Cercador
Poesia per abans d'anar a dormir (66-68 XI)
Un relat de: Daniel N.- Compartir:
Poesia per abans d'anar a dormir
66
L'impresentable destí
aspira a lluir
les formes condicionades
del teu esperit recargolat
No tindràs oportunitats segones
perquè ja vas per la tercera o quarta
cinquena o sisena
ves a saber
No tindràs recompenses
els deures no-et valdran
no hi haurà pietat
no pas per a tu, estàs descartat
No hi ha formes complexes
del teu pensament avariat
no hi ha resolucions definitives
que puguin salvar-te de la crema
De tantes hores perdudes en meditació
de tantes paraules dites sense pensament
de tant que has fet sense fer res
de tot allò q'et persegueix
Et condueix a l'estimball
el cingle't parla
el rocall al fons et crida
vols sentir el seu vertigen
Donar-ho tot per una sensació
sentir el poder a la punta dels dits
sentir la potència als peus
poder caminar durant hores
És el teu destí prescrit
per absurds metges de l'esperit
que volen introduir-te a la boca
veritats que no són teves
Deixes q'el teu cervell s'encaparri
a trobar solfes inusuals
combinacions atzaroses
busques sempre allò terrible
En les teves paraules sense mesura
vols comprendre'l futur
i tenir a l'abast de la mà
una esperança desdibuixada
Les paraules amb prou feines et / representen
la religiositat del somriure et defuig
les teves homilies són pertorbades
i no tens res que afegir
I emperò segueixes endavant
afegint-te tu mateix en carn
i deixant q'els teus ànims decaiguin
i que t'abasseguin amb futurs
I que facin de tu carn picada
amb la que menjar-se el seu plat
tu ets el seu aliment
de tu volen fer sang
Mala sang la que tu et fas
segons el teu criteri particular
q'et condueix al despropòsit
de pensar amb plena llibertat
Que mai no ho serà del tot
mai excel·liràs en ser lliure
sempre hi haurà un fil
que t'uneixi a alguna realitat
Sempre un record o una consigna
que vulgui atrapar-te i enganxar-te
sempre una obligació peremptòria
per tenir-te ben agafat pel coll
Deixes de pensar amb correcció
observes al teu voltant i veus llums
i sents sons cridaners
enllaunats i estridents
Tens la sensació q'et perds
et perds el que no vols i el que vols
deixes de viure a cada instant
perquè puguin menjar-se la teva carn
I no et neguiteges per no-res
ni fas escarafalls davant de qualsevol cosa
ni tens la llengua rasposa
per tal de dir paraules aspres
No consideres que l'hagis de matar
aquell q'et mira així
ni que hagis d'estomacar
els altres amb el teu esguard
Tranquil i asserenat de nou
entres en el misteri de l'oblit
observes el passar de tot
t'enfonses a on no hi ha llum
Enfonsat a la felicitat
perdut al lloc exacte
avorrit de diversions estèrils
comprens la teva misèria
La comprensió te la fa exterior
no hi ha res que pugui comparar-se
a la teva concentració incisiva
no hi ha res que pugui decidir per tu
Perquè tens la força dels moments nous
i tens el tarannà de les coses tranquil·les
i no permets que t'oprimeixin el cap
amb les seves mentides
Ni deixaràs de banda algun patiment
ni podràs desfer-te del tot del dolor
ni tindràs esperances vanes
ni esperances certes
Tota esperança et lliga
t'inquieta l'estómac
et fa plorar
el somriure de l'altre de vegades et cou
Perquè tants remeis per la tristesa?
I cap ni un per la complaguda felicitat?
Perquè no la píndola?
Q'et revolti per dins amb els líquids de / l'amargor?
