Primer relat de l'avi Baldiri

Un relat de: s

-Doncs va passar lo sigüent: com que... Sona el telèfano, Cisqueta!
Les converses de sobretaula a casa en Baldiri i la Cisqueta en realitat eren monòlegs mal disfressats. La temàtica tractada per l'orador era variada, però, d'alguna manera o altra, gairebé sempre acabava tractant sobre l'any 36 i posteriors.
En Baldiri Petit era un home equilibrat, malgrat coixejar i portar bastó, i no tenia un pèl de retardat, dels pocs que li quedaven. Parlava pausadament, sempre tractant de mostrar una certa objectivitat en les seves oracions. Els seus oients habituals eren tres o quatre néts que l'escoltaven com Plató a Sòcrates, o dit d'una altra manera, pensant a una velocitat superior a la del seu mestre. Des de ben petits havien après que no només de pa viu l'home; que després que l'àvia Cisqueta els hagués atipat de valent encara els quedava empassar-se un quart plat de paraula. I ella, amagada a la trinxera, trinxava carn amb una orella al xup-xup de l'olla i l'altra al màster casolà del seu marit, esperant el moment d'assaltar a l'enemic i aportar certes dades històriques -sovint de naturalesa autobiogràfica- passades per alt pel seu estimat senyor, fos per desconeixement o per exprés.
-Ja sabeu que a ell mai li va faltar res... ell és com si no l'hagués viscut, la guerra; no sap què va ser, home!
L'altre septuagenari, sempre que sentia l'argument existencial -un dels més preuats per part de la seva senyora contra aquell home que ho sabia tot-, s'emparava en una d'aquelles fortes rialles que serveixen com a escut davant certes veritats.
-Els que hem fet gimnàsia mental estem ja en un altre nivell -redeia l'avi, qui a nivell cognitiu es considerava per damunt de la majoria de gent de la seva generació. Però no ho afirmava amb vanaglòria, sinó com aquell qui veu núvols d'una densa negror i diu que plourà.
-Sí, molt bé, però pots tornar a la història que estaves contant, avi?
Era normal que els néts s'impacientessin en sentir aquelles frases pitagòriques (en el sentit repetitiu i inamovible de l'adjectiu).
-Cisqueta!
-Mana... -l'àvia arrossegava els peus i la veu.
-Que tens més cubitos, per favor? Nanet, pren-te el coca-cola, home, no siguis carrincló!
La lenta elegància del monòleg es trencava en produir-se certs comentaris, a vegades del propi Baldiret, en què els néts i l'avi aprofitaven per a alleugerir la tensió intel·lectual i relaxar-se. Llavors, els joves es recordaven en veu alta, sense cap por que l'avi els sentís, les expressions que havien aconseguit capturar durant aquella estona; aquells mots del català que havia parit el franquisme: «Enlloc de progrés, pogrés». «Sí, i una boníssima: en comptes d'exiliar, exilar! I l'han dit tres vegades, entre ell i l'àvia!» Esclataven a riure, i sempre acabaven dient que se les apuntarien i farien una llista, encara que després se n'oblidaven. «Els que no toquen pilota no van a lo profund i es queden en les paraules, en l'envoltori», esgrimia l'avi, defensant-se dels joves sofistes.
-Val, val, però vinga, avi, per on anàvem?
L'avi somreia i callava, intentant posar de nou el fil a l'agulla.
Aquell dia, en Baldiri havia encetat un paquet ignot per als seus néts i la seva Cisqueta. De sobte, havia deixat de tractar els temes com un professor de l'IESE i, malgrat que ell mai acceptaria el que diré a continuació, el seu discurs s'havia tornat més semblant al de la Cisqueta, més... vivencial. Els néts, conscients o no d'aquest canvi substancial, escoltaren atentament el primer relat de l'avi Baldiri:
-Doncs sí, a Sant Boi mai ha tornat a succeir res semblant a allò que va passar aquell dia. Ni a tot el Baix Llobregat, que jo sàpiga.
»Feia res, dues setmanes, que havien arribat els nacionals, i els meus pares em van fer pujar a Sant Baldiri amb ells perquè feia la primera missa mossan Francesc, que era un sacerdot que feia mesos que no el vèiem per tot el tema de la guerra, ja sabeu... Allavòrens la missa encara era amb el capellà d'esquenes, a l'estil d'abans del Concili, en què havies de seguir-ho tot amb el missal... Bé, això no importa massa, però així us situeu. Doncs va passar lo sigüent...
Fins aquí, tot això ja ho havia dit feia una estona. Va fer un glop al got de coca-cola, gelada com era -sis glaçons, s'hi havia tirat-, i, afortunadament per a l'audiència, que ja temia que es tornaria a interrompre la narració, prosseguí. Més d'un oient deixà anar un esbufec.
-Aquell dia érem en allà, sense exagerar us ho dic eh, vora dos mil persones. Tot ple, cap assiento buit; més gent dreta que asseguda. És clar, perquè no hi eren només els filigresos de Sant Baldiri; també n'hi havia molts que havien vingut de tot Sant Boi i de fora, perquè mossan Francesc era molt estimat per tothom; fins i tot, i fixeu-se bé el que us diré, per alguns que es deien anticatòlics i que l'havien estat armant contra l'Iglésia feia poc... Perquè us pogueu fer una idea de quanta gent hi havia, penseu que a l'hora de la comanió un dels sacerdots que concelebrava va haver de sortir a les escalinates perquè la gent de fora pogués combregar.
