Pregunto

Tanco els ulls i quan crec veure-ho tot cla, malgrat ser un miratge, una visió subjectiva de la realitat i producte de les circumstàncies, pregunto. Petites qüestions o grans interrogants.

Demano per què? I per què no? On, com i quan... tot i així la contestació és un gran mutisme estancat. Pregunto perquè tinc humils coneixements, i raono, penso en el mar de preguntes sorgides de la indignació que cridaria si conegués més, engrandís cultura i... pogués veure através de parets.

Reflexiono, i ho faig tenint en ment aquells que coneixen menys encara que jo, que són utilitzats i no qüestionen. De vegades, inesperadament, obtinc resposta tot faltant a l'habitualitat. I, aquesta, per diverses carecterístiques; dogmatisme, incoherència, falta de pès... em desoncerta més encara que la realitat que em desperta el neguit. I malgrat tot, i en contraposició, em dóna força; pregunto més, i més alt que mai. En altres moments, jo, ingènua, busco en mi responsió. Perquè no l'obtindria ni veient rera parets, o perquè en un petit arrebat d'esperança crec que trobaré solucions. I, aleshores, no és un silenci qui omple la totalitat del meu ésser, sinó que centenars de rèpliques, punts de vista, realitats, experiències, converses, coneixements, teories... apareixen acaparant-me. I mai hi ha conclusions que em valguin, ja que, en el meu fons, considero inexistent la veritat absoluta. No obstant, la seguretat em fa creure en múltiples instants que en sóc coneixedora. Seguretat, fermesa, confiança; que porta molts a intentar transmetre'n a d'altres que en necessiten.

Pregunto desperta, i també quan dormo, somio amb respostes que a la pràctica no són res. Qüestiono quan camino pel carrer o també quan accelero el pas davant d'un edifici de presumpta bondat amb un mig mort tremolant. Reflexiono quan miro l'espai, i quan, dementre, no veig estrelles; són tapades per gasos pudents, prudents.

Interrogo amb fermesa quan persones valuoses, intel·ligents i admirables que necessiten ser escoltades, i adonar-se que desperten interès... són oblidades. Pregunto quan entro en consciència que la sensibilitat és utilitzada en gran part o en la seva totalitat per nosaltres mateixos, simplement.

Crido quan veig morts, percebo que tot és una gran massa d'errors d'anys enrera amb llurs conseqüències, males ensenyances. Inquireixo quan ploro i res ni ningú atura les meves llàgrimes, cauen... soles... fins que es cansen de rajar.

Quan beso, ric, acaricio... quan parlo i també quan escolto; torno a qüestionar. I en aquests moments, quan interrogo, ho puc fer de maneres diferents; amb incertesa, desconeixement, intriga... també amb indignació o sorpresa. I opino, senzillamentment així; demanant, preguntant, em posiciono involuntàriament i, de vegades, també amb consciència.

I aleshores em plantejo si val la pena qüestionar, si val la pena patir, sentir... I les diverses respostes no canvien res.

Per això, potser erradament o, qui sap, no tant, clamo: si sents, vius, plores, somrius, si et sents impotent o ho necessites... Pregunta, no t'aturis, no callis, demana i busca resposta. Potser, algun dia, els solemnes perquès seran tan potents que quelcom canviarà, o faran sorgir una petita resposta del no-res.