Tens l'estupor als ulls
la boca closa i ferma
les paraules te les hauran d'arrencar
si han d'aprovar-los
Tens els dits prims
les cames primes
els braços prims
la mirada estreta
Perquè no vols mirar amb avarícia
no vols embetumar-te de novetat
no voldries tòrcer el braç
davant de qualsevol que t'apreti
Tindries aleshores un destí
una possibilitat real
de refer-te del desgavell
de superar la superfície i respirar
Et trobes en aigües tèrboles
nedant mentre l'esma que prengueres
s'extingeix al teu pit
i la sortida no s'hi veu
Camines en mig d'esbarzers
les teves cames flagel·lades
diuen prou i es dobleguen
t'arronses al terra vençut
T'han venut els esperits
de sana concòrdia entre persones / civilitzades
de camaraderia artificiosa entre dignataris
de bones maneres entre guerrers
No hi ha honor a les batalles
ni hi ha honor a les crueltats
ni hi ha orgull a la victòria
ni hi ha res al capdamunt
Només la fredor insuportable de l'aire
només el rebuig de l'equilibri
només el que resta de tu mateix
després d'haver-te descartat enterament
No queda gaire més que un bocí
del que havies volgut ser
et trobes solitari i pensatiu
al capdamunt fa fred
Vols tornar a la plana
sentir el caliu de les llars
l'escalfor de les aglomeracions
el sentiment compartit
Vols fer de tu mateix alguna cosa més q'un / projecte de bones perspectives i disseny / atractiu
vols tenir raó
vols tenir companyia
vols ser tu mateix i un altre alhora
No tens perquè disculpar-te
d'aquelles accions malpensades
q'et feren recular tan endarrera
les oportunitats segueixen
No tens perquè deixar escapar la llebre
quan la tens al disparador
i només has de prémer el gallet
per tastar les seves carns salvatges
Però compte que amb cada mos
t'ensalvatgies, feréstec i brutal
aspires a la dominació
vols tenir el món per catifa
Vols mirar el món amb les teves soles
vols mirar avall només
vols el teu coll desacostumat
a tombar-se cap amunt
I tanmateix sempre hi ha
qui et mira de gairell
o et mira d'esquenes
o et mira dempeus
I aleshores t'adones
que erets a terra
que del cim que eres
et trobes a mig camí a la pujada
I aleshores penses
que potser hi hauria proses
prou eloqüents per explicar-te
o a la teva complicació
Et creus difícil i estricat
abstrús i recargolat
et creus un misteri essencial
com els que dominen el món
Perquè un altre i no tu?
Perquè ell i no ella?
Perquè vosaltres i no pas nosaltres?
Perquè tot plegat?
Mes no plegaràs encara
no t'arribat l'hora
no tens esperit de renúncia
tal com siguis et dispares
I si fereixes no es culpa teva
ser arma carregada
i tindre un dit al gallet que dispara
et sobrava la bala
Així doncs pots expressar-te
a tu mateix amb una frase
amb una sentència rotunda
amb les habilitats de llenguatge
Perfores el contingut
percuts a la pólvora seca
esperes un significat
una explicació llaminera
Amb la que poder sufragar
el dispendi colossal de la teva ment
el que hi ha de veritat
en algunes afirmacions ocioses
Si fessis quelcom de tu mateix
no podriries l'aire amb el teu alè
ni sentiries fortors al teu front
ni les teves celles parlarien de dolor
Ni hi hauria negacions
prou extraordinàries com per fer pensar
que alguna cosa passa dins teu
que no funciones correctament
Has de seguir el camí
has d'aprofitar el quitament
que t'ofereixen del teu deute
has d'acceptar
I tens però l'ànima lliure
la paraules desbocada
l'esperit exultant
les penes sufocades
No et deixes entabanar
per falses prometences
ni podràs recuperar
el somni en vetlla
67
Atribuïbles al mèrit
hi ha els condicionaments segurs
els q'et transporten al meridià
de la teva concòrdia interior
Sense la qual no podries
expressar un sentiment
una acció o un pensament
no tindries res
Podries volar potser
