Primers episodis d'allò més quotidians

Un relat de: aura

Hi ha moltes menes d'història. Algunes, les inventades per fades, tenen principi i fi i la virtut de la rotunditat. N'hi ha d'altres que fan olor a esclat de castanyes, i tan es poden explicar a cel obert com a la vora d'un forn de segona mà; són els relats del quotidià, i no solen tenir paraules pròpies, ben al contari, es fan i s'expliquen entre noms comuns i llengües varies, a través de llavis fins o carnosos, senzills, seductors o vanals.
Hi ha certes històries, però, que són més que espai i moment, que ja havien començat avans de ser enteses.


La història, conte o relat dels cent anys de soledat (llàgrimes per ell que ja és mort, que va morí ahir...), de les dones de l'amèrica que canten fort i viuen del foc i la màgia, o la paraula de qui mai acluca el llapís i sempre regala inici... ¿quants paquets de tabac hauran requerit totes elles?

Espais plens de fum dens que creix i gira amb l'aventura del rondallaire, a mesura que trepitja el record i els dies d'aqui i els d'allà, i les paraules d'altres, i els tabús i les eufòries... tantes i tantes planes construides a través de tots els que van ser en algún moment, dels forats negres de la vergonya i la pèrdua, i les explicacions metogenètiques de passats més o menys pròximes i prediccions de vida i mort, alegria i ofec.

Fa un parell de dies que pujava per l'escaleta d'aquest edifici prim i antic, amb les últimes caixes a les caderes i el t'estimo acabat de regalar bullint al pany. Fa un parell de dies, llavors, hagués atura't el cotxe, desenxufat el motor, per correr cap a casa, la meva casa de sempre, la dels anys i la vida. Però pujava graons amunt, veient les parets, pintades de blanc i blau, i les esquerdes que ja eren nostres, obra abstarcte de l'escalada del sofà.



Construir es (también) deshacer ideales... tanco així un breu espai de psicoanálisis, 40 minuts exactes de retrocessos mentals i deslligament d'apàtic transcurs vital. L'escala ja és més meva del que era fa un parell i un de dies i ara ja travesso la porta i m'endinso al cub havent deixat el cotxe ben aparcat. Aquest cub és obra meva, construcció artistico-social-persoindividual i per ara encara no hi ha entrat el doctor (tot i que si l'electricista); o potser sí que hi ronda per qui l'home que cura i expia el dolor, així com la matemàtica horaria i l'autista vital. Potser hi som tots en aquest cub, que és en sí mateix tants altres cubs, que es fan i es desfan, talment com els contes del quotidià, de material esfèric. I si és així, llavors jo hi soc múltiple, seguint amb el llenguatge de sempre, i només haig de buscarme entre els envants i les alfombres... trobar els esmentats ideals, ¿sabrán jugar a fet i amagar?, i saludar-los a la manera zapatista, perquè restin aclucats o es transformin a la causa, i si la salutació no els hi és prou, organitzar de nou la llarga marxa, d'aquí fins a la ciutat del gris, i més enllà, fins a les muntanyes chiapanenques... i dir-los carbassa, i deixar de creure'm Janis Joplin, i de prometre'm el següent Premi Nobel de Literartura. Uf, quin esbufec tan llarg sense punts!

Comentaris

  • primers[Ofensiu]
    donablanca | 01-04-2005 | Valoració: 10

    doncs a mi m'ha agradat llegir una frase llarga.
    no és habitual per aquí.
    està ple de frases curtes

  • donc si[Ofensiu]
    vilella | 30-12-2004 | Valoració: 8

    m'has fet, que pensar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aura

4 Relats

8 Comentaris

10036 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67