Potser l'abisme

La longitud de les coses amoïnava l'executiu, que volia sempre arribar al màxim, maximitzar-se, fer-se gran, créixer, acréixer's, a cosa dels altres. La seva voracitat no tenia límits. Les persones mitjanceres d'objectius a curt termini li feien servei, per això les tolerava. La seva individualitat era inqüestionable. Tenia el sentit del deure instal·lat a zones equivocades del cervell, la qual cosa el feia ser colèric per coses insignificant i transigent per d'altres d'importants.

Havia construït una família al voltant seu, uns satèl·lits, als que no permetia cap grau de llibertat, que no fos la seva òrbita, una dona i uns fills, animals de companyia, veïns fins i tot, servei. Tot havia de girar en torn seu, res no podia deixar-se a l'atzar. Ell tenia un destí que complir, no hi havia possibilitat d'una dolorosa caiguda, l'estimball era només un fals averany dels envejosos. I la seva família una realitat comprovable, allà hi era.

Persones alegres, benefactores, la seva dona ociosa sempre estava de bon humor, o sovint. Per bé que tenia els seus moments. Aleshores no responia a l'autoritat seva la que estava acostumat a exercir. Aleshores començaven els problemes, les discussions, les baralles, els plats trencats, l'escàndol, la preocupació justificada dels veïns. Fin i tot pensava que podia cridar en excés, i trencar un gerro si li venia de gust.

"Aquestes coses no les has de fer", li deia la seva consciència, que apareixia poc sovint. Quan tot sortia de mare, quan la seva gola desaforada escopia improperis fora de lloc. De seguida s'adonava del que havia fet. Sentia ganes de plorar, de demanar perdó, però no sabia a qui. Perquè la seva dona no era l'objecte de la seva culpa, només era un mitjà, una necessitat, una obligatorietat, a la que s'havia acostumat i que tolerava.

Sortia de casa seva emprenyat, amb un gran malestar, amb coïssor a la panxa, amb punxades al pit, les mans suoses, a punt per endinsar-se en qualsevol local de mala mort on trobar les emocions fortes que li calien, les que trobava a la feina, les que cercava amb un interès malaltís, volia tornar a sentir el perill, la sensació d'ingravidesa, el buit estomacal, la possibilitat d'acabar malament, que mai no arribava a realitzar plenament. Sempre s'interrompia.

Perquè no estava capacitat pel risc veritable, només per un risc controlat, dins un món controlat. Un risc que consistia en que podia perdre, un negoci, o potser tenir algun problema amb algú, rebre un cop de puny, o d'altres riscos. La seva vida era un risc i alhora era una seguretat, doncs no prenia riscos més enllà del que podria realment tolerar, almenys conscientment, perquè d'altres riscos ni els valorava, i aquests eren els quel podien destruir.

Entestat en tenir una nit moguda es ficà en un antre. Allà dins hi havia meuques i borratxos, i bagassers com ell. De seguida sentí un rau-rau a la panxa. La buidor havia desaparegut. Es disposava a excedir-se, a penetrar sense pietat en el món de la corrupció, a deixar-se endur per les sensacions contradictòries, a visitar l'infern i el cel, i el purgatori, i veure totes les persones notables que hi vivien. Estava disposat a desfer-se de qualsevol lligam d'ordre moral.

A la feina també les feia aquestes coses. Era només una translació de la seva vida en general. Allà es manifestava el perill d'una altra manera, amb idees esbojarrades, amb compromisos impossibles, que després encolomava a d'altres, fent prometences que sabia que no podia complir, i signant contractes que no podia satisfer. Li agradava viure al límit a la seva manera, això sí. Li agradava pensar que caminava pel caire, que tenia l'abisme al costat.

Un pas en fals li podia costar la seva alçada. Un pas només. Això creia, en realitat s'arrapava covardament a la paret, per tal de no veure l'abisme, ni veure el que li esperava a sota. No ho havia vist mai, no pas amb els ulls interessats. Ho havia vist de resquilló, sense parar-hi la deguda atenció. Hauria, perquè el seu ascens era incert, i perquè realment es trobava molt més a la vora de fer la passa equivocada que no pas es pensava.

