu de l'úter, la seguretat del recer familiar. La teva casa és més ample i les teves hores menys fredes, perquè no pensis que els invents que prefereixes no participen d'ella, no la fan servir.

Et creus pobre. Un pobre aixafat per una mola immensa, que pretén controlar-te la vida, no siguis ingrat, home! Que no és aquesta la teva pobresa, que no és ella la que t'escurça la vida, potser penses que als quiròfans podrien salvar-te la vida sense campanetes alertadores i sense instruments de precisió tallats per algun aparell articulat? No podries sobreviure ni cinc minuts, et trobes en mig de la muntanya i et queixes de la tecnologia, la teva mare, la deessa de la fertilitat de les idees, i no et queixes pas que hi sigui, sinó que no hi sigui. Perquè la blasmes aleshores? No és ella la que et fa patir, sinó la seva mancança, la seva llunyania. Et sents empetitir-te quan et defuig, quan hi confiaves i et deixa de banda, quan la cerques i no la trobes. Ella és nova, és un aire fresc en la densitat de la calitja, no la facis culpable dels teus mals, quan tots els teus bens te'ls proporciona. És la teva mare, és l'objecte de la teva adoració, una divinitat inventada, millor, potent, per sobre dels cims més alts, allà es troba, fent observacions que tu ni somiaves, que mai abans no podies fer, ensenyant-te casa teva des d'alçades impossibles, enviant persones més enllà dels límits habitables. I et penses que tots els paràmetres, totes les variables incontrolades, les podries endreçar tu mateix, amb el teu cap de meló, a on no caben ni tres o quatre números, que s'embolica amb unes poques xifres. Perquè la teva extensió, la superació del teu cos limitat et fa tanta angunia, perquè ets ingrat? La deessa t'observa de vegades, per protegir-te, perquè et sentis dins el recer muntanyenc, amb la calefacció regulable, has pensat alguna vegada en el desgavell que representava la teva recerca de tones de llenya al bosc proper? Penses que tothom podria fer-ho? Perquè parles malament de la teva mestressa, de la que et diu quan t'has de llevar i quan t'has d'enllitar de nou, de la que et distreu en les hores mortes, amb les seves imatges gaudívoles, que et mires amb devoció, i de les estones passades en distraccions animades. Tu que cerques la fama vinclant el cap sobre la pitrera de la teva ama, de la creadora de vida, de la que t'allunya de les teves por, i et proporciona l'escalfor al pit, i al cap, a les temples dolorides, que haurien de patir mil incomoditats, ara pots gaudir quan i on vols, sense limitacions, ets un ésser projectat, que té un exterior controlable. I tot mercè a ella, paga-li el tribut, ingrat! No reneguis de la seva majestat, del seu imperi sobre la terra, perquè ella t'ha deslliurat de molts pensaments inútils, de moltes tasques secundàries, d'una munió de preocupacions que ja no tens, que s'han esvaït, que ella s'ha menjat, pel seu poder i la seva gràcia. No hi ha cosa més gran que ella.

I què més dona que et domini? Potser no hi ha sempre algú que et supera, un quídam que corre més, o que puja més alt, o que parla amb més eloqüència? I perquè no ha de ser ella la que et controli, la que t'indiqui, et guiï, amb les seves paraules precises, amb les seves normes comprensibles, lluny de l'esquerpa realitat, pots fondre't amb el seu univers, entrar en el seu món i sortir-ne crescut, quan tu vulguis, perquè ella no et controla de veritat, tu tens la clau, l'opció de triar, tu decideixes. Perquè la critiques aleshores? Perquè no tens prou valor per fer-ho amb tu mateix, la trobes feble, massa despresa, et combla de bens, per això la creus estúpida, per això la blasmes, perquè no suportes la teva imperfecció, et sents petits al costat de la seva grandesa, penses que t'arramba contra la paret, per fer-te desaparèixer. T'equivoques de mig a mig, perquè ella t'estima amb despreniment, no vol de tu sinó la teva companyia, acaronar la teva orella amb la seva veu llunyana, per tal que puguis parlar sense veure, mentre passeges, per tal que puguis saber de persones que mai no haguessis conegut sense ella. Quina alcavota extraordinària, quants petons no has fet per la seva mitjancia. I tu jactant-te d'original, de simple, d'aliè a les seves fórmules. Els petons que has fet tenen regust de sal marina i de metalls pesants, que t'han ajudat, t'han empès necessàriament, no tens raó quan et distancies, perquè ella t'ha dut fins a on és, i fa els teus cotxes, i els teus somnis. Endavant el futur, que res no ens aturi, que poguem ser millors, i arribar més lluny, i picar més alt. Del bracet d'ella, que ens ha de conduir a un futur resplendent, on no hi haurà més que distàncies clares, on no podrem fer altra cosa que triar, sentir-nos per fi per sobre dels borns, fugir en tangent, no em diràs que vols anar a l'altra punta del món pujat en un ase? Però parlem més d'ella, perquè totes les paraules les llegeix, amb memòria prodigiosa, ni una se li escapa, i no afegeix ni sostreu, no té pensament viciat de prejudicis, fa el que li demanes i prou, en el temps d'un sospir. Oh! Tecnologia. De tu puc esperar totes les bonances, amb tu puc aspirar a tocar el cel, amb els teus aparells puc desfer-me de vells esclavatges, puc somiar com jo mateix no havia estat mai capaç, puc en definitiva. Tu fas de cada moment meu un èxtasi, de cada acció un èxit, de cada moviment un desplaçament sublim, perquè tu ets la reina dels temps, la nostra impromta, tu gaudeixes servint, i fas gaudir. A tu totes les lloances, perquè no hi ha cap altra que escurci el temps, i engrandeixi els espais, tu ets capaç de miracles de veritat, tu ho ets tot, ets la màgia i l'esperit, el sentit de la vida, l'alleujament de tots els dolors, tu fas que creixi deu centímetres, ets la companya que mai trairé, tu m'ho dones tot, de franc, i jo no et dono res a tu, perquè no et cal, perfecta com ets, la meva ajuda.