Policia

23

- El cas és que aquests periodistes són uns malparits. De tot en volen fer llenya, feu en Solleres. Però molt pitjors són els uniformats. M'estic referint als agents de l'ordre. Es pensen que el món és seu, que totes les lleis estan fetes per a delit seu. Per a mi són gent del tot innecessària, que no fan altra cosa que emprenyar els ciutadans sempre que poden. Es cert que hi ha robatoris, en dono fe personalment, però només per situacions d'injustícia. El que no pot ser és que hi hagi que en tinguin molt i els altres... però els mètodes policíacs són un ultratge per qui els pateix. Sort tenen que la majoria dels ciutadans es pensen que no se les hauran de veure amb ells, que si no les hi vindrien maldades. Es pensen que són els amos del món, amb aquests aires prepotents que es gasten, i les mirades de gairell, per sobre de l'aire, com si t'estiguessin perdonant qui sap què. I al final resulta que haurien d'estar al nostre servei, al servei dels ciutadans, i no per reprimir-nos. En tots els moments crítics de la història hi ha hagut policies fent els pitjors encàrrecs. Són gent baixos de mena, fets d'una matèria especial que els fa brutals i antipàtics. Perdoneu-me si parlo amb els budells. Aquesta gent em treu de polleguera. Quan els veig passejar, per aquí davant del bar mateix, amb aquesta calma satisfeta, mirant a un costat i un altre a veure si troben a algun passerell a qui emprenyar una estona. La major part de la seva feina és del tot inútil. Enxampen alguns que no han comés cap delicte. El jutge els ha de deixar marxar tot seguit, minuts després d'ingressar a comissaria. La raó és la seva incompetència. I després es queixen que la seva feina no serveix. De vegades m'agrada imaginar-me un món sense forces de l'ordre, sense autoritats ni agents. Tot seria perfecte, tothom viuria en harmonia, sense conflictes. Les persones compartirien el que tinguessin segons les necessitats de cadascú, dins dels límits del sentit comú. Seria un món perfecte, sense presons ni condemnats. Cregueu-me si us dic que no es cap bicoca estar pres. Les condicions de les presons són lamentables, i a sobre a dins també hi ha policies. Agents penitenciaris. Tan eixelebrats com els altres. Ells et poden mirar com vulguin. Però tu no els pots mirar amb massa intensitat. Si ho fas es donen per ofesos, com si els haguessis esmentat la mare, aleshores comença el ball de bastons. I total per no res. Són uns experts en detectar les persones més indefenses, els pobres de solemnitat. En detecten els caminars i les robes, les sabates o sabatilles que duen, tot ho saben per tal de detectar els pobres pelacanyes. Aleshores s'abraonen. De primer demanant la documentació, i si els hi sembla que la persona en qüestió, que no ha comés altra delicte que passejar tranquil·lament, té una pinta sospitosa per algun concepte, aleshores cap a la comissaria. Així no hi ha manera de refer-se a la vida, si cada cop que et creues amb una parella d'uniformats et trobes que vas de cap a comissaria. Vosaltres acabaríeu enfonsats, com tothom que s'hi trobi. Jo m'he trobat i encara em trobo. Es per això que tinc tanta rancúnia contra aquesta gent. De vegades intento comprendre la seva filosofia. Ficar-me dins el seu cap i el seu cor, per veure que hi transita. Només trobo buidor. No hi ha cap raó que em condueixi a pensa en que pot pensar una persona per voler ingressar a un cos de seguretat. L'afany d'oprimir, potser, les ganes de gresca. Potser estic caient en el tòpic, no em miris així, Escofet. Ja sé el que deus pensar de tot plegat. Qui protegirà la teva empresa. El que passa que jo penso que no hi hauria d'haver empreses. Podeu dir-me ingenu si voleu. Us ho admeto. Al capdavall penso que els que tenen responsabilitat són infeliços en extrem, i ens fan els altres. Em penso que estic naufragant en un mar de tòpics. Potser aquests policies són uns bons jans. Els que posen multes d'aparcament per exemple no poden ser males persones. No els mou el sentiment d'oprimir la ciutadania, les ganes d'imposar la llei per la força. Només compleixen amb la seva feina, posen les multes a les persones que són incívics. I a pesar d'això segur que el que deixa el cotxe mal aparcat té una poderosa raó per fer-ho. En molts casos en deu tenir una. Ningú no deixa el cotxe malament només per gust, o per afany de riure's de les normes o les lleis. Algú si que ho farà per aquesta raó, no ho nego, però la majoria tenen una raó de pes, de força major. I tanmateix els que posen les multes segueixen amb la seva activitat. En el fons són molt més repressors que no pas els altres. Reprimeixen a un nivell que els de la porra i el casc ni arriben a sospitar. Perquè per tenir problemes amb aquests goril·les que semblen cavallers de torneig cal estar en el moment just al