Cercador
Poesia per abans d'anar a dormir (60-62 IX)
Un relat de: Daniel N.- Compartir:
Poesia per abans d'anar a dormir
60
Sang i fang a parts iguals
en la teva felicitat retrobada
en el teu esclat de lluminositat
amb que pretens establir un precedent
Que pugui salvar-te d'allò
del que no volies per a tu
q'et pot enfonsar en la distància
fer-te imperceptible a l'horitzó
Tindràs raó tantes vegades
podràs apujar-te al cim tant com vulguis
seràs esclat de llum i escalfor
tindràs raons de sobres
Per eixamplar els teus horitzons
abans tèrbols i barrats
abans obstaculitzats per algunes penes
que ja no hi són
No les tens atresorades
a dins l'esperit turmentat
només la delícia del ritme
mou els teus dies amb seguretat
Només tens una oportunitat per a tot
t'hi has de llençar
ho fas amb decisió
deixes passar les estones
emplenant-les d'algunes emocions
Així podràs aconseguir el crèdit
l'aval necessari per mantenir-te
així controlaràs el medi
i podràs fer i desfer al teu desig
No pots esforçar-te més
no pots estirar-te més
no pots donar-te més de tu
ni pots obrar miracles
Prou que ho saps, com sempre
prou que consideres errades
les absurdes pantomimes
a les q'et tenies acostumat
No hi ha res de delicat en el lliscament
pendís avall
no hi ha res de poètic
en veure't descompondre
No vas altiu i ufanós
pels carres poblats de companys
ni tens energies perdudes
en absurdes batalles amb el no-res
T'has recuperat a tu mateix
d'una vegada per totes
respires vitalitat i optimisme
tens les cartes bones
Les que arriben a la teva bústia
per donar-te només bones notícies
les altres les ignores prudentment
has superat les teves pors
Ets una persona nova
que aspira a grans gestes
que té per endavant el futur
del que no vols sentir a parlar encara
El tens per endavant i ben planer
com un camí de la vall
q'et porta d'un indret a l'altre
ciutats habitables i acollidores
Gaudeixes del plaer casolà
de matar els pensaments
amb escalfors energètiques
de deixar de banda les fredors
No les necessites per besllumar
el que t'espera de bonhomia
ni per diferenciar-te en res
de la trista realitat que t'envoltava
No pots sufragar-te mes plaers
no hi ha res que no hagis aconseguit
amb la teva paciència pertinaç
i amb les teves insistències obstinades
Res que s'escapi de la teva comprensió
no hi ha misteris aclaparadors
ni hi ha enigmes colpidors
ni hi ha enveges de gran abast
No hi ha res fora de tu
només la teva felicitat interior
només el fet de relacionar-te amb l'exterior
amb formes pautades i dignes
La dignitat ha arribat al teu port
els teus habitants cos endins
els reben en mig d'alegrois
i víctors engrescats
Tot és alegria al teu voltant
les parets riuen enjogassades
joioses dels seus angles perfectes
amb les seves veïnes horitzontalitats
Per a tu només hi ha frescor
entusiasme de bon matí
paraules maques de tothom
t'elogien com mereixes
I diuen de tu en justícia
les paraules encertades
et defineixen amb lloances
i de tu fan una tesi
I tu et deixes fer, ets un projecte
inacabat potser, abocat al fracàs
però triomfant encara
com les seves línies mestres
Que són la petulància triomfant
la descaradura arrogant
el somriure esclatant
l'espurneig als ulls i a les galtes
Tot el teu cos es conforma
per tal de llençar-se amb valentia
a les aigües tèbies de la vida
q'et semblen tòrrides
Has aconseguit la complaença
de tu mateix amb tu mateix
i dels altres amb tu mateix
la complaença daurada
Els temps passats han mort
la persona que eres ha mort
un altre cop per reviure
com sempre ha estat
I com havia de ser
t'has recuperat, has entrat
en el món dels vius
amb el peu ferm
I tanmateix exultes
amb tota la teva força
la que dus acumulada
el teu esperit indomable
La teva pruïja per millorar-te
la teva obstinació en afirmar-te
voldries tenir més hores
caminar més lluny i més de pressa
Pujar més alt i amb més gosadia
i veure el món des d'una atalaia
la que tu t'has construïda
amb la paciència del temps
La construcció el teu pensament
el q'et dona vida
de les teves idees maques
q'et dirigeixen i et sostenen
Així doncs no hi ha pesars consignables
ni hi ha discerniment de grans tragèdies
ni hi ha tempestes a la vista
ni res més que l'aigua calma
No hi hi ha res que puguis mesurar
ni res q'et pugui mesurar a tu
les teves idees brillants
exasperen els desesperats
Els que volen claudicar davant la vida
els que no volen viure-la
no pas plenament com tu
no pas intensament i intencionadament
Tens la prudència ben instal·lada
i el pensament a punt
perquè no puguin sollevar-te
el somriure beatífic de la cara
Tens els ulls llampants
els cabells encrespats i nets
la boca perfumada
la cara llisa i cuidada
No tens remordiments importants
perquè hauries de jutjar-te?
A tu mateix quan no ho fan d'altres?
Perquè supliciar-te?
L'esperit de revenja s'allunyat
l'esperit de construcció impera
davant de tu l'espai
el so i la distància
Per tal q'els conquereixis
amb les teves armes dolces
amb el teu tarannà alliberat
de tants esclavatges misèrrims
No tens prudència potser?
Per albirar un futur?
En el qual tu en formes part?
Com a actor fonamental?
No tindries potser?
Aleshores com ara l'esperit clar?
Per tal d'apujar-te al cim?
I respirar el seu aire calmat?
Tens tot per endavant
la postura dels altres
la seva impostura evident
no-et pot erosionar
Ni farà de tu una empresa
ni farà de tu un projecte
negrós i torçat
un projecte mort
Sinó una planificació estrident
la teva felicitat és estrident
el teu neguit jau soterrat
sota una munió de fruïcions
No tens l'esperit delmat
per algunes batalles perdudes
has fugit del teu territori
de les boscúries humides
Q'et van veure néixer
en la teva existència anterior
has triat una nova llar
d'obra nova i ben bastida
Amb la nova vestimenta escomets
el destí que tu has triat
tens la força als braços
la teva musculatura no grinyola
Ni hi ha res que pugui calmar-te
en la teva excitació desassenyada
en la teva tendència al triomf
reeixiràs amb esplendidesa
Il·luminaràs el món
el teu món, que tu t'has fet
de tu depenen els teus actes
no hi ha d'altres que t'ordenin
Has trobat la llibertat
enyorada de tan de temps
et bolques en la seva llum
que ha de reescalfar-te acollidorament
Tens l'esperança intacta
l'optimisme primigeni
observes per primer cop
escoltes paraules noves
No hi ha res que pugui enfonsar-te
ets més lleuger que l'aire
ets més suau que la mel
ets més gran que les muntanyes
No hi ha res que pugui desconsolar-te
ni desesperar-te, ni sollar-te
la teva ànima neta
pot matar les hores ensopides
61
I doncs no minimitzis l'espai
no donguis el braç a tòrcer
de tu es parlaran meravelles
i tindràs als teus peus el món
Un món subtil de vegades
que t'arrenca els ulls tot sovint
per tal que no vegis
la seva misèria aclaparadora
Uns ulls que necessites
per reformar-te i construir-te
per fer de tu mateix un projecte
el teu projecte
Els altres no tenen part
no poden dirimir els teus conflictes
no tenen mans que puguin tocar-te
ni llàgrimes que vesar-te
L'esperit triomfador t'inunda
la rauxa esclatant et belluga
no hi ha paraules deslligades
tot gira entorn del sentit
Tindràs oportunitats sobrades
de refer-te d'aquell mal dia
en cregueres perdre-ho tot
i que només fou un impàs
Q'et separava de la lluïssor
d'enlluernar amb la mirada
de fer-te teu el moment
per tal de gaudir-lo intens
Per tal d'arraconar-lo al teu racó
i fer-lo teu definitivament
per tal de discernir-lo com cal
i fer-lo teu
Així doncs no hi ha fugides
no pas encara que corres
però endavant i amb força
i no torces el gest davant la lletjor
Ni hi ha res que pugui procurar-te
un sentiment nou amb que vestir
les teves penes antigues
soterrades a la memòria
Les deixes fer amb condescendència
els tumults interiors s'apaivaguen
no hi ha res q'et pertorbi
has trobat la calma
I t'hi enfonses, la predicació
de les teves consignes personals
les fas en paraules i en gests
per tal d'informar de la teva seguretat
En tu mateix i en la teva obra
en el que fas i desfàs
en el que resta per composar
deixes de banda aquelles caigudes
Que foren temibles
q'encara t'esgarrifen
q'et fan pensar en sortides
poc nobles
No tens l'esperit trencat
de les seves parts s'ha creat
un amalgama singular
i les peces tornen a ser a lloc
No tens temors notables
ni angoixes perceptibles
ni tens moments de feblesa
més enllà dels habituals i comprensibles
Així doncs t'expresses
amb meridiana claredat quan penses
que pots superar el teu neguit
que pots redirigir-te destrament
Cap a un indret de soledat
de soledat tranquil·la i pausada
sense les estridències del temps
sense les veus de la necessitat
Que no et cal
que defuges per sistema
la teva felicitat és senzilla
les teves alegries planeres
No tens perquè torturar-te
botxí de tu mateix, perquè?
