Decadentís de Triomfant

Decadentís de Triomfan; en aquest desconegut nom pensava Escriptum di Prestigiat, dia si dia també, per tal de despistar l'avorriment en els hores que només són hores. Aquests dos noms, tant significatius per a mi com per ben poca gent, m'han estat motiu de llargues i avorrides divagacions, que per pesades, no contaré aquí. El que si hem permetré, si vosaltres també ho feu, és explicar-vos les sinuses, encreuades i fascinantment tedioses vides de tals personatges. Sense més preàmbuls:

Decadentís de Triomfan, el primer dels dos i creador d'aquesta i d'una altra història, va ser lector errant durant la major part de la seva vida, o per determinar-la millor, va ser lector errant durant durant part de la seva imaginació. Per que m'entengueu, el que es diu vida no tenia, puig que distreia la vetlla amb imaginant coses que treia de les paraules, i el son el portava a somiar el que no li permetia la vetlla. Les pageses a qui he preguntat sobre la seva vida només em van saber respondre (i ho transmeto sense dir mentida) que de la seva cambra no va sortir ni per anar a fer un pipí. Davant d'aquesta evidència, no hi ha dubte que Decadentís de Triomfan era un home quiet, tranquil, i com ja he dit abans, voraç devorador dels llibres, llibres que havia heretat dels seus difunts pare i mare i avis i rebesavis, tots ells adoctrinats i homes de bé com ell. Abans l'he descrit com a "lector errant", i és que per triar el manuscrit per llegir després de l'anterior(que gracies a la seva magnànima memòria podia regalar tot llençant-lo per la finestra), ho feia amb un mètode anomenat "llibre albir", que consistia en donar una bona puntada de peu a l'estanteria (que cada vegada era més buida) i recollir la primera cosa amb lletres que queia el terra. Es conta, que de tan seriosament que es prenia aquest mètode, una vegada es va veure obligat a llegir de principi a fi el diccionari de mots àrabs que jeia inalterable fins aquella atzarosa puntada de peu; jo he pensat que si més no, li va servir per entendre tots els llibres que no havia comprès abans perquè també eren en àrab. Deixant de banda aquestes gracioses anècdotes, l'important del que ens ocupa és que si bé es veritat que la major part de la seva imaginació la va passar llegint llibres, també és veritat que si seguim el raonament de que Triomfant afinestrava (així en deia ell) cada llibre després d'haver copsat les seves pàgines, concloem que si el transcorrer va durar prou, també prou va dir l'estanteria després d'escopir l'últim llibre.
En aquest punt és on comença l'etapa renaixentista del nostre heroi, on la seva imaginació corre camins no caminats per les paraules i on acaba restaurant l'estanteria sencera amb els escrits d'un sol autor; Escriptum di Prestigiat. Aquest nom, posat per ell i per a ell però preparat només per als altres, es només un indici del que volia ser i mai va arribar ser.
Ja que he avançat el desengany que va sentir Decadentís quan el reconeixement no va ni tastar, parlaré amb compassió d'uns fets que em són comuns i dels quals em voldria desfer fent-los brollar de la memòria.