I segurament la direcció de la passa era diferent de la que ell és pensava. I mirava cap un lloc i era en l'altre on es trobava el forat. I amb tentines de cec es movia en el seu món de risc, per tal de poder satisfer una necessitat interior de destrucció, d'ell mateix i del que l'envoltava, que era també ell mateix. Ningú no el podia seduir que afluixés el ritme. Havia de créixer, fer-se gran, augmentar-se, afegir-se parts, poder tocar el cel, treure'n el cap.

Doncs la seva condició era sempre d'insatisfacció, i contra més gran era l'abisme menys el mirava i més por li feia, i més lluny en volia estar. Contra més pujava més vertigen, i més volia pujar. Una ascensió que havia d'acabar en un moment o altre. Ell confiava en trobar la pau, secretament, en el seu món interior, que era petit com un celobert, petit i fons, i sense sol. Allà guardava l'esperança de trobar l'estabilitat.

D'abandonar el risc, d'alguna manera, de deixar de deixar-se emportar per les emocions més primàries, de deixar d'alçar-se en paladí de les bones idees, de deixar d'impressionar les audiències, d'asseure's al seu despatx i meditar, una bona estona, sobre les coses bones que li passessin, que no li passaven. Només els nervis a flor de pell, l'ambició del risc, les ganes de saltar a un abisme que far por cada cop més llunyà i més perillós.

Així i tot la seva responsabilitat estava amb els inversors. No els podia fallar, i amb els accionistes, tampoc no els podia fallar, i amb la família. De sobte les llàgrimes li venien als ulls, se sentia com un sant, torturat fins al martiri per uns executors implacables, i ell en mig del patiment, arrossegant amb força tot l'edifici de la seva seguretat, per poder transmetre-la. Per dins es fonia, i per fora s'empedreïa, el que era risc de vegades el traïa, i el feia trontollar.

Aquests primers avisos de la seva debilitat li varen provocar pànic. No volia perdre el seu aplom, no volia ser un feble, no volia tenir cap malaltia vergonyosa. D'alguna manera pensava que la debilitat i la malaltia eren una vergonya, un càstig, que els que ho patien tenien culpa, d'alguna manera. Això ho pensava per negar la seva responsabilitat, per la seva absència, per pensar en els altres només simbòlicament, en actes tan inútils com esventats.

I ja el tenim al local infecte, envoltat de maturranguetes, d'edat escassa, de mirades exòtiques, aspirant a fer un intercanvi just amb ell. Se sent a l'altre costat, se sent a la vora de l'abisme, i també hi veu un personatge que no pot ser altre que un comerciant de substàncies, que li pot proporcionar el que vol per tal d'endinsar-se en l'abisme, d'assumir els riscs controlables. Puix que al capdavall no hi ha res que no conegui, i no pot témer res.

"Tothom pensa que a ell no li pot passar", pensa. No s'adona que a molta gent no li passa. Però ell vol jugar amb l'estimball, sentir la seva alçada, veure la seva distància, notar la seva atracció, que pot ser fatal, però també pot ser una renovació. Ell se sent renovat per dins, buidat, netejat, és una higiene de l'esperit, sent que s'apropat al seu destí, que està fent les coses que realment vol fer, que els altres l'envegen. Aquestes mirades, ell és el centre d'atenció. A l'antre.

N'hi ha d'altres que tenen la mateixa sensació. Molts que són el centre d'alguna atenció. Fins i tot les plantes de la cantonada són de vegades el centre d'atenció. No s'ha de fer res especial per fer-se notar. Fins i tot en la més absoluta inacció hom pot deixar-se veure, atreure les mirades, ser l'objectiu dels pensaments. Fins i tot amb la inacció és més fàcil. Perquè l'executiu es toca els collons la major part del dia, la feina no s'ha fet per ell.