navegar lleuger potser
però no pas surar
ni flotar ni caminar
No tindries esma
per reflectir-te al teu mirall
el que poleixes cada dia
el q'et mira desconfiat
Perquè sap de tu misèries
el teu mirall et jutja
et diu veritats tranquil·les
que amb prou feines suportes
El teu mirall és pla
veritable com la suor
autèntic com el mal d'esquena
el teu mirall et mira
I tu li retornes l'esguard
desconfiat i temorenc
de les seves afirmacions severes
el teu mirall et replica
Amb paraules mal versificades
amb categoritzacions improvisades
no pot parar d'agullonar-te
no hi ha res q'el freni
I mentrestant la pluja
desfent les finestres
t'implora el perdó
del que no ets capaç amb lúcida sobirania
Tindries potser una oportunitat
si poguessis pausar-te
si tinguessis esperit
si assolissis el cim
Aleshores respiraries l'aire pur
la fredor de les alçades
el caliu de veure el mar
enllà, lluny de la seva força
El mar et trastoca
et fa girar el cap
et recorda a tu mateix
tan ample i tan inquiet
El mar et parla
amb paraules mesurades
et diu unes altres veritats
és un mirall d'una altra mena
El mar et fa l'ullet
t'explica llegendes i contes
et fa gronxar tendrament
el voldries des del cim
La seva calma tèbia
el seu tarannà reposat
la seva suficiència estàtica
el mar et crida
Llença't al mer i discrepa
de les veritats unànimes
la categoria et persegueix
no saps a on amagar-te
Has de salpar sobtat
has de fugir en un rampell
deixar-te endur per l'instint
per la plàcida vida
D'una necessitat imperiosa
que t'explica el futur
t'indica el camí
i belluga'ls teus peus
Els recòndits paratges de l'oblit
ja no els recordes
no pas vivament
no tens cap esquerda
El teu edifici és nou
la teva planta quadrada
t'alces al cel ufanós
ets una nova fornada
D'esperits rejovenits
de noves invencions
d'inspiracions retrobades
has de gaudir de l'instant
Com si no fos vell
com si no hagués passat
com si tingués substància
com si fos un esclat
Has de fruir ara
ja-et recargolaràs de dolor més tard
has de somiar ara
lluny de malsons inventats
I cerques però la dissensió
allà a on no la pots trobar
els teus músculs encarcarats
volen donar-te una lliçó
Et costarà d'aprendre ara mateix
no pots admetre un fracàs
no pots deixar d'escruixir-te
per les noves estridents
Amb grans paraules volen convèncer't
de la necessitat del teu gest
de com has de caminar i ensumar
de què has de prometre
Volen ficar-te al cap
les seves idees podrides
amb insistència pueril
pretenen ensinistrar-te
Les teves cabrioles però
no són rèplica de res
n
o estrafaràs el manual
de la bona conducta
No ets un ciutadà de ple dret
no tens dret al triomf
no tens dret a excel·lir
no tens dret a res
Camines tortuosament
entre plantes agressives i urticants
deixes a les teves cames el dolor
mentre el teu cap menteix
A tu mateix t'enganyes
amb tantes falses esperances
amb tanta suor predisposada
et xopes el cap per semblar destre
I no tens ambicions encara
ni pots apuntar un objectiu
no tens esperances buides
ni plenes ni per fer
El teu judici tort
explica les accions passades
segons criteris d'autoculpació
t'importes un rave
I tens encara el polsim
a la part de sobre de les sabates
d'aquell transitar decidit
enlloc no et va conduir
I podries representar un drama
només amb algunes parts del teu ésser
i ser catàrtic en el desenllaç
i guanyar-te la fama
I podries construir un futur
amb el qual dreçar un monument
a la teva constància irracional
la q'et dona paraules
I podries encloure't a casa teva
i no veure mai la llum del sol
i deixar que les nits et pensessin
i escriure una línia de bon matí
Tantes coses per fer
tantes virtuts per explotar
tanta virilitat per demostrar
i no hi ha res més enllà