lloc indicat on es produeixen els aldarulls, tanmateix la multa per mal aparcament pot caure en qualsevol moment, estan assetjant d'amagat. Al contrari que els policies que patrullen a la caça de delinqüents, que sempre mantenen un posat altiu i es deixen veure ostentosament, els que posen les multes d'aparcament proven de passar desapercebuts, de no ser detectats, d'aparèixer com predadors, com felins saltant a la gropa tova de la presa per clavar-hi ben a fons les urpes. Són unes bèsties d'un altre molt diferent pelatge. Això els fa igualment temibles. Per tan no es pot concloure que hi hagi agents de l'autoritat més inofensius que els altres. Tots tenen el seu perill a la seva manera. La mateixa paraula autoritat demostra que les seves activitats són negatives i contràries a la decència i a la harmonia entre les persones. Al final s'acaben per inventar els conflictes ells mateixos. Ho he vist moltes vegades. Dues persones estan discutint serenament, sense aixecar-se la veu, quan arriben uns policies i acaben per detenir-los tots dos, per estar a punt de matar-se, quan no en tenien cap intenció de fer-ho. Després atrapen un lladre, però en no tenir proves li posen a la butxaca una bossa amb droga per poder-lo detenir. Aquestes coses són habituals a les comissaries i en les actuacions del cos policial en general. No és que vulgui difamar ni res per l'estil. És senzillament la pura veritat. Ho tinc més que vist. T'atrapen perquè fas una fila sospitosa. Com que no poden trobar-te res t'acusen d'haver estirat la bossa a una vella o d'haver alleugerit la cartera d'un turista. Qualsevol excusa val per fer-te passar una bona estona a la comissaria. El que sigui, fins i tot això de les drogues, que són tema apart. Cal deturar-se en fer-ne un anàlisi. Quan els policies volen alguna informació no tenen més que adreçar-se a algun dels distribuïdors d'estupefaents que coneixen i amenaçar-lo amb una detenció. Als barris tothom qui més qui menys du a sobre una mica de droga. Amb alguna cosa s'ha d'entretenir la gent, oi? Aleshores no tenen més que parar a qualsevol a l'atzar per poder fer totes les preguntes que vulguin, que d'altra manera haurien de fer per mitjà d'un interrogatori legal, al qual hom es podria oposar. En fi, que fan servir el que sigui per obtenir informació. Fins i tot deixen que coses que són il·legals se segueixin fent, a canvi d'algunes informacions. Ho trobo molt malament fet. Si hi ha unes lleis és per complir-les, i si no es poden complir cal canviar-les. En fi, que els policies se'n aprofiten sempre que poden. Jo estic fart de veure-ho. Amb els camells que hi ha al costat de casa meva. Aquests marrans de policies aprofiten qualsevol excusa per tal de fer inspeccions i procedir a detencions. Bé, i tornant a la psicologia del qui exerceixen l'autoritat, penso que s'ha de ser d'una mena especial, tenir un menyspreu especial per la persona humana, estar disposat a qualsevol cosa per tal de tenir una feina. Sinó no ho entenc. És clar que jo puc tenir prejudicis en contra d'ells per ser delinqüent. Altres persones pensaran que la feina de la policia és collonuda. Les velletes missaires que veuen el carrer ple de malfactors. Els que tenen alguna cosa de molt de valor que temen que poden perdre, una empresa, joies, el que sigui. Totes les persones que es troben en una situació privilegiada pensen que la policia és el millor que s'ha inventant. Naturalment, així poden sentir-se protegits. Poden robar i extorsionar legalment sense que ningú no els amoïni. Si no hi hagués policia es faria justícia amb els que roben, no els que furten a una joieria o a un banc, que són uns passerells, sinó als que s'embutxaquen milions d'obres públiques o d'operacions de borsa. Els que tenen grans patrimonis són els que frisen per que hi hagi més policia i més repressió. Amb raó, tenen por de perdre el que han acumulat per vies indecents. Per aquests hi ha la policia, per parar a la gent com jo. Jo vaig justícia, com Robin Hood, només que el pobre al que dono el que robo sóc jo mateix. En fi, estic desvariant una mica. El que roba ho fa per necessitat o per afany de lucre, però en el meu cas no es pot dir que donés gaire al pobre, i em consta que al món, a la meva mateixa ciutat, al meu voltant, hi ha que són més pobres que jo, i jo del que robava mai no en donava a ningú. Només a la meva mare que s'ho gastava en comprar-se licors. Quan hi penso em venen esgarrifances. Per sort tota aquesta vida ja ha quedat enrere. Tanmateix encara haig de patir els policies, amb les seves preguntes i les seves anades i vingudes a comissaria. Per equivocacions de joventut paguem tota la vida. Ai las!
En Procert intervingué tot seguit. Primer es mullà els llavis amb la copa de conyac i prengué una oliva que s'endugué a la boca ràpidament.