A l'oficina recorda aquests bons moments als clubs, s'enfronta a una altra mena de risc. Però és un risc puntual, que ningú no es confongui, perquè ell no és un treballador. És un risc que dura uns segons, el suficient per esbroncar a algú, per fer un discurs, per explicar una presentació, per atendre uns clients i mentir-los sistemàticament. Uns temps que es distribueixen espaiadament. Per tant no treballa, no es deixa les banyes, només les fa servir per ferir quan cal.

I així aconsegueix el seu estatus. Mossegant amb totes les forces, quan cal, i menyspreant totes les feines que no li han de reportar un benefici aparent. La tangibilitat és la seva motivació. El tros de carn més sucós, aquest és el que ha de rebre la coltellada, allà ha de clavar el seu ganivet, per treure'n la porció més gran, i després pot abandonar-se al descans. Perquè el risc porta cansament, i són els covards els que han d'esforçar-se al llarg del dia.

Per mantenir l'edifici en funcionament, per fer que les coses rutllin. Les coses poc importants. La seva família rutlla mercè a la seva dona, que se'n carrega de tot. Ell porta la matèria primera, ella també treballa, per matar l'estona, però la matèria primera la porta ell. No admetria que les coses fossin diferents. Ella pot treballar perquè així demostra que és intel·ligent, però no aportar la matèria primera. Ella l'ha de processar, i donar el producte elaborat.

En el seu cas és tracta de fer que tot rutlli, que no hi hagi engranatges que grinyolin, o que la maquinària faci pana, no hi pot haver sorpreses. L'executiu ho sap, i hi confia. No pensa ni per un segon que hi pugui haver traïció en ella, la té controlada, és un més dels seus paràmetres. Els fills també són paràmetres, la vida és un paràmetre, la mort fins i tot. Per això li agrada sentir el buit, el vertigen, la sensació d'alçada, l'atracció, la veu de l'abisme, que parla seductor.

Parla en termes inacceptables. Ningú no vol anar a l'abisme, ningú no vol realment deixar-se emportar per la seva seducció, no hi ha res al final de la caiguda, no hi ha cap recompensa. L'executiu però vol jugar, la vida és divertiment, ha llençat els daus i ha
tret la jugada guanyadora, un, dos, tres i quatre cops, no gaire més. Sap que la sort s'ha de buscar, s'ha de temptar, i que el risc sempre resulta en la jugada guanyadora, al capdavall no coneix altra comportament en la sort.

Així doncs al tuguri infecte inicia una estúpida conversa sobre cardar immediatament amb una de les treballadores sexuals, i tots dos accepten que quan acabin la beguda pujaran a les habitacions. El seu cos sembla ferm, com la pell d'algunes plantes carnoses, però sense el color verd, una pell cuidada, unes formes insinuades, tot i que prou evidents. L'executiu sap el que compra, se sent a gust. Sap el que està fent, sap en quin abisme penetra.

Probablement mai no el visitarà de debò, l'abisme, només el fregarà, i podrà passar la seva vida en un estat de tempteig, pujant sempre sense diners a la butxaca i aconseguint encarir el preu d'un altre comprador, i mai no es trobara en el tràngol d'haver de pagar el que ha compromès. Per ara obté el que vol, i no sembla que hi hagi canvis en el seu futur immediat, res que no es pugui solucionar d'una manera o una altra, amb amics o amb favors deguts.

L'abisme pot esperar. L'espera pot ser llarga, fins i tot pot adonar-se que l'abisme del que vol fugir, el de tanta alçada, el que pensa que el conduirà a una sobreexcitada caiguda al final del qual trobarà roques esmolades que el faran bocins, en realitat no és tal, i que el que creu abisme i no vol mirar és en realitat un esvoranc petit, al que es pot saltar sense perill. Tot el risc és no-risc i seguretat, ni no hi ha res que hagi arriscat de debò. L'abisme escapçat, el pou que sembla fondo i té un parell de metres, la realitat que mossega amb dents massa esmussades.