Poesia per abans d'anar a dormir (7-9)

7

Em costa dir-te, que podries ser
el que jo volgués
si et deixessis permetent
que la meva infusió
de bafs centrats i mensurats
penetrés la teva ment torçada
camines per un camí recte
retort i melodiós
penses que avances
i recules, amb passes tremoloses
permetem que't digui que potser
i no només així el poder
que atresoro en aquell bagul
podria ser compartit
amb tu i la teva decència
amb rebles inútils
amb tota la teva concordança
la fas parella a la paraula
deixes que el sentit s'enfonsi
esfondrat per l'arrítmia
d'un cor cansat i viciós
que t'observa des de lluny

I encara podria dir-te
si tinguessis amb què escoltar-me
que'ls meus sentits disgregats
la meva natura inferior
el meu món de fantasia
de falsa creativitat, d'esperit de recerca
sense eines, el meu món
interior, ocult
és un món de muntanyes i valls
de carreteres i ciutats
de pagesos i ramats
de pastors i camps de blat
d'agitades oficines i cues llargues
el nostre món interior
el podríem partir en dos
o en molts, per tu i per mi
per als altres

Així veuries el que't vull comunicar
comprendries d'una vegada
el silenci que vols sentir
només amb les orelles apagades
tancar els ulls si pots
davant la llum persistent
que't penetra amb arrogància
quina gosadia mesquina
introduir-se tan furtivament
i amb dolcesa per entre els forats
del teu cos immaculat
perquè les taques ja no es poden distingir
de tant de vici t'has purificat
ets tu el portanveu
de les forces invisibles i vitals
q'habiten llocs ben alts
deixa'm retorçar el teu pensament
q'és una pasta tova
que minva amb el temps
que'l xucla la negror
d'una vida massa llarga i massa curta

Les frases disparades
amb certera precisió
enclavades al bell mig del front
sobresurten pel clatell
i cauen a terra ensangonades
tu saps de la seva força que't travessa
saps de les seves mentides
dels seus paranys de branquillons
de com l'enginy pot destruir
tot allò pel que lluites
perquè lluites, oi?
perquè no tens banyes
a on es puguin agafar
els falsament sentimentals
els que volen empolsegar
la teva cornamenta orgullosa
els que volen clavar-te a una estaca
fer-te girar movent la mola
ets un bou sense banyes
o lluites?

Per la teva força comprenc
que ets d'aquelles persones
inusuals i exòtiques
de pells variades
que deixen al darrera la trista tàpia
per tal d'endinsar-se en un potser
i deixar que la migrança
els domini la vida
l'existència dels quals
és legítimament comparable
a la que poden sentir els que renoven
el seu sentiment amb paraules endinsades
i captiven els altres
amb armes fluixes, esmussades
sense talls ni ferides
et volen capturar
amb el neguit de les coses passades
no vols tornar enrera
el camí ha estat tan bonyegut
i boterut que tens pressa
per arribar-hi al final
calma noi, que per més que corris
t'esperarà la teva companya

I mentrestant els enginyosos
els que pensen grans meravelles
els que veuen el futur i l'inventen
aquells que odiem
pel seu egoisme primitiu
per la manera en que els interessa més
el què ser que el com
perdona que et vengui
pensaments per sentiments
perdona que discorri
mentre ordeixo la metàfora
un pensament valuós
una idea ben parida
que no una parida idealitzada
és el que enyoro
aquells temps en que'ls homes
i les dones, pobretes
patien pel que no comprenien
ara ja no pateixen
pel que creuen comprendre
només cal explicar
barroerament, matusserament
esbossadament, oblidant el detall
i ja està feta la màgia
ja hi ha veus que afirmen
ja hi ha les mirades de consol
detall estimat, hores llargues
perdudes en discussions interminables amb els meus dubtes
on ets detall menyspreat?
què pensen de la teva fúria
de la manera en que ensorres ponts
podreixes carreteres
esquerdes preses i edificis
enfonses panxuts navilis
i desgracies les més meravelloses / empreses?
que hi ha de tu i de la teva soledat
només considerat per uns pocs
que són molts

