Presó de Venus: Presoner 37

Foscor. No veig res més que foscor. En la presó flotant de Venus no hi ha llum, ni una sola espurna. Es pensen que som bèsties i ens tracten com elles, però nosaltres sentim, ens preocupem, volem. No hem fet cap mal. Han passat vint anys des que vaig veure per última vegada la llum del Sol. Vint anys tancat en la mateixa cel·la, esperant que la mort em llevi la vida, sense parlar amb ningú, sense tocar a ningú. Aquí a V-203-F ningú pot parlar, ni murmurar ni cantar. Tot so està prohibit. Fent qualsevol soroll, et condemnen a mort. Ningú ha pogut evadir-se de V-203-F i ningú podrà. La nostra vida no és res, la nostra vida no significa res. Quan entres en la presó et donen un nombre, només una xifra, ni una sola lletra. Quin era el meu nom? No me'n recordo; l'única cosa que sé es que em van tatuar el nombre 37 al braç esquerre. Com és la meva cara? Tampoc me'n recordo. Com se sent un quan el toquen? Ho he oblidat. A V-203-F fan de la teva vida, o el que queda d'ella , miserable. Han passat vint anys des que vaig veure per última vegada que vaig veure el rostre d'un ésser humà. No és com el company de la cel·la del costat, si és que hi ha un. Crec que no.

Què és la vida? Que significa la meva vida per als altres? Quin és el sentit de viure quan estàs condemnat a morir? Si la vida no significa res per a ningú, que sentit té viure? No significo res, sóc com un fantasma. És com si mai hagués existit i al mateix temps existeixo, que estic aquí però que ningú se'n adona. Podria llevar-me la vida en un instant. Només hauria de sospirar, ni tan sols parlar. Intento parlar però les paraules es queden en la meva ment i no surten. Potser és perquè tinc la lleu esperança de tornar viu al meu poble, però és que això no podrà passar, perquè l'esperança a V-203-F no existeix, només en la meva ment.
Alguns diuen que la vida es una manera que té Déu per a escollir als bons i als dolents, i quan ja ha decidit els envia a la mort perquè vagin al cel o a l'infern. Però perquè envia a la mort de tantes formes diferents, tal com armes, guerres nuclears, bacteris, massacres, tortures, assassinats...? Li agrada a Déu veure'ns morir, o ha perdut el control de la mort i ara fa el que vol? Ha estat la mort la que ens ha portat la destrucció?

Uns altres diuen que l'ésser humà és un error de la naturalesa, un accident. L'home és l'únic animal que no aporta res a la naturalesa. Només la destrueix. Només som un accident. I tal com la natura va crear la seva pròpia destrucció per accident, l'ésser humà també va crear la seva destrucció: els robots. Al principi ningú li donava importància al tenir robots a casa o veure'ls pel carrer. Però aviat els robots van començar a prendre les nostres ciutats, matant a tothom. Els robots no saben el que són la pietat, la clemència i la compassió. No tenen sentiments, són màquines, simples autòmats. No saben el són que l'amor, divertir-se i l'alegria. I com que no podien tenir aquests sentiments, tampoc volien que els humans els tinguessin, els van esclavitzar. Van prohibir riure, jugar, estimar, beure, tot allò que feia a la raça humana feliç. La gent odiava als robots i a ells mateixos. va haver una guerra entre robots i humans. L'odi i la crueltat van regnar sobre el planeta Terra i tot allò que ens feia humans, va desaparèixer. La foscor va caure sobre la Terra i aviat era impossible viure en ella. Robots i humans van conquerir nous planetes, sistemes solars i galàxies i van seguir lluitant, fins que finalment els robots van guanyar. Van arrasar ciutat rere ciutat, matant a tot el món. Alguns van aconseguir escapar. Els van anomenar rebels. Aquests rebels van seguir lluitant fins la mort. Però aquesta vegada passà una cosa. No ens van matar. Ens van portar a aquesta presó. Al principi no sabia perquè, però després d'estar vint anys només, sense llum i sense parlar amb ningú em vaig adonar de que volien que els últims éssers humans sofrissin fins el punt que ningú desitjava ser humà. Ens van treure tot el que era nostre, perquè observéssim que no érem res comparat amb ells. I és per això que ara em semblo a ells, miserable, només una bèstia, i sóc tractada com ella.

La presó és una galleda de metall, amb dues-centes cel·les. Tot aquesta presó és d'un metall gris, on no hi ha colors, tot era gris l'última vegada que ho vaig veure.
Els guardes són robots de metall. Són els anomenats X-7. No fan soroll, no tenen ni boca. Són una mutació del X-4, i quan dic mutació em refereixo que ells mateixos es van fer els canvis que els van fer millors, més llestos i més forts que l'home.

Que és la vida? Em pregunto altra vegada. I altra vegada estic temptat a pensar que la vida no és res. Que som un error. I tal com la naturalesa tingué el seu error, l'ésser humà també va tenir el seu. Em pregunto com serà l'error dels robots que els conduirà a la destrucció, perquè no són perfectes, veritat? L'únic ésser que és perfecte és Déu, almenys això és el que deien alguns. I com Déu és l'únic que és perfecte i res pot ser més perfecte que Ell, els robots no són perfectes i és per això que crearan la seva pròpia destrucció. Qualsevol cosa una mica més perfecte que ells, una mica que els exterminarà. O potser aquesta cosa ja existeix. Serà aquesta cosa Déu?

La porta s'obre i un robot entra en la meva cel·la. No el puc veure bé per culpa de la foscor. Té una cosa entre les seves mans. Sembla afilat. És la meva mort. M'arrossega pel corredor. Miro al meu voltant. Totes les cel·les estan buides. M'adono que estic sol. Sóc l'últim. Amb la meva mort poso fi a la raça humana, a partir d'ara els robots dominaran l'univers fins que la destrucció caigui sobre ells. De cop i volta em desperto. Tot ha estat un malson gràcies a Déu! Miro al meu voltant. Tot està a les fosques.