No hi ha res darrera la serra
ni més enllà del mar
ni fora de l'atmosfera
ni al fons de la cova
No hi ha res q'et pugui il·luminar
no hi ha paraules denses
que flueixin sobre la teva pell
la teva mirada s'afluixa
T'espera un destí incert
no tens seguretats garantides
ni petits gestos que puguin millorar
un món podrit i perdut
Divagues decididament
t'omples de discerniment esclarit
no deixes ni una escletxa al dubte
et tornes febril
I aleshores no hi ha paranys
ni falses gratituds
ni amics fidels
ni hi ha substància
Deixa't esprémer un altre cop
perquè puguin sotjar el teu desig
i comblar-ho de plaers
fins a fer-te enrogir
Les teves galtes ja rodanxones
observen el patiment aliè
amb la indiferència hedonista
de l'estómac ple
La teva expressió cofada
parla de misteris desdibuixats
de lloances merescudes
a la teva panxa descomunal
Si tens que parir alguna cosa
fes-ho de pressa
fes-ho amb convicció
i fes-ho ara
Tindràs temps per observar
la teva criatura desprotegida
ja des del seu naixement
ha de madurar tot d'una
La teva criatura atacada
vilipendiada i aücada
neix morta i condemnada
al cadafal ignominiós de la crítica
No pot viure sense tu
li cal respirar explicacions
menjar descripcions i justificacions
li cals tu
Així doncs el final
que semblava petit i llunya
emplena ara tot l'espai
ara vols pensar
XI
68
Impregnats de l'oblit
caminem junts de la mà
l'esperit noble
i la calma al sarró
Hem fet bona collita
de referents i comparacions
ens hem adjudicat un mèrit
que potser no ens correspon
Hem patit la disbauxa
de tenir presents les limitacions
hem fet aigua clara
i fresca i freda potser
Podrem establir-nos algun dia
en la nostra independència
estimada i temuda
podrem algun dia?
Tenim armes llancívoles
arguments a la punta esmolada de la / llengua
hem fet plegats un llarg camí
fins arribar a temperatures remotes
Tenim la confiança a dins nostre
podem apaivagar el dolor
desfer'l nus a l'estómac
no hi ha patiment entre nosaltres
Ni hi ha contradiccions manifestes
ni tenim retrets que fer-nos
ens acomiadem tranquil·lament
amb la mirada serena
Podem encara retrobar-nos
en d'altres camins tortuosos
en giragonses meditatives
allà ens trobarem en amistat
I podrem desfer els lligams
q'ens tenen atrapats a la vida
els lligams foscos de la realitat
que no volem admetre
Nosaltres i ningú més
tenim la força de l'esperit
la mirada assossegada
per esclarir el futur
Per donar-li llum i color
finalitzem amb el cor net
amb l'ànima revolucionada
finalitzem sense amargors
I podem dir que ha estat
un sojorn a les profunditats
inspirat per algunes veus
que sovint ens aconsellen
Hem petjat el terra
hem deixat la nostra marca
ningú no ens podrà treure
el lirisme dels nostres actes
Ni podran qüestionar-nos
ni tindran força de manipular-nos
ni podran projectar-nos
som per fi lliures
Tenim l'esclat als ulls
el crit als llavis
el gest obscè a les mans
som molt lliures
I podrem explicar a les generacions
tot el que hi ha de veritat
en aquests versos potser incapaços
però sorgits de tu i de mi
Tindrem l'esperança de retornar
al recte camí algun dia
quan el sol es pongui
quan no hi hagi migdies
Aleshores podrem gaudir
dels moments perduts
de les paraules no dites
dels instants lúcids
Tindrem la ment lluny del captiveri
d'un pensament equivocat
d'unes paraules atzaroses
ens tindrem nosaltres mateixos
I no hi haurà matisos
ni estèrils disputes
ni contradiccions xocants
no hi haurà pertorbacions
Ni podrà afegir-se res
a la nostra paraula temible
ni hi haurà caminars cansats
ni revolts ominosos
Així esperarem els dies
amb la calma d'un batibull
que resulta aliè i artificiós
el bellugar de la vida
I podrem dir les grans paraules
amb la boca ampla
i amb el pensament eixamplat