La panxa rodona
les galtes rodones
les esferes pertot
i el somriure enganxifós
les dents arrenglerades
com executats camí del patíbul
tranquil que deixaràs un bon crani
amb les dents impecables
tothom es meravellarà
quan siguis troballa
experts i entesos remarcaran
la teva polidesa
la teva boca perfecta
sinó feta per la natura
construïda per l'art
de remenar mandíbules
tothom trobarà admirable
quan siguis troballa
l'estat dels teus ossos
reflex d'una vida sana
el seu creixement compassat
la seva harmonia estructural
l'absència de toxines i merdes
al seu interior

Meravella del futur
penses que t'envejaran
que potser es canviarien per tu
els esfereïra la teva boca
serà per a ells un calvari de mirar
s'imaginaran les atrocitats
que ja comets

Del seu temps no se'n lliuren
ni els més grans dels homes
de la seva crueltat i aberració
no fugen ni els més celebrats
del tuf de tenebres
ni els més il·luminats

Així doncs pretens
que la teva veritat minúscula
empetitida per tot el seguici de / requeriments
q'imposes a tort i dret
de tot allò indispensable
que fa que la veritat s'escurci
com un pagès a ciutat
en mig de la gentada la seva panxa
i les seves galtes rodanxones
són invisibles
ell que dominava les distàncies
de sobte no és res
i tu penses que la teva veritat
captiva de tantes urgències
de totes les coses que't calen
per sentir-te no ja feliç
sinó justament compensat
penses que podrà sobreviure
i fer-se arbre de tronc ufanós?
La mates insensatament
amb tantes presumpcions
amb tants sobreentesos
et veig amoïnat pels detalls
però tu no ets la teva teoria
i la teva teoria és cada cop més general
trobaràs la veritat en un plat de llamàntol
exquisidament cuinat
o en l'embús del dematí
perversament inecluctat
o en les teves peroracions
renglerades de paraules
que prou bé coneixes i combines?
allà trobaràs la veritat?

Et defugen les muses
perquè són capricioses
només volen saber d'esperits tímids
de persones apocades
de presumptes incapaços

Tu ets valent i decidit
les coses grans són de la teva mida
et pots posar a l'alçada de qualsevol
no tens sostre, hi ets
ets comparable a d'altres caps
amb bigoti o sense
amb barba o ben afaitats
aquells caps que són com tu
i que ja no poden més de poder tant
la decisió no t'ha fet por
quan l'havies de prendre
notes una presència que s'amaga
notes unes forces, energies potser
que et defugen
no volen saber de tu ni tu d'elles
són les muses que et menyspreen
el teu orgull no es podrà ferir
amb les punyes habituals
que si això i allò
que si aquest i l'altre
però quina por et devora?
quins monstres s'acarnissen
amb els teus greixos?

No saps gaire de la relació
de forces entre l'esperit veritable
i la possibilitat de transcendir
coneixes alguns secrets
tens les claus del teu domini
però no pas les del portal
ni tens la de la ciutat sencera
no tens gaire al capdavall
només un redós
un indret personal
aquell moment odiós
en que sents una estranya solitud
aleshores penses en els teus errors
i és massa tard
no pots fer-te enrere
abaixar el cap i humiliar-te
tampoc ningú no t'ho demana
ni un Déu admonitor
ni un dimoni astut
res de res a l'horitzó
la teva tranquil·la existència
no cal justificar-la
ja ho fan els altres
no has d'argumentar-te
només amb que t'expliquis
breument i amb conjectures
ja et defenses
els altres
carregats de faltes
t'ho posen fàcil

Però i les muses?
i el gaudi extrem de fornicar-les
quan es deixen
el plaer de resseguir el seu cos
com un expedicionari
que torba la vall perduda
i al mig el temple?
no et parlo de sexe
ni de la teva sensualitat desbocada
ni tampoc d'allò que't plau
i que't destrossa
ni et parlo de les jornades maratonianes
a la recerca dels plaers prohibits
ni dels encontres fugaços
a l'ombra d'un portal
ni de les ingestes exagerades
d'esperits de signes oposats
et parlo de la quietud del mirall
del que queda de tu
del teu romanent
del que ets tu, després de desvestir-te
del teu embolcall de tu mateix
d'allò que vols ser
del que voldries ser
i que només amb miopia
arribaràs a creure q'ets