- Com sempre ja estàs exagerant. En coses que et competeixen directament. És del tot natural que tinguis aquesta mania en contra dels cossos de seguretat. Un ex-convicte, condemnat per robatori i tràfic de drogues com tu no pot tenir cap simpatia pels que han ajudat activament a engarjolar-ho. Em sorprendria molt que no hi estiguessis en contra d'aquests que t'han seguit la pista fins a enxampar-te i que han
ajuntat les proves per tal de tancar-te una temporada entre reixes. Qualsevol els tindria rancúnia. Jo mateix si em trobés en el cas. És evident que tothom que té algun delicte a amagar o que té por d'ésser detingut vol tenir ben lluny la policia. Els directament afectats els primers de tots. I això em fa pensar en si veritablement hi ha algú que no ho sigui al cap i a la fi. Jo mateix tinc coses a amagar, que no reproduiré ara mateix perquè no ve al cas, coses d'hisenda perquè us feu una idea. Hauria d'estar preocupat si un policia entra al meu taller. Ho estic en efecte, només que mai no s'ha donat el cas. Els policies no investiguen la gent corrent com jo, només els pobres desgraciats. En això tens molta raó, Solleres, només cal no tenir un ral i vestir robes de beneficència per que la policia et comenci a buscar les pessigolles. Quan saben que en aquest món no hi ha una sola persona que compleixi totes les lleis. Fins i tot les mateixes lleis no es poden complir totes alhora per contradiccions en els seus redactats. Que es pot fer aleshores? Potser la policia només serveix per mantenir a ratlla els més revoltats d'entre els pobres per tal que no reclamin les riqueses d'altres. Tanmateix no m'inclino a pensar per aquesta via precisament. Trobo que la policia és sovint necessària. Quan els veïns discuteixen a crits, els de casa meva, que de vegades em penso que són a punt de matar-se, es troba en falta la presència de la policia. A voltes venen per apaivagar els ànims, i aconsegueixen que el marit se'n vagi a dormir a una dispesa. En aquests moments són del tot imprescindibles. És clar que si entressin al meu taller i em demanessin els comptes gaire detallats em cagaria en la mare que els hauria parit, tanmateix quan concerneix als altres sempre trobo assenyades les intervencions de la policia. A mi m'agrada passejar tranquil pel carrer. Si no hi hagués unes forces coercitives qualsevol grup de brètols m'assaltaria i em buidaria la cartera. Naturalment que això pot passar i passa de fet encara que hi hagi policia al món, però passa menys segurament. Alguns dels lladres ja són a la presó. A on si no podrien anar els que roben? No tots els delictes són el mateix. No és el mateix el que assassina que el que amaga alguns calerons a la hisenda pública. No és el mateix i no es pot perseguir de la mateixa manera. D'assassins hi ha pocs, una minoria, i de defraudadors a hisenda són legió. I amagant uns cèntims de no-res no es fa mal a ningú. No es tracta d'un mal esborronador com pot ser la mort. Trobo que és molt encertat que tanquin els assassins i els lladres, violadors i traficants de drogues. Em sap greu Solleres, però això de les drogues està molt malament. Destrossa les vides i mou a la gent a fer actes dels que després es penedeixen. I els que trafiquen amb aquestes substàncies són directament responsables, és clar que amb la persona que es pren la droga, que és el primer, però responsables en definitiva de les barbaritats i disbarats que pugui fer el comprador d'aquella pastilla o aquella pols en el seu estat d'embriaguesa. Com pots dir que tothom als barris porta a sobre substàncies il·legals? Voldràs dir algunes persones, els teus amics, els teus coneguts. Em consta que la major part de la gent que viu en barris de gent pobre són honrats i treballadors, es guanyen la vida decentment, fins i tot més decentment que molts que viuen a barris de gent rica. Aquí ja entrem en un altre fangar. Perquè el pobre que roba per endur-se un crostó de pa a la boca el tanquen deu anys i alhora el que desfalca milions surt indemne. Trobo que no hi ha parió per aquesta mena d'injustícies. D'aquí sorgeixen aquesta mena de mentalitats com la teva, de pensar que la policia no serveix per res. El que passa és que amb aquests milionaris no poden fer res, tenen massa poder i massa contactes, i no se'ls pot posar la mà a sobre. Es rescabalen amb els pobres morts de gana com tu, que et poden ultratjar i detenir tant com els hi vingui de gust que tu no et podràs tornar mai. N'hauries de ser conscient i allunyar-te de tot el que sigui delictiu. Sinó no podràs sortir mai d'aquest cercle. Sempre amb noves detencions, engrandint la teva fitxa, tot per uns beneficis més que discutibles que es poden aconseguir igualment mitjançant el treball i a la indústria. No es pot permetre que tots aquells que volen triar la via fàcil no ho tinguin magre d'una manera o una altra. Si això passés ningú no voldria treballar, tothom es dedicaria a l'estafa o el lladronici. Per això hi ha d'haver policies, que puguin posar ordre on no hi ha i que puguin portar davant la justícia els que transgredeixin les lleis per a ser jutjats.


24

- El manteniment de l'ordre públic és del tot indispensable, feu l'Escofet. Sinó com podríem caminar segurs pel carrer. Sempre hauríem d'estar tement que ens sortissin uns assaltadors de darrera la cantonada per fer-nos ves a saber quines coses. A mi m'agrada saber que hi ha policia. Que hi ha algú que vetlla pels meus interessos, per la propietat privada, per la conservació dels bens. A on aniríem a parar si tothom exigís un repartiment equitatiu de les coses. No hi hauria manera de benestar. Tot seria misèria i gana. De fet els que pateixen d'aquestes dues darreres coses és perquè volen generalment, o perquè estan molt tocats de l'alcohol o la mala vida. Quan s'adonen que la seva vida és un fangar aleshores pretenen redreçar-la amb repartiments que diuen de justícia. Com si a mi m'hagués costat poc de mantenir l'herència. Les coses no són tan fàcils com agafar el que es necessita sense més. Hi ha d'haver un ordre a la societat, i aquest ordre el garanteixen els cossos policials. Sense ells ens veuríem tots plegats abocats a la disbauxa i la revolució. No hi ha cosa pitjor que la manca d'autoritat. Les empreses deixen immediatament de produir com cal, i ja no es fan més manufactures. El país s'atura. Estem farts de veure-ho als països on hi ha aixecaments populars. Al final només queden ruïnes i cendres, i cap profit. Per evitar tot això hi ha d'haver algú que exerceixi l'encàrrec de fer mantenir la llei, de fer-la imperar. Aquests són els policies. Tenen aquesta missió. La societat se l'encomana i ells han d'obeir. La seva necessitat és inqüestionable. Cert que es pot fàcilment caure en la temptació de pensar que sense policies opressors tots seríem més lliures i fins i tot més feliços. Res més allunyat de la realitat. Viuríem com animals, atacant-nos els uns als altres per una mica de menjar. Matant-nos fins i tot. Potser els primers dies sentiríem una llibertat desconeguda, però ja us dic que romandria poc temps aquest sentiment. De seguida les fàbriques s'aturarien, ningú no voldria transportar la farina als forns, on no hi hauria treballadors. La pobresa per a tothom. És millor que hi hagi pobresa només per a uns quants que no pas per tothom. Així si més no és com jo ho veig. L'anarquia és un dimoni que cal témer. Porta a la destrucció del bé i de tot allò que tant ha costat de construir i només per abocar-se a un carreró sense sortida, del que només poden derivar-se conseqüències terribles, escassedats durant anys i patiments. Tot plegat ajuden a evitar-ho els mitjans policias. És clar que no són els únics. També hi ha d'haver jutges, advocats, mal que ens pesi, agutzils, taquígrafes, carcellers. Tot el personal adjunt a la justícia és indispensable per mantenir l'ordre social. Aquest ordre fa certament que jo tingui una fàbrica i altra gent passi gana, però de ben segur que l'únic que aconseguiríem trastocant-ho seria que jo acompanyés aquesta gent en això de la gana. A part que sempre hi ha la possibilitat que els que estan a sota puguin sortir del pou. Només cal que posin de part serva, que s'engresquin, que arrisquin. Hi ha molt de conformisme, moltes cares llargues i penoses que amaguen una mandra incurable. La policia ha de ser conscient que això passa així tal com ho estic dient. Han de ser conscients per tal de posar-hi fre. No es pot permetre que la gent mandregi al seu aire, sense pa que dur-se a la boca ni roba amb que vestir-se. Aquesta gent tard o d'hora ha d'esclatar, per alguna banda. I el que faran serà abocar-se al crim i la indecència. Trobo que la policia hauria de ser més preventiva que no pas es, tenir localitzats aquests individus i engarjolar-los a temps, abans que cometin els seus actes delictius. Així ens estalviaríem tots plegats molts ensurts i moltes notícies de primera plana. Els drets com a ciutadans s'haurien de perdre tan bon punt com es cau en la mandra i l'apatia. Aquesta és el germen del crim. Acostumar-se a no fer res, veure com la vida surt de franc, aquesta és la llavor de tot el mal. Tothom hauria de treballar, en el que fos, però posar-se en actiu, tenir el temps ocupat en coses productives. De les hores mortes només poden sortir idees malaltisses, de robatoris i grans cops, de maneres de guanyar-se la vida il·legítimes, de desposseir els que tenen perquè s'ho han guanyat per gastar-ho en ximpleries. Els diners que no costen de guanyar tampoc costen de perdre. El crim és nefast. Per això cal la policia. Per poder seguir els delinqüents, en el seu terreny, al seu barri, fer-los un seguiment i enxampar-los en el moment del delicte. Seguidament posar-los davant del jutge i cap a la garjola. S'arrisquen molt els agents per fer la seva feina. Segurament deu haver un centenar de feines molt millors que la de policia, més tranquil·les i sense tants ensurts, sense haver d'empaitar gent perillosa i veure's amenaçat amb armes de tota mena. No penseu potser en els moments de perill en que es veuen involucrats, sense voler-ho. Es troben en mig d'un tiroteig, amb la vida en perill. Es mereixen les medalles que els pengen. Trobo que tothom hauria d'estar agraït dels cossos de seguretat. Qui no ho està és perquè planeja delinquir o ja ho ha fet. Aquests són els que critiquen els policies principalment, els que prenen drogues o planegen robatoris, els que corren massa a la carretera,
els que se salten les normes. Aquests han de témer l'acció policial i per això els critiquen, perquè no tenen res a perdre i sí molt a guanyar. Per això escampen la seva merda sobre els honrats membres de la policia, que fan el que poden per enxampar els que violen la llei. A sobre que es juguen la vida han d'escoltar que són opressors i que només persegueixen els delictes dels pobres. Jo ho trobo molt natural que ho facin. Els pobres són els que tenen més raons per cometre delictes. També admeto que de tant en tant hi ha algun sonat de casa bona que és notícia per alguna barbaritat. Però majoritàriament els que roben són els que no tenen, és a dir els pobres, i els que trafiquen amb drogues també. Perquè hauria de traficar jo amb drogues si tinc la fàbrica que em dona bons beneficis? Senzillament no tindria sentit. Però per a alguns aquesta és una manera molt galdosa de guanyar-se la vida. Enverinar la joventut, fer desgraciades les famílies. Amb aquestes substàncies tan pernicioses. La policia fa bé de perseguir aquesta mena de delictes amb especial duresa doncs generen repugnància per la seva maldat. Els diumenges a missa sempre dedico unes oracions als pobres que pateixen per culpa de la droga. En fi, no vull canviar de terreny que aquest ja ho hem tocat abans. Tornant a la policia, no trobo que pugui haver cosa més útil al món, ens lliure dels mals de la cobejança i la gelosia, de l'actitud agressiva que tenen les cigales envers les formigues. Els delinqüents han d'estar entre reixes per llei, i això mateix és el que fan els agents, menar-los a la localització que mereixen. Jo no tinc la culpa que el món estigui mal repartit. O potser sí, ja que m'hi deixo les banyes a la feina. D'altres s'asseuen a la gespa i a fumar drogues; més tard es queixen que la riquesa està mal repartida. Però ells ja han perdut el temps i s'han esbargit tot el que han volgut. Els haurien de dur directament de la gespa cap a la garjola, amb la mona encara a sobre. No es pot comprendre la laxitud de la justícia a l'hora de jutjar segons quins criminals. En fi, això no té res a veure amb la policia, és cosa dels jutjats. A part dels policies hi ha els agents de seguretat privada. Jo en sé una mica doncs en contracto per a la fàbrica. Algú ha de vigilar la seva integritat per la nit o els caps de setmana. Encara que no emmagatzemem productes de gran valor a les bodegues el cas és que mai se sap. Visc atemorit per la possibilitat. La competència pot provar de cremar-me les instal·lacions, o bé pot entrar algú que necessiti unes teles. Per això necessito contractar vigilants, per que garanteixin la seguretat meva i dels meus treballadors, així com la de la fàbrica quan no hi ha torns. Us faríeu creus de la quantitat de gent que ve amb males maneres al meu despatx. Alguns es pensen que per que els cancel·lo un contracte tenen dret a insultar-me i a faltar-me al respecte. No ho permeto a ningú això. De seguida truco a la centraleta de seguretat i m'envien un parell d'uniformats. A més d'un l'he hagut de traure agafat de les aixelles del despatx i la fàbrica. La gent no té principis, i jo he de defensar-me. No puc admetre que al meu propi despatx, dins la meva fàbrica, se'm parli de determinades maneres, alçant el to de veu o amb mirades inflamades. Totes aquestes coses no es poden permetre, i per això cal fer servir l'autoritat, la força bruta. Jo hi poso el cervell. És la combinació perfecta. També els faig servir quan els treballadors es declaren en vaga. Haig de contractar efectius extraordinaris, per salvaguardar l'empresa. Els molts brètols són capaços de tot. Em cremen caixes de cartró i neumàtics a tocar del reixat exterior de la fàbrica, ni se'ls acudeixi de fer-ho dins perquè aleshores si que hi podria haver acomiadaments. Jo ordeno una renglera de guàrdies privats que eviten que tinguin la pensada d'aventurar-se a entrar dins el reixat. És del tot necessari i ningú amb una mica de comprensió pot acusar-me de fer servir mitjans repressors. La propietat privada s'ha de salvaguardar, posar fora de l'abast dels aprofitats, dels que pensen que estan a punt de tenir un cop de sort. No hi ha cops de sort en aquest món, només feina i recompensa. I per mantenir aquest sistema tan ben parit funcionant calen mitjans repressius.
En Solleres treia foc pels queixals. A cada moment que el senyor Escofet parava per agafar aire provava d'enfalcar-se, però l'Escofet no li donava treva. Al final feu una pausa una mica més llarga que les altres i en Solleres pogué entrar a matar.
- Mira que dius bajanades! Jo n'he dites abans per una banda. Tu t'estàs lluint per l'altre. Com pots gosar tractar de delinqüents els pobres? Hi ha molta gent que no té res que endur-se a la boca ni uns parracs amb que vestir-se i no recorren al crim. Tanmateix d'altres que tenen de tot encara volen més i roben per aconseguir-ho. Però aquests no van a parar a la garjola. Se les campen tranquil·lament la major part d'ells, sense cap entrebanc, sense problemes de consideració. Poden fer i desfer a les altes finances sense que ningú els emprenyi amb problemes. No parlo ni tan sols de tu, Escofet, que ets prou ric, sinó dels que són rematadament rics, dels millonaris podrits de bitllets. Aquests molt malament ho han de fer per acabar engarjolats, moltes coses se'ls han de posar en contra i molta ostentació de la seva riquesa han de fer per que els posin a un forat com el que em van ficar a mi. I si ho fan mai no és en les mateixes condicions. Perquè qui té dines a la presó no ha de patir per res. Pot aconseguir sense entrebancs el favor de presos i sentinelles, i passar una estança plàcida i regalada, sense haver de treballar en res. La policia no garanteix que es faci justícia. Tot al contrari. Fa que aquestes persones tan milionàries ho segueixin sent, i que els altres ens haguem de fotre. Quan tanco els ulls els veig amb les seves mirades de prepotència, ufanoses, enravenats fent voleiar la porra amenaçadorament. Aquesta gent són els que provoquen les injustícies i la discriminació de les persones. Detenen als més desgraciats, sense proves, sense saber ben bé de que acusar-los. Ja en trobaran de proves, es poden trobar dessota les pedres, a qualsevol lloc, només cal una declaració, un paquet a la butxaca, qualsevol cosa. Excuses tot plegat. He estat molts cops a comissaria acusat de no-res, només pel pur plaer delitós d'un policia que ha volgut buscar-me les pessigolles. Potser alguna vegada duia herba a sobre, potser un rellotge robat. No són maneres de tractar a la gent com ho fan a les comissaries. Es absolutament inhumà. Tracten la gent com gossos, els amunteguen en cel·les comunitàries on no hi ha espai ni per tirar-se pets. Els porten a humides habitacions d'interrogatoris on fan servir els mètodes més brutals per aconseguir les desitjades confessions. No és estrany que molts confessin delictes que ni tan sols han comés. Les garrotades poden ser persuasives, i tant que ho poden ser! I els policies en fan servir sovint, les amenaces, l'ultratge a la persona. Totes les armes són bones si s'arrenca la confessió. Em demano perquè en volen de confessions, si ells mateixos ja han jutjat i condemnat el detingut. No respecten les mínimes garanties ciutadanes, i per tant no actuen per defensar la llei sinó per ultratjar-la, per escarnir-la amb les seves extralimitacions. El cas és que m'hi he trobat un bon munt de vegades. No és agradable el seient de darrera, i molt menys les cel·les multitudinàries. Et trobes tota mena de gent, de la més baixa i arrossegada. I hi has de conviure per unes hores. Ho fan apropòsitament, per ensorrar els més febles, per posar-los en estat de dependència, per poder fer les preguntes que volen fer i obtenir les col·laboracions que volen obtenir. Tot plegat és una gran cadena de tortura, on els detinguts entren per una banda i surten per l'altra després d'haver patit tota mena d'abusos, que no reproduiré ara mateix per que em resulta penós. I a sobre els has de veure amb la barbeta ben alta, pensant-se que salven el món, els molt desgraciats l'únic que fan mantenir i eixamplar la injustícia, fer que les coses vagin a pitjor. Sempre a pitjor. No hi ha manera de recuperar-se de la misèria si tens uns ximples tot el dia ensumant-te els darreres a la recerca d'alguna excusa per fer-te perdre el dia. Es pensen que la gent no tenim altra cosa a fer que fer declaracions i esperar hores i hores a que ens atenguin. Es pensen que els carrers estan fets per a la seva diversió. Em produeix rebuig de sentir una sirena i comprovar que es tracta d'un cotxe de policia. Podria haver estat una ambulància amb un ferit greu, o uns bombers abocant-se a l'extinció d'un foc, però es tracta d'un cotxe de policia. Amargant la vida a algun innocent, potser culpable, però excedint-se de ben segur. No es pot esperar cap mena de moderació d'aquesta gent. Tot això que has dit al respecte de la seva necessitat ho hauries de retirar, doncs no tens raó en absolut, i em demostres que tu abuses quan pots de la força, amb els teus treballadors per mitjà dels guàrdies de seguretat. Uns altres pallussos aquests, si al menys tinguessin alguna responsabilitat. L'únic que han de fer és quedar-se plantats, sempre palplantats esperant que arribi l'hora de plegar, i quan hi ha problemes amagar-se i avisar la policia. Quin ridícul.


25

- Segur que les coses no poden ser tan extremades. Vosaltres dos sempre dramatitzeu tot, afegí en Procert. Al món hi ha d'haver policia, però no sempre estan quan se'ls necessita. Per guardar es mouen als barris dels rics i per detenir als dels pobres. El món està fet així, que hi voleu fer. Jo tinc un cosí que treballa de policia. M'explica que la seva feina és molt poc lluïda. La major part de vegades ha de fer les feines més brutes. S'hi va ficar per vocació, per servir el proïsme, per ser un heroi, si em permeteu que ho digui així. Res més allunyat de la realitat que això. Diàriament ha d'enfrontar-se al pitjor de la societat. Drogaddictes
que amenacen la vida de pobres innocents. Com a treballador no puc sinó sentir solidaritat per ells. Penso en com em sentiria jo mateix en una situació així, amb un penjat d'aquests amb un ganivet al coll d'una pobre criatura. És molta responsabilitat. I d'això no en saben res ni els comandaments ni els polítics. Mai no s'hi han trobat. No es pot fer res davant d'una situació límit com aquesta. Disparar al delinqüent a risc de ferir la víctima. A tot arreu hi ha víctimes. El familiar aquest del que us parlo m'ho explica tot fil per randa. S'ha de desfogar el pobre, s'ho passa malament en alguns serveis. Imagineu-vos una desfeta humana, amb les marques de la mala vida al cos i la cara amb un ganivet tremolós al coll d'una pobre criatura que no plora de la por que té. I la seva mare cridant i demanant clemència a l'atracador. Una situació horrible. Doncs s'hi va trobar. Aquestes coses endureixen les persones. Els fa envoltar-se d'una capa aïllant per damunt de la pell. Sinó no hi ha manera de sortir-se'n. Al final tan se'ls hi en fum el que li passi a la gent. I tanmateix el meu cosí encara pateix, i ja porta anys al cos i suficient experiència. Es veu que no ha arribat a cremar-se. Després et trobes amb que hi ha una parella que comencen discutint i acaben per amenaçar-se de mort i fins i tot arriben a les mans. L'altre dia m'ho explicava que s'hi havia trobat. Imagineu-vos que es pot sentir en entrar en una casa i trobar-se amb una dona brutalment apallissada, esbatussada pel marit que s'ha fet fonedís. Cal caçar-lo al malparit. Què se li pot dir a la pobra dona? No res en absolut. Les paraules es queden curtes en aquest cas per conhortar-la. I les pobres criatures que ho han sentit tot des de la seva habitació estant. Necessiten d'ajuda psicològica. I això és un cas darrere l'altre, sense treva. És normal que acabi per cansar. Que un digui prou. Així s'adoben els policies, i acaben per ser uns malparits. Acaben per fer el mateix que veuen cada dia. M'explicava en una ocasió que havia hagut d'aixecar el cadàver d'un toxicòman. Feia pena, estava als ossos, les pells li penjaven, i tenia tots els braços i les cames solcades de punxades. Aquella persona ja feia temps que havia deixat de ser-ho de persona, i segur que havia fet patir molt la seva família i tots els que l'envoltaven. S'ha de tenir present aquest patiment. Que pot sentir el policia en veure una escena tal que aquesta? Un estupor molt fondo, una aprehensió. Qualsevol persona sentiria un rebuig molt gran davant d'escenes d'aquesta cruesa. Els que no les demostren només saben fer-les passar per dins, canalitzar-les. Després es troben amb els ciutadans emprenyats per foteses i aleshores reaccionen malament. És normal revoltar-se quan la senyora es queixa que la veïna fa soroll o li mulla els llençols a la corda d'estendre roba quan vens d'aixecar el cadàver d'un ionqui mort de mala manera. Aquestes coses queden gravades. La senyora només veu la mala resposta o la manca d'interès de l'agent, no s'adona de tot el rerefons que hi ha. M'ha explicat de tots colors el meu cosí. Va arribar a un incendi abans que els bombers. Hi havien pobres víctimes a dins ofegant-se o cremant-se vives. No tenia els mitjans d'extinció. Va provar d'entrar però el foc era massa intens i no duia granota ignífuga. Havia d'esperar que arribessin els bombers. Mentrestant havia d'escoltar els crits de les víctimes, els crits agònics que al cap d'una estona, mentre ja arribaven els bombers, s'anaven apagant, una i una altra, en senyal de defunció. Com no es vol que aquestes coses no marquin? Un entra a un cos a servir la ciutadania i a ser un heroi i es troba que només es un recollidor d'escombraries o un testimoni impotent de les més grans atrocitats. El ionqui estès a terra amb la xeringa encara punxada al braç, amb una ganyota esborronadora als llavis. Aquestes escenes ens les podríem evitar entre tots plegats. Però no ho fem i segueix havent-hi desgraciats, i al final aquests desgraciats es moren o fan que morin uns altres. No es pot explicar aleshores que no hi hagi agents de la llei. Algú l'ha de fer complir, i més encara, algú ha de ficar les mans dins la brutícia. Emmerdar-se bé de totes les baixeses que són a l'abast nostre. Per altra banda no sóc un gran defensor de la policia. No em sentireu a mi dir panegírics en defensa de la seva tasca. M'hi he trobat amb alguns d'ells armats de porres i no són gent simpàtica o enraonaire. La major part de la gent vivim en aquesta contradicció. Per una banda necessitem de l'ordre i ens agrada que la policia controli els altres però per altra banda no ens agrada el seu paper, la seva fesomia i el seu posat quan es tracta dels nostres propis assumptes. És la cosa més natural del món caure en aquesta mena de contradiccions. Volem i no volem, tot alhora. Només alguns estan plenament d'acord amb la policia o plenament en contra. Hi ha d'haver gent per a tot, però normalment es tracta d'actituds interessades, com poden ser les vostres dues. Jo personalment trobo que la policia és molt necessària, sobretot per als altres, per als delinqüents i per les males gents, els que escandalitzen per la nit i els que aprofiten aquestes hores per cometre les seves bergantades, però el meu negoci que no m'ho toquin. Aquests de la hisenda no són policies, són una colla de voltors. No saben fer altra cosa que buscar les pessigolles als honrats ciutadans. Hi ha de moltes menes de policies, alguns són més temibles que els altres. Els que posen les multes d'aparcament no s'han d'enfrontar amb les misèries del meu cosí. Aquests com a molt es trobaran que un dels conductors els enxampen posant la multa i aleshores han de donar explicacions. Tret d'això no té cap mena d'emoció la seva feina. Suposo que els hi deu compensar. Tampoc no pretenen ser herois, o pretenen ser herois d'inferior categoria, de segona divisió per dir-ho d'alguna manera. També es cremen menys i segurament deuen de ser més feliços. Tot i que és d'allò més desagradable haver de discutir amb algú a qui acabes de posar una multa. La gent sempre té bones excuses per explicar el seu comportament delictiu, i sempre tenen bones cares, cares que inspiren llàstima per fer-se compadir. S'ha de tenir la feina molt assumida per no treure la multa. Poques vegades no ho fan de desdir-se quan ja han embrutat la butlleta. Només faltaria que s'arronsessin davant les explicacions o les amenaces més o menys velades de la víctima de l'amonestació. Aleshores ningú no respectaria la llei. Els policies han de fer-se valer. I això ens retorna al meu cosí. Com es pot fer valer una persona davant el drama? Aquest és el problema dels agents de carrer, que són els que més pateixen. L'única manera és fent-se més durs per fora, aparentant indolència. No hi ha tal. Si sapiguèssiu el meu cosí quina compunció em du a sobre cada cop que m'explica les seves aventures. Sent una mena de compassió molt forta envers totes les víctimes. Per a ell les víctimes són éssers divins, castigats sense raó pels delinqüents. No es para a pensar que els delinqüents en algun moment poden ser víctimes i que les víctimes poden ser delinqüents. Aquestes subtileses no entren al seu cap torturat. Hi ha una divisió clara dels papers. I ell es troba en mig. Moltes vegades ha de jutjar, prement el gallet jutja i condemna, tot d'una. Trobo que és una responsabilitat excessiva. Deia que només és capaç de veure el món com una dicotomia, com una simplificació. Després venen les sorpreses. Quan s'adona que les coses es poden barrejar, i que hi ha culpes compartides. Això ja no és problema seu, però. Ell només porta els infractors de la llei davant el jutge, el que passi després no és cosa seva. A molt estirar ha de comparèixer de tant en tant als jutjats per tal de testificar. Ha de dir que tal o qual persona duia un arma de foc o un ganivet, que el seu company no va tenir més remei que disparar, que les coses varen anar així o aixà. Normalment sempre té la culpa el delinqüent, en això és bastant constant i demostra una perseverança considerable. Als jutjats la presència dels policies és constant. Es tracta d'un alleujament, doncs veuen per uns instants el fruit del seu escarràs recompensat, el criminal detingut i essent jutjat, amb perspectives de condemna. Aquest és el destí finalista de tothom que incompleix la llei. Les lleis estan per a respectar-les. Si no calgués o algú se'n pogués estar de tenir-les en consideració aleshores no caldria de tenir-ne. Els policies se sacrifiquen molt a nivell personal, fins i tot diré que a nivell mental, per tal de poder tirar tot el sistema cap endavant.
