Pont Blau

Un relat de: Francesc Domenech
.

Si m'haguessis dit que potser en uns dies vindrien a buscar les caixes del garatge, haguera pogut fer un triatge i mirar si hi havia alguna cosa interessant. Per poder conservar-la.Però ja està tot enviat a la deixalleria: papers, cartes, sobres, impresos, uns barrets que jo tenia de fa anys.Bé, és igual... Massa espai fa que tot s'acumuli. L'espai ha quedat buit. Brut, per tant de temps sense veure la ceràmica del terra inicial. Faria falta adequar l'espai per donar-li altres usos.
Distret com estava, truca el telèfon. No tenia gens de ganes de parlar. Amb ningú. Estava mig emprenyat per la decisió presa. Digues-me, qui ets? Era un vell amic. L'Eudald. Semblava que el mati tornés a il·luminar-se. Bona companyia. Què passa? Com vas?Tot bé? Escolta una cosa!.-em diu. Recordes el què et vaig explicar sobre els que tenien una petita editorial que semblava que no sabien que fer-ne i l'estaven destrossant amb males decisions i mals projectes de futur? Doncs, pinten mals averanys per a la seva continuïtat.I aquí és on tu entres. Aviso: et vaig a enredar. No t'exclamis després, ni fotis el crit al cel. Va d'ensarronada. Honest ho era, no hi havia dubte.

Diu: Començo la meva proposta empresarial. Saps que tinc una gran visió pel negoci. Jo ja me la veia venir i li dic: t'escolto.Espera, espera que et digui una cosa, abans no comencis, li dic,mig mosca: saps perfectament que aquesta conversa ja l'hem tingut en altres moments i per altres qüestions. I de quatre, només l'has encertat en dos casos.

Dit això. Fot-li. Comença- li dic.




Ras i curt ,diu l´Eudald.
Vull que ens quedem l'editorial Punt Blau.

Jo vaig contestar sense pensar-m'ho: Sí!

Ignorant, inconscient, no ho sé. Però vaig dir que sí.

No era res més que un somni de feia molts anys. Engegar una petita editorial que esdevingués referència. L'oportunitat arribava amb la compra a baix preu d'aquesta antiga i admirada empresa cultural en hores baixes.Seria complicat, vaig pensar jo. Vaig dir si sense pensar-m'ho. L'Eudald sempre em donava confiança. Bé, més que confiança, em transmetia la seva il·lusió i les seves ganes de posar els projectes a l'abast dels meus ulls. Ho sabia fer.Res importaven els problemes financers i logístics a què ens exposàvem. No havia potser analitzat els deutes que deixaven els antics propietaris. Ell sempre deia, ens en sortirem i jo me'l creia.Ara tocava posar-se a analitzar, pensar en llargues reunions monotemàtiques i monocolors fins a l'asfíxia, fins a l'esgotament.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: