Predestinacions

En Martí creia en els signes, en els averanys dels ocells i del marro del cafè i en els miraculosos redreçaments que patia la seva vida de vegades. Com que vivia a a ciutat no creia en l'autenticitat dels sentiments ni en que hi hagués de complir totes les normes que tenia pels voltants i que li semblaven una poca-soltada sense parió. Estava gairebé convençut que a cap altre lloc del món la gent no es podia amoïnar per petiteses tals com les que rondaven el cap dels seus veïns. De tota manera, cap d'aquestes normes absurdes no el treien del seu convenciment que existien les predestinacions.
Per exemple, en sortint del metro en hora punta, es creia predestinat a trobar una dona grassa que feia olor de perfum i que romana asseguda als bancs propers a l'andana, eixarrancada i dubitativa esguardant amb la cua de l'ull els moviments d'un jove atlètic que devia malbaratar les hores al gimnàs vorer a casa seva on coneixia tot un seguit de gent que cal analitzar detingudament. La noia del top de color groc amb tirants amples que li feia l'ullet cada cop que el veia aixecant les feixugues politges de les màquines de treballar els músculs, era una predestinació a la seva vida, doncs de ben segur que la seva afició pel moviment de masses li venia genèticment, donant un caire a la seva vida que no podia abocar sinó a l'exercici gimnàstic, i aleshores era del tot normal que li fes l'ullet la noia de les malles, que a voltes ensenyava el melic amb afany de provocar, i unes altres el que ensenyava era la part de dalt de les calces. La dona grassa ho havia estat tota la seva vida i per tant també la combinatòria de les cèl·lules ovàriques i dels viatgers de l'úter havia estat determinant en la seva condició de senyora obesa. Tot quedava predestinat aleshores, encara que sempre romania la possibilitat que les coses no fossin com ell pensava. Potser la dona havia tingut molts problemes personals amb la família i la feina a una època determinada de la seva existència i havia començat a engreixar-se fins que ja no va poder recular i va quedar com a la dona grassa que era. Tal vegada el gimnasta havia estat un adolescent escanyolit que havia patit un desengany amorós precoçment i des d'aleshores que matava les penes ofegant-les en mig d'esbufecs i estrenyiments de dents encabit a un aparell d'aixecat pesos. Val a dir que a en Martí aquesta mena d'andròmines per mantenir o millorar la forma li semblaven poltres de tortura mitgeval, per a les que definitivament no se sentia gens predestinat.
A la sortida del metro tornava a rumiar-se el problema principal. Aquelles escales mecàniques que no feien gens de soroll i que si badaves et podien enganxar les puntes dels pantalons en esmunyir-se sota terra al final del seu recorregut, eren un presagi de tota la vida que havia menat. Un ascens en positiu cap a millores laborals, salarials i personals. Potser per aquest ascens pel costerut camí de la vida tan monòton i previsible pensava que hi havia d'haver certa predestinació i que algú d'allà dalt anava dirigint les seves passes, resseguint amb un llapis màgic totes les decisions i compromisos que havia de prendre i que el duien a un estat de felicitat cada cop més gran.
Aquell dia plujós de març, quan va conèixer la seva actual parella, la Fabiana Eduarda, tot semblava signar cap a ells dos, els núvols acaronaven les seves testes mullades quan ell molt gentilment va oferir-li el paraigua. La va veure palplantada sota el balcó. Neguitejant-se i reüllant el rellotge de canell, pel que va suposar que feia tard a una cita i que com que no tenia cap mitjà per aixoplugar-se havia de triar entre quedar xopa o arribar tard. Mentre l'acompanyava fins a l'entrada del metro proper van intercanviar-se els telèfons. La conversa telefònica no fou res de l'altre món: com que la noia duia un rellotge molt vistós en Martí va explicar una xic saberut que la paraula venia del grec horalógion, ras i curt, que diu l'hora. La noia que venia de l'Amèrica del Nord va obviar el comentari que li semblava del tot sobrer, però va encetar amb ell una relació que ja durava vuit anys.
En Martí no rondinava mai doncs tot ho atribuïa als designis i escrits de la deessa fortuna que amb la seva mà esquerra retocava els esdeveniments perquè a ell tot li sortís guindat. Però tornant a les predestinacions, sens dubte quan enfilava el carrer major del seu barri estava escrit que havia de trobar-se tot el reguitzell de pidolaires i borratxos que venien a demanar l'almoina o a mirar de gairell i amb mala cara. No s'inquietava gens per aquest fet i pensava amb poca raó, s'ha de dir, que ho tenien ben merescut de estar en aquella desagradable situació, doncs no feien res per sortir-se'n i, encara que no tinguessin l'ajuda divina que ell creia tindre, segurament amb una mica d'esforç i sacrifici podrien trobar una feina i fer quelcom de profit. De totes maneres donava voltes als aspectes dels rodamóns i es plantejava si les coses podien haver estat diferents o si hi havia un fatu darrera de tot plegat. Era evident que aquestes persones no havien nascut així, sinó que en havien esdevingut per circumpstàncies adverses de la vida. Alguns perquè havien perdut la dona i la feina alhora. Un esglai li recorregué la carcanada extenent-se després als braços on els pels se li eriçaren. Era possible que li passés a ell una cosa tal, i que al capdavall tot hagués estat una jugada del destí que l'havia enlairat als cims de la felicitat per després colpejar-lo cruelment. En Martí es demanava si la seva final destinació no seria morir sol i prematurament en meitat de deixalles i els seus propis excrements. Amb una brandada de cap es va treure l'idea del pensament. No era dels que creien amb ingenuïtat que les coses pensades poden arribar a fer-se i que es millor ni tan sols pensar-les, tanmateix li venia basarda de tenir aquesta imatge al cap, la seva dona amb un altre i la feina perduda, els amics i els privilegis del seu entorn benestant en orris i havent de cercar menjar a les escombraries. De cap manera, la predestinació existia i, en el seu cas, era concloent i assenyalava cap a un futur d'ascens i millorament en tots els aspectes.