8

Morir pobre i envoltat de rates
sentir la punxada del destí al ventre
apujar-se el sou descaradament
sense enrojolar-se
superar l'autoestima
per tal de trobar el desànim
cansar l'agonia i fer-la suau
voler sense voler i sense por
el daurat horitzó
d'aquella matinada erèctil
en que férem el nostre futur
i tu cantes rondalles
i puges munts i pendissos
que no't costarà davallar
que farà de tu l'infant
el martell d'avenirs
incerts per la seva deducció
patrimonial que t'ofega
i tu mentrestant barreges
l'oli i el vinagre
vols crear el gust sublim
allò inusual jugar com un geni
fer l'ullet al destí
jugar amb la seva prosa

Les paraules pesants
els moments repetits
en que voltares per aquella plaça
cercant el vagabundeig
d'una persona encara dreta
d'algú que pogués posar fre
al comentari jocund
a la remarca original
a la puntualització pertinent
de totes les formes del pensament
l'exemple barroer impera
la lluita de ganivets
d'exemples esmolats
d'aquell amb la seva testa
i amb el seu cos demostratiu
és el que't destrossa
et fa miques només sent
la seva presència és feixuga
l'aire que és lleuger
sembla que pesi, que t'hi belluguis
com dins un líquid

No suren les teves idees
ni pots captenir-te amb cautela
ni deixes que'l teu llenguatge rompri
el que queda de la teva ànima
desemparada i subtil, encara s'inflama
per aquelles notes entrelligades
que les teves orelles xuclen
que el teu pit demana

Per a tu no hi ha calvaris
ni costerunades inassolibles
saps de la constància, del plaer
del moment i de la força
de la continuació i la perseverança
saps de tot i de no-res
el teu discurs és buit
tan buit com n'és plena
la teva panxa alegre
fas un acarnissament
de qualsevol premissa
la teva lògica et porta
al territori despoblat
de les
veritats interiors
d'aquelles que tanques
en cofres de colors
cadascuna amb el seu terme
la negació de la mentida
el principi indiscutit
negador de la veritat mentidera
és el fonament del teu edifici
de lògiques i enraonades
un edifici bonic, però inútil
una construcció gran però petita
que vol imitar les muntanyes
o el cel ennuvolat, o l'extensió del mar
dóna'm un sostre
més baix que el meu cap
no em donis una porta
que com un fantasma no pugui travessar
portes de boira i de bruma
portes d'escuma del mar
que s'obren només al pas
dels que les han posades

Guarden les claus gelosos
esperen potser una assegurança
per un futur de desgràcia
en el que només allà serà la sortida
i no podran gaudir
ni de contractes ni de pactes
i hauran de comptar només amb el cos
per fugir de les flames

Tot ho cremen les flames
tot ho simplifiquen
demostren una veritat impràctica
només que tot era negre
com a quedat rera les flames
que tot era boira i perfum
aires de mar i de muntanya
flaires naturals que no ofenen
sinó que emplenen
el paladar de la nariu excitada
que vol tastar encara
un bocinet de matèria
el substrat ignorat
l'època poc interessant
no hi ha cap que s'hi adigui
totes valen i totes liciten

Per altra banda coetani
has de saber que has mort
que per mi el teu esforç
és com l'embat de l'onada
que pots afegir erosió
maques formes i platges amples
que pots tenir un sentit sumador
que potser mitigues el patiment
d'alguns que t'envolten
que sofreixen de tu
però que no ets més q'aire
carregat de sorra
potència que no és teva
només la llences
contra la duresa
penses potser que la duresa
no és la mare de la sorra
t'equivoques la sorra
és igual a la duresa
i la forma que deixes, amb el teu temps
és informe, i la teva petja
se l'enduran altres sorres
i només que poguessis
controlar un dels teus grans
i llençar-lo a gran velocitat
contra la duresa del rocall
aleshores foradaries
i si et concentressis en un punt qualsevol
i allà anés a parar el gruix de la teva sorra
aleshores també foradaries
i si triessis la veta amb cura
i sabessis del punt de consistència de la / roca
d'allà on la seva solidesa
s'assembla més a la sorra
aleshores trencaries
però el teu aire no té forma
la teva tempesta fàcil
sempre cerca el camí que li escau
i sempre es fica per les mateixes esquerdes
i les eixample, però qui les ha creades?
ha estat la roca
i qui l'ha creada