La teva ment el teu cadafal
perquè?
Perquè hauries de flagel·lar-te?
Perquè bufetejar-te?
Perquè passar fred i gana?
Perquè captenir-te?
Com ells voldrien?
No tens raons objectives
per pertànyer a una normalitat
que vol prescindir-te
No tens objeccions al poder
a la fama o a la possibilitat
ni tens antagonismes clars
però alguna cosa dins de tu et recorda
que has de lluitar amb ganes
Que no pots adormir-te en el suau record
que tot està per fer
que res no està decidit
cremaràs com una soca
Quan les flames t'atenyin
podràs gaudir de l'explosió
de la teva virginitat estudiada
amb la qual tens tants tractes
La virginitat acumulada
la frisança lluny
el sentiment parell
a les primeres hores
D'un dematí positiu
amb el qual pots treballar
feinejar i laborar
sacrificar-te a pler
No-et fa por la rutina
no tems la constància
no tens al·lèrgia a la suor
no et faràs enr
era
Quan arribi el moment
d'arromangar-te, de tenir a punt
les teves forces ocultes
el teu pensament decidit
Aleshores sabran de tu
serà llavors que demostraràs
quina és la teva substància
i bocabadats s'agenollaran
Davant la divinitat vivent
de l'astre caigut a la terra
de tota l'eclosió del teu pensament
de les teves armes violentes
Violentes com una paraula
com un gest o com una correguda
violentes com les matinades
amb ràbia les mossegues
Perquè no hi hagi res més a dir
ni cap comentari a afegir
ni observacions pertinents
ni consells de bon amic
Ni res que pugui allunyar-te
de la teva constància enterca
de la teva obstinació en seguir
endavant per un camí tortuós
No hi haurà res q'et limiti
ni hi haurà formes disperses
trobaràs la concentració i la centralitat
i podràs allunyar-te del no-res
D'un no-res esclatant
d'una realitat amorfa
d'un entorn mal estructurat
d'unes coneixences pobres
De tot allò q'et limita
tot empetitint-te
de tot el q'et sobra
de les agudes fiblades de les coses
Tal qual com les perceps
no deixis d'inspirar-te
no deixis q'el temor t'enraveni
no permetis q'et penetrin
No pas les dubtoses ombres
d'un dia a dia cansat
pesat i monòton
d'unes urgències que no són teves
La llibertat només
l'esperit de rebel·lia
la consideració apart
seràs ja insalvable?