no hi haurà angostures
Ni hi haurà temors
ni pànics injustificats
ni tindrem esperances vanes
ni ens recolzarem en el voler
D'una millora dubtosa
d'un canvi mesquí
no hi haurà res petit
ni petiteses que amoïnin
Així doncs s'acaba
el transitar per les ombres
no queda res més a dir
només paraules acomiadades
Ja se'n van per on han vingut
no queda res més per dir
no hi ha afegits
no hi ha presses
Hem recuperat una calma
que creiem perduda
una serenor brillant
soterrada i calumniada
No ens la podran treure
no serà fàcil q'ens enfonsin
no tornaran a despertar-nos
amb promeses enjoiades
Les seves alegries no seran
les nostres penes més amargues
ni la seva mirada ens ferirà
ni la seva boca serà sagnant
Ni hi haurà perquès ni perquè-nos
ni hi haurà constàncies de fets
ni podran fer-nos trontollar
ara que tenim la solfa
El domini de la idea
que és nostra
el pensament adormit
amb moltes paraules
No deixarem de refugiar-nos
en el recer acollidor de la fugida
les nostres cames despertes
coneixen ara la sortida
No podran insuflar-nos un pensament
de dolor i temor
no podran fer-nos esclaus
de la seva vanitat desfermada
Perquè tenim les claus del pensament
perquè sabem els nostres límits
i sabem dir que no quan cal
no podran amb nosaltres
El nostre degoteig imparable
els ha d'erosionar per força
la nostra substància dura
pot amb ells
No tindran res a dir
res a afegir en la nostra presència
cap argument sòlid
cap bajanada ben fonamentada
No hi ha dificultats ara
no hi ha neguits ni maldecaps
no hi ha res de res
només la confiança
Només la simplicitat d'allò bo
de les coses simplement
del que era perdut
ara retrobat i aprofitat
Les paraules sempre de més
que poden expressar totes soles?
Que poden fer sense la companyia?
D'un pensament que les refereixi?
Acabem d'una vegada
com pertoca les grans obres
amb suavitat i persistència
nosaltres coneixem el secret
D'una vida més eterna
d'una felicitat duradora
d'unes accions fefaents
de com fer les coses
Les paraules magnes han acabat
ja no queden sinó les restes
no hi ha un esperit rebel
no hi ha res que les recordi
Han quedat apartades
de la seva substància
només les traces febles
i del seu esperit l'absència
No reculem aleshores en el pensament
només algunes paraules
poden fer-nos costat
només les més triades
Només les que superin
el garbell que les hi imposem
només el que voldrem
amb voluntat plena
Paraules sense estrofa
estrofes sense vers
versos sense poema
poesia sense pensament
Res més no ambicionem
que reflexionar amb prudència
que deixar fer els embats
d'una ment enfebrosida
No tenim ambicions potser
ens apartem sempre que podem
no volem xocar perquè sí
no tenim esperances vanes
Ni predileccions manifestes
ni objeccions de principi
ni volem tenir raó sempre
ni tancar les boques que molesten
Només la nostra llibertat ens agermana
amb d'altres esperits molt lliures
que transiten el món en relativa calma
només la llibertat ens uneix
Cantem-li doncs una lloança
que sigui duradora i resistent
una lloa sentida i autèntica
que pugui retornar-nos al seu plaer
A degustar-la amb avidesa
a flairar-la amb el nas ben obert
a sentir-la dins el cor bellugant-se
a fer-nos reviure d'un somni estrany
Adéu a vosaltres muses inspiradores
per poc de temps espero
ens retrobarem a la blancor
d'unes pàgines netes
I no hi haurà silencis incòmodes
ni hi haurà vertígens corprenedors
ni hi haurà idees en disputa
ni res que pugui pertorbar
Només hi haurà la calma
entre nosaltres només un esperit
que pugui alliçonar-nos
sense drames ni neguits
l´Autor
375 Relats
86 Comentaris
275395 Lectures
Valoració de l'autor: 9.68
Biografia:
Tinc aquesta mena de blocEspero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.