»Com que era un dia important per a la parròquia, havien col·locat unes quantes taules a fora, davant l'iglésia, en allà on ara aparquen els cotxes. Hi havien posat bandejes -la jota pronunciada com en castellà- amb coses per picar: crosants, ensiamades, pastels... Amb tots els que érem, i tot just acabada la guerra, figureu-s'ho, allò va volar en un santiamén (de fet, penseu que gairebé dingú es va enterar de que hi havia menjar... ni mossan Francesc), però com que nosaltres havíem arribat tard i estàvem els últims, jo encara vaig pescar una pasteta, re, com un dau de petita... me'n recordo com si fos avui, perquè era la primera vegada que tastava el plàtano, i us ben asseguro que en aquell moment allò era un lujo. A l'indemà vam saber que alguns soldats moros havien estat discutint amb mossan Francesc perquè els havien robat unes capses de menjar que havien deixat al centro catòlic. Per sort no va passar res greu.
»Però bueno, tot això no té cap importància en comparació amb el que va passar después. Resulta que aquests moros tenien camions plens de menjar d'aquest enllaunat, carn russa que n'hi dèiem.
-Però els nacionals no la rebien de Rússia, no?
-No, home, és clar que no... Molta venia d'Amèrica, d'allà a l'Argentina, com en diuen...? De la Pampa, això, de la Pampa! Però el nom de "carn russa" l'utilitzàvem per a tot tipo de menjar d'aquest dels soldats, comunistes o no.
Un bon glop de nou.
-Que vols més coca-cola, titotet?
-Nooo!
-Va, avi, explica!
-Però no et posis així, dona! A veure -es va produir una d'aquelles pauses que acariciaven els nervis, i de cop tornà a la narració-, tot va passar just després de la missa. Els pastels ja s'havien acabat, però encara no havia sortit tothom de l'iglésia. De sobte, es comencen a sentir uns crits que venien de la gent que havia començat a baixar pels carrerons aquells que van a parar vora la plaça de l'ajuntament. Sabeu, no? I cada vegada més xisclets; cada vegada més gent esvalotada. Jo no veia res des d'on érem, allà al costat de les bandejes, perquè jo era petit... d'edat vull dir, eh, que de cognom encara ho sóc -va deixar anar una rialleta curta, esperant una resposta, però l'ànsia per escoltar el desenllaç va malbaratar qualsevol ànim de burla dels interlocutors per tan fàcil gràcia-. I llavors mun pare, que al cel sigui, m'agafa en braços i comença a córrer. Ell també va començar a cridar: «¡La mare que les va parir, però què és això?! ¡La mare que les va parir!» I ma mare: «¡Miquel, ai, Miquel!» Jo ja pensava que passaria una desgràcia, perquè en tota la guerra no havia vist als meus pares tan alterats com llavòrens. Vam córrer direcció cap al temple... dos nanos que feien d'escolanets, que ara ja són morts, pobres homes... te'n recordes, Cisqueta, del Pep de cal Tropa, que era cego?
-Oh i tant! Ara ja farà almenys deu anys que va morir...
-Deu? Quinze en fa!
-Home... sí, ja pot ser, ja.
-Doncs... Daixò... aquests dos estaven tancant aquelles portes tan grans de Sant Baldiri, tan ràpid que casi ens quedem fora...
-Però què passava?! -van preguntar tres veus a l'uníson.
-Espereu-vos, espereu-vos, home! No s'amoïneu, no sigueu impacients! En aquesta vida s'ha de tenir paciència.
Pausa...
-Encara no havíem entrat a dins l'iglésia, i mon pare i jo casi que caiem escales avall, perquè va relliscar, el pobre (al final vaig acabar pujant pel meu propi compte). I, de cop, es comencen a sentir tiros, però no des d'on la gent cridava al començament, sinó des de l'altre part del poble. Tiros, tiros! En tota la guerra no n'havia sentit tants de seguits! Just quan estàvem a punt d'entrar, recordo que em vaig girar per a veure si veia alguna cosa des d'allà d'alt... i i tant que ho vaig veure!
Un bon glop de coca-cola. L'últim. Ara ja només restaven al got els cadàvers dels glaçons. Però aquest cop no va haver-hi silenci després de la ingesta. Quan s'havia empassat tot el líquid, va exclamar:
-Rates! Rates! Eren rates! A dotzenes, a centenars, a milers! Una per a cadascú dels que érem allà, i n'haurien sobrat... I corrien! No s'ho podeu ni imaginar, com corrien! Havien pujat des de baix del poble en massa, a tota velocitat... Jo no m'havia adonat, però mentre pujàvem els esglaons, les rates ja passaven per radere nostre, direcció cap a no sé on, tirant cap a l'altre cantó, on ara hi ha l'hospital comarcal i tot allò.
»Al final vam entrar a dins i van tancar les portes... sort que al temple no n'hi va entrar cap, de bitxo! Es veu que van anar a parar a una zona on els nacionals havien deixat els camions. No sé quin tipo de carn russa hi guardaven, a alguns camions, que les rates hi van anar directes. I llavors vam haver d'esperar dins de l'iglésia, fins que es van acabar els tiros...
-Ah, quin fàstic, les rates! No sé perquè, però em fan una ràbia...!
-I què van fer amb totes les rates mortes?
-Ah, bona pregunta! Què creieu que van fer?
-Us els vau menjar! -va exclamar algú, brome
jant.
L'avi Baldiri no va contestar; només somreia.

Comentaris

  • Benvingut a RC.[Ofensiu]
    surina | 08-09-2008

    Espero que et trobis bé entre nosaltres i que continuis escrivint. Ho sento però el meu relat és biogràfic i de Sant Boi de Lluçanés, un poble que quasi no ha canviat en 30 anys. Una abraçada.

l´Autor

s

3 Relats

7 Comentaris

4047 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75