Així doncs la fortuna
que t'ha somrigut fins ara
et gira l'esquena i et mostra
el seu clatell amarg
sents que et punxen
espines de plantes que creies toves
t'adones amb valentia
que tot està per fer
que hauràs de viure una altra vida
que no has fet res
més q'ajornar-te, tu no ho faràs
però faràs a qui ho faci
tu no seràs actor
mes algú que et segueixi
tu no crearàs
però mantindràs perquè d'altres crein
d'altres de la teva sang
com si no fos vermella i fluida
com si la teva sang fos teva
fixat que per atzar
tu faràs algú més gran
i aquest més gran en farà un altre
i aquest un altre
i al final el més gran de tots
tan gran que ja no podrà créixer
de tu sorgirà un geni
de la teva col·laboració
una ment preclara
que desrumbarà la història
que farà trontollar
el seu present

Vols perpetuar
en soi i per soi
sense comprendre un borrall
i sense escarafall
i sense topall
vols perpetuar per garantir
que la teva normalitat
no ha estat en va
que per arribar al cim
cal passar la plana
si és ve del mar
que'l sol de la plana
asseca la pell i dissol el salobre
que encara arrossegues
sortit de la mar, com un monstre
sortit de les aigües
en q'un dia visqueres
la teva pell dura, és closca
la teva ment tova
se te'n va pels llavis
i per l'anus

Pensa dissortat
en com hauràs de merèixer
apel·latius de bona fe
de com el moment de defalliment
t'ataca i de com traspues
el suor de la mar encara
la mar que no has abandonat
la mar interior, que conserves
la roba estesa és ara a la maleta
però embotifarrada
en un embolcall a punt d'esclatar

Considera el frau
dels que volen arraconar-te
perquè la teva veu s'escampi
per la terra seca
la terra seca, seca
el crit de la terra seca
ofega la teva paraula
només una t'importa
la q'et pot pujar
al cel del pressent
i allà dalt que faràs
tu tan sol? Sense companyia
només amb la força elèctrica
i pertorbadora d'un indiferent Demiürg
que t'haurà indultat sense motiu
que després que tu l'has creat
i l'has acompanyat de tots els teus / prejudicis
aleshores pretens q'et jutgi
quan et saps culpable
aspires a un perdó
que tu mateix t'has negat
inventa't algú que puguis complaure

I amb gran recança observes
el pas del temps
la xacra del temps
que et menja els somriures
que et furta les rialles
que fa de la teva cara una tomba
el teu cap podrit
ja no pot pensar disbarats
el teu seny podrit
no pot dislocar-se
ja prou i massa ho ha fet
no es veritat que de bon començament
aspiraves al que ets
i que ho has aconseguit
de què et queixes?
Volies això i ho tens
de què et queixes aleshores?
o és que no volies això?
volies l'aigua
de la mar extensa
tota la de la terra
sencera amb la seva rodonesa
per apagar les flames
q'et cremen encara

Hi ha un llumí al teu cor
que vol encendre la foguera
saps que potser ara
aviat tot s'encendrà
aleshores estaràs perdut
en mig d'una atmosfera caldosa
et sentiràs encara a l'úter
en un ambient líquid
i ensucrat, delitós de les salmorres
en q'et feres i faras
o ajudaràs a fer
com a part imprescindible
d'un procés absolutament natural

El llumí es consumeix
i de tu no queda res
tan se val com et podreixis
o com cremis
o com alimentis
només val que mantinguis
l'esperança, i que el teu foc
tot i que quasi extint
encengui un nou misto
i esclati el seu poder
i pensi que cremarà per sempre