Quan aconseguia d'expel·lir del seu magí les visions negatives tornava a gaudir de l'infinit de benestar que li garantien els seus recursos i la seva particularíssima visió del món. Quan es trobava el semàfor en vermell es sentia predestinat a veure passar pel davant una dona d'uns trenta-cinc anys que duia un carret amb bessonada i que de gairell observava les evolucions d'un panxut escombraire amb la barba mal afaitada, o més aviat afaitada be o malament feia massa dies, abillat amb tots els colors de la seva feina, el groc cridaner i les bandes de gris reflectant, empenyent el carret amb el cubell i les escombres de diferents mides al seu lloc corresponent. L'escombraire tenia una dona tan grassa com ell que l'esperava a casa seva amb quatre infants asseguts al voltant de la taula sense gosar d'encetar el sopar que havia preparat al llarg de la tarda.
Quina facècia del destí si aquell home era sorprès pel seu cap havent begut més del compte i era acomiadat de la seva feina, i en tornar a casa la seva dona l'abandonava definitivament pel seu amant de tota la vida per haver perdut el mitjà de subsistència.
O, tal vegada, era a l'inrevés i el fatu havia fet que l'home que era corredor de borsa fins que la fatal combinació de dona i feina perdudes l'havia dut al carrer engreixant el cens de sense-sostre, fins que una ànima caritativa l'havia dut a un alberg de pobres on després d'una rehabilitació havia aconseguit d'ocupar-se a l'oficina municipal de neteja i manteniment de voreres. Semblava difícil i capriciós que tot hagués estat predestinat, i que en la mateixa persona confluïssin en un aiguabarreig inexplicable totes aquestes possibilitats, i que fins i tot la veritable no fos cap d'aquestes i la realitat sorprengués amb la seva varietat a en Martí, que de cap manera no estava predisposat a fer indagacions doncs amb gaudir de la seva predisposició personal ja en tenia prou.
Els entrebancs que havia hagut de passar a la vida no eren ni poc ni molt comparables als de les altres persones del seu entorn. Com que es creia predestinat al millor del millor veia amb una mica de compassió tot el que l'envoltava, tret de la seva companya a la que considerava lligada pels mateixos vincles d'inexorabilitat que ell a la bona fortuna, doncs es sentia tan proper a ella que no concebia que els seus camins poguessin acabar tràgicament.
Les predestinacions el començaren a perseguir neuròticament quan va adonar-se que tot plegat era massa perfecte per a ell i la seva companya. A poc a poc va instal·lar-se en el convenciment que coses funestes estaven per passar i que la desgràcia s'havia d'encebar en ells, o si més no, en ell. La seva taciturnitat emprenyava la seva companya que cada cop deia que estaven menys estones junts i aquestes eren menys romàntiques. Ja no li encenia espelmes ni treia els calçotets de ras. El cas era que l'obsessió pel destí va anar consumint a en Martí sense gaires preses però sense aturar-se mai del tot, fins que l'única cosa que li quedava era la seva convicció que coses terribles havien de passar, per llei de compensació universal, i que acabaria la seva vida pobre i trist i prematurament.
Fins i tot al carreró on dormia sota uns cartrons que havia arreplegat de les escombraries i que li durarien fins a la propera pluja, pensava que alguna cosa dramàtica li havia de passar. No s'adonava que la cosa terrible ja li havia passat i que el seu futur funest l'estava vivint i que tot plegat havia estat per culpa seva i només seva, per la seva desídia i la seva manca de lucidesa. O potser havia estat una empenta traïdora de la deessa que l'havia menat pel mal camí i l'havia abocat a l'abisme en el que es trobava. Dissortadament per a ell, va trigar en adonar-se, i quan ho va fer era massa tard per rescabalar-se. Mentre esperava a l
a porta del darrera del supermercat vorà que sortís l'encarregat a fer-li donació dels productes que anaven a llençar al contenidor de la cantonada, juntament amb cinc esparracats més que frisaven de tastar el primer mos del dia, pensava en la predestinació i en com aquell colom que volava tan baix havia de ser víctima més tard o més d'hora de les urpes del falcó urbanita que habita als penya-segats de les rodalies. Potser el colom perdia feina i dona i passava a engrandir el cens de coloms pidolaires o potser formava una família amb la seva companya de sempre i creia fermament en la predestinació i els averanys acomplerts.
Un bon dia va deixar de pensar en la predestinació i, mercè a l'ajuda d'un bon samarità va ingressar a una mena de congregació de bones voluntats on feien una decidida contraprogamació mental als indigents. Els inculcaven els valors de l'esforç i del sacrifici personal com a camí per inserir-se a la societat d'una manera satisfactòria per a la mateixa societat i per a un mateix. Sense creure ja en les paraules escrites en lletres daurades al llibre del destí, va xopar-se de l'adoctrinament cristiàno-terapèutic i va trobar una feina de repartidor de correu comercial. Mentre observava el món tenia temptacions de creure en el destí. Se'n estava molt de fer-ho doncs ja coneixia, o creia, els mals resultats a que poden abocar aquestes fes heterodoxes.