No tens herois ni mites
no tens alegries ni penes
només l'esperit seré
només la joia tranquil·la
La q'et desperta de bon matí
i t'adorm amb bressoles tendres
la felicitat sense alegria
la tristesa sense plor
La lleugeresa dels moments
que deixes passar indiferent
de tot allò que no-et pertoca
de tot el que voldries perdre
Perdre de vista els turments
d'una vida massa preparada
d'uns moments esparsos
en el que per fi et retrobes
A tu mateix perdut potser
amb ànim constructiu potser
amb possibilitats tal volta
retornes al teu equilibri
I aleshores no hi ha res
ni hi ha racions escasses
ni hi ha consideracions de gravetat
ni hi ha paraules solemnes
No hi ha res a que agafar-te
ni ho necessites perquè no caus
ni et calen les ensenyes
per fronterar el teu regne indòmit
Un lloc a on no hi ha guerres
ni paus ni armisticis
perquè no hi ha gaire
més que un buit imprecís
Amb el qual et sents acompanyat
l'escalfor del qual t'abraça
els neguits es perden
no saben trobar-te
I tu mentrestant observes
per la finestra mig tancada
com passa la vida dels altres
com la fan vigorosa
I feble alhora
forta i feble, com una mentida
vigorosa i efeminada
del tot ambigua
Les paraules et pertanyen
són de poca gent, algunes només teves
els pensaments són teus
els teus sentiments et pertanyen
També les teves comptades alegries
quin daltabaix pel teu cor
esperances vanes
que no poden alimentar el teu foc
Perquè coneixes la realitat
com si l'estiguessis visquent
i coneixes el futur
com si pacient t'esperés
Coneixes tot i res
t'has salvat de la crema
dels esperits indomables
que tard o d'hora sucumbeixen
De la teva derrota has fet fortí
de les bales enemigues has fet munició
ara en tens moltes
tremolen les seves cames en mig de la / desesperació
Els has après i no els oblidaràs
la teva tebiesa és poder
la teva calma es puixant
el teu neguit inexistent
IX
62
I no es que no vulguis esforçar-te
per les coses tranquil·les
a cau d'orella poden dir-te secrets
sovint inconfessables
Has de reconèixer que no tens ganes
d'esforçar-te ni de patir
que no fan per tu les cares agres
que no vols barrejar-te més
Que no tens esperit de reforma
ni esmena q'et sigui aplicable
que no podran amb tu per més que ho / provin
perquè tens la pell dura
La pell de la cara colrada
la pell de les mans endurida
tens poc esperit de redreçar-te
i no vols trobar un camí
L'has trobat però torna la misèria?
O potser un absurd descontrolat?
O potser una llera de riu cabalós?
O potser res de res?
Només fronteres eixerides
la teva energia et desborda
el teu patiment s'acabat
la teva puixança tot just comença
No-et deixaràs adormir
per les paraules buides
en boques plenes de delícies
d'una bona taula ben parada
D'un bon menjar quan toca
boques plenes de brutícia
que a tu no t'esquitxa
boques que parlen buidor
No diuen res significat
ni tenen res més que la seva posició
de la que no es bellugaran
tenen dents d'os dur
Però no els deixaràs que te'ls clavin
perquè la teva carn no és el seu esmorzar
i perquè tens victòries per emprendre
i preguntes per contestar
No permetràs que t'abasseguin
amb les seves preguntes en bateria
no arribarà a tu el desconcert
no-et sentiràs confús tot de sobte
Perquè tens la tranquil·litat ben endins
perquè no hi ha derrotes al teu horitzó
perquè encara que t'esforcis
no pots deixar d'estimar el teu encís
El que poses en les coses simples
l'encís q'et retornen per la seva simplicitat
l'encisadora meravella de les coses simples
que ha de revocar tota la lletjor
D'un món sense escrúpols
que no fa escarafalls a la brutícia
has de mantenir-te a dins de tu
demanar el q'et pertoca
Perquè hi ha molt q'és teu
del que podries voler una part
el teu salari no és d'ells
la teva vida no els pertany
Només algunes parts disperses
i no pas sempre
potser pensen q'el seu plantejament?
Serà del teu gust?
