Possible gènesi del poeta feta per inducció

M'he trobat, al llarg de les escasses experiències viscudes en 18 anys, que tots els meus companys amb intencions poètiques tenim un punt en comú. Una incapacitat per les lletres, coixesa de paraula, ens costa caminar, necessitem l'ajuda del temps per entendre les paraules. Altres les fan volar, com si de bombolles es tractessin, tot treien aire. Una cosa si que he notat:si bé les paraules bufades serveixen per anar pel món, també acaben punxant-se com les bombolles, desapareixen a la primera escombrada. La impotència dels poetes per bufar sorgeix de veure en cada paraula un món d'analogies, de connotacions que en difuminen el significat precís en pensar-les més d'un segon, i que finalment porten a que un mot surti en contextos inimaginables, tot esclarint-ne una veritat oculta fins aquell moment. D'això se'n pot dir metàfora, i la metàfora que a mi m'agrada, deixant de banda els fins estilístics i estètics que de'n deriven, mena cap a una altra finalitat, la de copsar el significat de les coses que fins llavors no tenien nom, i que ara, t'hi pots referir i esclarir amb un simple toc de paraules.
Després d'aquesta breu marrada que ha dispersat la meva defensa de la gènesi dels poetes, continuaré amb el meu propòsit inicial. Doncs bé, en certa manera, quan dic que no copsem el significat de les coses a la primera, algú podria pensar que ens passa perquè hi veiem masses coses a considerar i per això no veiem el significat si no reflexionem abans, cosa que ens excusaria de la poca eficiència comprensiva. Jo dic que no, que això no passa així. L' idea és decanta cap a una vessant menys animadora, car postula que la incapacitat innata per entendre el món i la poca estructuració de la nostra ment (la de gent amb intencions poètiques), ens mena a que defugim sense remei la didàctica comuna. Això fa brotar la necessitat de descobrir les coses pel nostre compte, i involuntàriament en convertim en filòsofs al haver-nos de remuntar als inicis de tota paraula que de moment resta incompresa. I just aquí on brolla tot un món, en aquesta àrdua tasca quan esclarim idees que ni els més espavilats haguessin pogut pensar, senzillament perquè no han seguit la nostra desviació. Quan la marrada es repeteix masses vegades, la malaltia és incurable i a vegades contagiosa. Ens pren la desorientació, els valors culturals xoquen contra les nostres conviccions, quedem perplexos, astorats, i de l'únic que som capaços és de veure-les passar, això si, tot escrivint-les amb paraules que només nosaltres, i alguns altres auto-orientats, podran captar.
Com ja he deixat entendre, per seguir aquest procés, però, fa falta una ceguesa cap a les coses pràctiques de la vida, que ens porti a mitificar els que tantes coses han escrit, i a convertir-los en desigs confusos per al nostre futur. Aquest desig de ser escriptor, que té vestigis clars d'afany de prestigi, combinat amb la incomprensió del món pels mètodes de les masses, ens porten a les nostres conclusions, que per estrambòtiques i clarividents, ens menaran, al exposar-les amb enginy, a la meta que teníem des de temps ençà. Aleshores, i només aleshores, comprendrem el perquè de tot plegat.