primavera sense Vivaldi

Imatges reiterades, reforçades per repeticions on tot es barreja i es confon, com en un somni.
Massa real per ser cert, o potser no.
El cap és un gran laberint on les sensacions i els fotogrames van per lliure, com podem imaginar segons quines coses que no em tastat ni viscut mai.
No sé, al final ja no se sap on comença la realitat i on s'acaba el somni, o viceversa.
Recoi, quin embolic que m'estic fent...
Una primavera sense Vivaldi és com reinventar la melodia, partint d'un somni?

No sé avui estic una mica volàtil, adéu me'n vaig mig volant...

Una abraçaaaada des de dalt de no sé on!

el somni es disculpa!!! genial,
trobes i inventes la magia de cada paraula, i la fas brillar fins a enlluernar....
una passada, Capdelín...
ara feia dies que no estava per tu, perdona, però és que vaig molt enfeinada!!!
un petonas!!!
sílvia

en què la musicalitat segueix el ritme sincopat del jazz. Tot són gradacions en què la puntuació marca el ritme, reforçat, això sí, per les imatges que en progrés es trenquen amb el somni que es disculpa.

Per a mi, aquesta última és la més bella de totes.

Felicitats, altra vegada, Capdelín.

Un petó.

Un poema amb un cadencia hipnòptica, sembla que un caigui rodant en un mar de mans i llavis i sexes i fluids.

No pretenc explicar el teu poema. No pretenc explicar cap poema... Com explicar els trucs dels mags/bruixots. Però em sembla que mai ho he viscut (que jo sapiga....).

Ets el meu favorit! (no t'ho creguis massa, tampoc!). Però si vols també puc ser crític (de moment no cal, oi?).

Bruixot