No tal qual te'l presenten
les eufòries t'aconsellen
has de seguir empenyent
amb la força de la raó sospesada
La que tens després de grans debats
de contrastar totes les opinions
de fer-te'n una per tu mateix
i de donar-la per veraç i inamovible
La teva veritat per la que lluites
la q'et fa sentir viu
la q'et dona ales
la que proclames al vent
El seu xiuxiueig t'aconsella
i tu en fas cas de la seva saviesa
de paraules inventades
per engarjolar-te
No vols una llibertat presa
no vols sentir enllaunadament
no vols enlluernar-te d'ombres
ni vols patir generalment
Vols la veracitat al teu voltant
saber que les teves paraules
són abanderades de tu mateix
i a la merda els que ja hi són
Ja hi eren abans que arribessis
els seus aires senyorívols els delaten
ja hi eren i no volen marxar
i volen tenir més del que tenien
No volen compartir
no volen canviar d'aires
no volen sentir-se derrotats
només volen créixer
Com una malformació estranya
com una desviació del funcionament / normal
com quelcom que apareix
i de sobta ho emplena tot
No volen marxar d'on són
i deixar a d'altres que se'n ocupin
volen seguir amb el seu sistema
injust que injustament els encima
Volen mirar-te amb condescendència
com un nouvingut que ho ets
però no pas a la vida
a on fa temps que transites
No vols mirar-los als ulls
per veure el fons del seu cap
podrit i pervers
malfactor i traïdor
A on ha quedat aquella alegria
que suara exhibies
amb complaguda seguretat
i que ara s'esboira
Has arribat al desordre
un altre cop al caire de l'abisme
deu ser q'et sents feliç
enmig d'amenaces terribles
Deu ser que vols la teva destrucció
que la felicitat t'amarga
q'el gaudi et mortifica
que les paraules suaus et fereixen
Deu ser que no tens esperit de concòrdia
que vols sempre rebolcar-te
en els fangs de la desesperació
que t'ofeguen alhora q'els respires
No vols aire al teu voltant
només l'absurd de tu mateix
només les paraules sumàries
d'un pensament desbocat i erm
Un pensament que no fa carícies
un pensament de maduresa discutible
de negror violàcia, de negror de mort
la teva llengua s'asseca
Tal vegada de tantes paraules
que com un rierol impetuós
en el començament del seu curs
abans d'esdevenir ample i imponent
s'entesta en arrodonir els seus còdols
La teva llengua rasposa
ara és llisa i rodona
la teva ment punxeguda
s'ha esmussat a còpia de rutina
Quan acabarà el malson?
Quan podràs despertar de tanta vetlla?
Serà quan tinguis la voluntat
quan la decisió i el valor t'acompanyin
Aleshores potser serà possible
de reformar-te plenament
tindràs les oportunitats perdudes
i les ombres gaudiran de la llum
La llum rebotida en d'altres ombres
la llum que no arriba directament
una llum que il·lumina misteriosament
la llum que no poden veure els miralls
Tindràs potser esperances
t'aclapararàs per fets quotidians
podràs superar la nàusea
i tindràs un futur brillant
El temps passa en va
perquè res no canvia
les teves costums no muden
el món no es belluga
El cicle estacionari es desfà
el que hi ha de veritable
en gaudir d'una matinada
es fa intangible
Les ombres i els esperits
agafen substància
tan bon punt com tanques els ulls
fantasmes i quimeres
q'et fa brillar els ulls
I així passes el temps
així deixes passar la vida
t'esforces en ser real
i només ets boira
No hi ha corporeïtat que t'assisteixi
no hi ha volum que t'empleni
ets només un sentiment
una esperança trastocada
No tens l'empeny del temps
ni tens la retòrica a punt
per demostrar-te a tu mateix
per complir-te com a teorema
No pots dilucidar el q'et passa
perquè segueixes així
tan perdudament desesperat
no tens armes a les mans
No pots ferir-los sense més
has de trobar els seus camins
que no són els teus
la tristesa et parteix
I tanmateix hi ha una esperança
il·luminada a un racó de la foscor
allà a on la humitat és més densa
i la floridura i rau oriünda
allà tens el teu futur
Al fons de tu mateix
si és q'en tens
si és que hi ha un final
si és que hi ha un descans
Podria ser q'et plantegessis
de fer un pensament, positiu
q'et conduís a la superació de tu mateix
i t'abandonés a una mena de corrent
Que ha de transportar-te sense esforç
la riba enfangada és només un obstacle
que has de superar per notar
la fredor de les aigües que corren
Les que se t'han d'endur
per tal que no pensis
per transformar-te en còdol
i gaudir del reflex irisat del sol
l´Autor
375 Relats
86 Comentaris
275690 Lectures
Valoració de l'autor: 9.68
Biografia:
Tinc aquesta mena de blocEspero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.