- Ara resultarà que la culpa de tot la tenen els delinqüents, feu en Solleres. T'equivoques de mig a mig. Aquests pensaments teus són de persona acomodada, que ha pogut amassar unes engrunes de benestar en torn seu i que les vol conservar a qualsevol preu. Això i les històries parcials i interessades del teu cosí t'han ofuscat l'enteniment. És per això que no t'adones que el pobre ionqui o l'atracador són víctimes també, que actuen empeses per la necessitat o la situació. Que l'entorn ho fa tot. Et puc garantir que no hi ha ningú que robi per plaer o per frivolitat. Si ho fan és per que no els hi queda altre remei. D'això no entenen res els policies, que no són més que la força bruta del poder. I no es passen el dia veient situacions límits, potser se'n troben de quan en quan, sobretot els inspectors. Els que fan la ronda pels carrers de la ciutat tenen encara menys problemes que els guàrdies de tràfic. Només han de passejar-se amb la porra ben pengim-penjam i amb aquesta cara de suficiència que es gasten que venen ganes de deixar-los la mà ben marcada a la galta del cofoisme amb que passegen. I no fan altra cosa al cap del dia. Només que passejar i demanar la documentació a qui els sembla sospitós. Sense cap raó, sense justificació, només per la fila que fas, com si es pogués saber per la cara qui és lladre i qui no, qui ve d'assassinar i qui de fer les compres.
Aquestes coses cal investigar-les, l'ull nu és molt mal jutge pel que fa a les files. No crec de cap de les maneres que aquests que es calcen la gorra ben enganxada a les orelles i fan gronxar la porra amb la punta dels dits tinguin una existència turmentada. Potser el teu cosí és patidor de mena, i per això té aquest sentiment de culpabilitat que descrius. Potser es tracta de l'únic integrant de tots els cossos de policia que és capaç d'experimentar sentiments davant de l'atrocitat humana. Tota la resta tenen el cor més dur que el ciment. Serà per estar avesats a veure desgràcies o perquè ja surten així de l'acadèmia. El que sigui, però que no tenen sentiments és una cosa que no es pot negar. A les primeres de canvi ja estan fent ús de la violència, contra els homes o contra les dones, tan se val, contra qui sigui, del país o de fora, alt o baix. Tothom és objectiu en potència d'aquests bèsties. I després es justifiquen amb la lesa autoritat o altres martingales, la bossa de droga posada a la butxaca del detingut en el moment oportú. No hi ha cosa millor per engarjolar qui hom vulgui. Només la bosseta de droga i tot llest. El jutge ni per un moment no es para a pensar que potser la bosseta no la has posada tu a la butxaca i que no és teva. Si és a la teva butxaca és perquè en volies fer tràfic. Aquestes coses són les que llencen per terra la fama de la policia. Si fossin educats i bones persones no tindrien tothom en contra. La major part de la gent està d'acord en que hi ha d'haver policia, però contra més lluny millor. En això tens raó, Procert, i no vol dir altra cosa que la major part de la gent està en contra de la policia però no s'atreveix a dir-ho. Tu mateix estàs en contra de la policia. Segur que amb una bona escopeta podries defensar el teu negoci molt millor que havent de confiar en aquests impresentables. Tanmateix no goses dir-ho en veu gaire alta. Encara et podrien escoltar. Anar en contra de la policia és ficar-se en problemes, prou bé que ho saps. La por te tenalla. No pots fer-hi res. T'agradaria poder-te enfrontar, fins i tot en somnis et creus un home lliure. Però no ho ets. Sempre arriba el despertar. T'has d'adonar que la llibertat només la tenen els molt poderosos i els delinqüents. Tota la resta sou esclaus de les normes i de les lleis, que estan fetes per contenir principalment. Els policies han de fer-les complir, han de fer arribar fins a les darreres conseqüències els paràgrafs i les disposicions. Totes les coses que hi ha a les lleis serveixen per tal d'oprimir les persones, per tal de furtar-los la seva llibertat. Tu no ets un home lliure, Procert, vius sota el jou de les lleis absurdes. Només cal que obris els ulls per adonar-te. I tu Escofet tres quarts del mateix.
- Doncs ja que m'esmentes vull dir-te, i ja per tancar aquest tema, que estàs molt equivocat en tot el que dius, i que de veritat et recomano que no les vagis dient aquestes pestes de la policia. Amb els teus antecedents i les teves activitats, tot i que esporàdiques, pots buscar-te molts problemes. A la policia no li agraden els busca-raons, i tu en tens tota la pinta. Ja us ensumen els que sou de la teva mena. I no em negaràs que has delinquit en algun moment de la teva vida. Això només vol dir que tenen bon nas els policies per distingir el gra de la palla, per arribar al fons de la qüestió amb rapidesa. Això és el que els hi demana la societat. Que ens deslliurin de la xacra de la delinqüència dins els seus mitjans. Sempre respectant la llei ells mateixos. No tindria cap sentit que infringissin la llei per fer-la respectar. Això si que seria una poca-soltada. També s'ha de reconèixer que en països menys civilitzats que el nostre la policia s'extralimita en les seves atribucions, comet actes de barbàrie. Aquí mateix n'ha comés en algunes etapes, fruit del desordre o d'una plenipotència inadequada. Tot plegat dona molt que pensar. Però de ben segur que no dona per a estar en contra de la policia frontalment. Jo aplaudeixo la seva activitat eradicadora de la delinqüència. Sense policies només podríem que fer petar les dents de ràbia i indignació en veure les nostres propietats, les que tinguem, saquejades.