Alegria! Joia! Juguesca!
Atzar i xerinola
prou drames al capvespre
no tornis a casa desfet
per esclafar els teus
a no ser que vulguis
que la teva llavor
la llavor de tots
vagi passant indiferent
d'un cos a l'altre
a l'espera d'aquell esclarit
que la justifiqui
la indiferència de les bestioles inquietes
teves que surten d'allà
ja són éssers vius i autònoms
malgrat la seva diminutesa



9

La fanfàrria dels que pretenen
obtenir beneficis
de suors seques, ja eixutes
que no han hagut d'exporar
perquè les seves excuses
són tan llargues
com les seves vides
que sabràs tu de la brevetat?
què saps de les coses q'amb prou feines / passen
d'aquelles que tu creus felices
i que són drames
que se t'amaguen, per no treure't el / somriure
la teva cara joiosa
enjogassada amb l'observació
ignora per quantes penalitats
han de passar els que t'han precedit
i perquè la misèria menystinguda
assoleix el clímax
el cimall sortint
la seva solitària ventada
q'ara agita els teus cabells

Per quantes profunditats
vols sentir-te perdre
tu que tens a les mans
el secret i el reble
de veritats amagades
que ja has trobat?
perquè insisteixes en insistir
quan ja la negativa és ferma?
per raons inconegudes
encara l'edifici s'aguanta
encara tens esma i empenys
i encara el ruc arrossega el carro
per molt de temps
la seva ruquesa
sigui la teva riquesa
per temps remots la teva pau
sigui la tortura dels altres
tu i només tu
tu en solitud, tu, tu, tu
tururú, desvarieges
tant de temps cercant-te
per saber-te no-res
i veure com repapieges

Les cornamentes orgulloses
encara no saben del seu destí
ornamental i miserable
i les vanitats inflades
i les butxaques reblertes
d'insípides monedes
d'astuts bitllets de banc
de xecs ufanosos
de prometences porugues
en milers d'espurnes
d'esperances foradades
de formatges sòlids
que volen emplenar la teva boca
dels seus flaires de muntanya

Encara et preguntes
com és possible que pensis
en tantes bajanades juntes
com pot ser q'el teu cap
encara graviti
entorn de les veritats oblidades
que no interessen
fica-t'ho ben endins
no interessen
no mouen ni belluguen
no faran ressuscitar el mort
no retornaran els animals perduts
no seran la joia de cap corona
ni seran l'alegria de cap matrimoni
només el testimoni
del teu patiment inusual
i inútil

Per altres cantons
els aires frescs i les pluges
reivindiquen en una singular manifestació
el que ja hauria de ser costum
la seva preponderància inqüestionable
enfront les petiteses
de l'animal o el que sigui
que trepitja en compàs de dos
el terra que li pertany
el terra pertany a la pluja
i als aires frescs de la muntanya
i a les calors sufocants de la plana / costanera
i a la sorra de les platges
i a l'estesa del mar
tots el volen i tu el trepitges
ja en tens la costum
vols atribuir-li la inèptia
dels teus peus que només t'aguanten
si caminessis amb les mans
respectaries la terra

I ells tornen, i venen
en tropells esparracats
cobreixen els seus pensaments amb retalls
la seva vestimenta no els protegeix
de la fredor de la matinada
per això creuen morir, a cada albada
perquè néixer és patir
despertar és patir
horribles aparells de tortura
maten implacables la peresa saludable
i les hores comencen a comptar
enrera perquè la vida es desfaci
s'esgoti sense complicacions
en un part natural i prefixat

Tot ho vols, l'ara i el després
i l'abans que te'l paguin
i no sents vergonya
dels diners que no t'han costat res
contra més millor, no sents
com de malament et sents
ni perceps fins a quin punt
et trastoca l'equilibri
el guany injust, l'avantatge inic
et fas els plans a mida
vols portar la vida del paper
la que has dissenyat
i no pas la q'et tocaria viure
perquè val més la idea
que totes les suors
i val més el teu prestigi
que totes les humiliacions
i tens clar que la teva trajectòria
val més, si es pot comparar
i si no es pot comparar
també val més
precisament perquè no es pot comparar

Tu i el més feu un bon equip
junts assolireu la glòria
junts gaudireu de la vida
en e
ls seus justos termes
l'ideal que et mou
és de màxims, no et conformis
amb el que vulguin donar-te
no contestis
només quan et preguntin
no renunciïs
als teus drets irrenunciables
el mínim ha de ser el màxim
la fita ha de ser la lluna
el sol ha de ser només un obstacle
l'altre només un mecanisme
que cal comprendre

Així configures el teu empeny
per tal de fer obres duradores
que durin el que la teva il·lusió
que puguin vendre's en temps
que puguis bescanviar
per aquelles andròmines / que tant et calien
per tal que puguis sotsobrar
en un vaixell cobert de marbres
com vols que no s'enfonsi
una barca planera, amb un gratacels / a sobre?
Somrius als cinc minuts
el dia comença, ja no ets un monstre
ja no dus l'infern a dins
ja ni te'n recordes
deixes constància del teu desgrat
de la manera en que se't maltracta
observes els altres els seus errors
i com no tenen en compte
les teves pensades encertades
farcides de pertinència
fins a les seves entranyes
deixes que tot vagi al ventre
allà simules una dissolució
que fa que la pedra més dura
es faci pols tendre
la bufes distretament
i forma part del vent
algun dia serà tempesta
assolarà terres llunyanes
o seran les teves?

Des de tots els angles observes la qüestió
i no pots fer-te una idea
resolutiva i explicable
de com reduir-la
als teus elements familiars
la qüestió doncs no existeix
ni la pots veure
era només una quimera
una sensació incompleta
que no encaixava en el teu perfecte / intel·lecte
que no era digna d'ocupar
un bocí de la teva neuronada
esperes que amb poc esforç
obtindràs les estrelles
que seran teves només amb mirar-les
són tan a la vora, només que saltis
podràs escalfar-t'hi
seràs al cel, el teu disseny
encara sobre la taula
t'observa rialler, no cal que pensis
no cal que consideris ni sospesis
la raó és ben simple
el disseny mana, tu obeeixes
tu t'ordenes i després compleixes
aquesta és la teva independència
i els altres són esferes
que poden explicar-se
només amb un punt i una distància
i encara es massa

Perquè el dolor? Perquè la misèria?
Sents crits al carreró
dos pinxos es barallen
podrien matar-se i res no canviaria
només que un matés l'altre
dividiria el problema
ni es maten ni es fereixen
només es gloriejaven
de les seves navalles llargarudes
ja saben el que toca
per emplenar la terra
duplicar-se i no dividir-se
fer i no desfer
construir per bé que hi hagi
qui senti la dolor feixuga de l'enveja
q'el menja ben endins
qui hi hagi qui plori amb un somriure
qui senti amargor d'algunes felicitats
que pateixi retorçons
de l'èxit d'alguns
o de la majoria

Així doncs el que pertoca
és el mutisme i la fugida
toca amagar-se
d'enemics injustificats
toca ser perseguit per les bones persones
ser rebutjat de les bones gents
sentir-se desplaçat al poble rialler
no és pas millor amb motiu
que hom es margina
però sense motiu
també es margina
perquè sempre hi ha motiu
no ens enganyen
ni a tu ni a mi
amb la seva maldat en segon grau
no esperem una maldat de primera
que sigui digna dels afers d'estat
però no ens enganyen
que sàpiguen que no ens enganyen
que s'enganyen només a ells
en el cas que no siguin uns perversos
però al conjunt de dos
que formem tu i jo
no poden convèncer'ns
que la subtilesa els domina
que les bones intencions els guien
que ho fan en pro de la massa
que no volen altra cosa
que l'equitat i la justícia

Poden doblegar-te
per provar com n'ets de flexible
poden posar-te els peus al front
i els talons al clatell
per comprovar com n'ets de tou
mes no restaran gaire estona
els peus a no els toca
fendeix l'oceà, de pressa
fuig de les teves rutines
amb gosadia i tremp
construeix un imperi
del no-res o el no-gaire
i sent-te't proprietari
amo de la teva vida
valedor de la teva felicitat
justificant de la teva puixança
i deixa'ls altres que s'entrebanquin
encara amb allò
q'a tu t'impulsa