Poesia per abans d'anar a dormir (4-6)

4

Les onades elles amb embat precís
es trenquen al rocall
tu mateix les veus
amb ulls incrèduls
el dia en que torces el gest
per arrugar-te una mica més
només tu amb la teva túnica
daurada i platejada
tacada per les vores
del fang d'una riba humida
a dins teu les humitats hivernen
el fred et desmunta, l'esperes
amb avidesa, adelerat
per tal de mullar-te en ell
per deixar que el teu cos senti
per fugir de la monotonia
d'una primavera per sempre més

Tot al que pots aspirar
són engrunes de patiment
només peces soltes del rebost
de vestidures amb que camuflar-te
amb disfresses presuntament originals
d'aquest tu mateix que et tortura
que et fa veure només les pujades
que vol deixar d'existir a còpia d'excessos
amb ell et trobes en solitud
les teves galtes s'inflen
els ulls volen tancar-se
no trobes el moment de fugir
encara de la joia que no vols!
Fuig del misteri, destapa'l
denúncia'l, ataca'l
que no sobrevisqui
a l'encís del teu parlar
quiet i calmat, mensurat
ponderat i matissador
les teves afirmacions són joies
que han d'ornamentar-te
en el moment en que t'assetgin
amb requeriments impertinents
aleshores tu podràs estomacar-los
com mereixen, malparits
amb puntades de peu i cops de puny
amb la força de la teva consciència
que't guia sempre ferma, que t'indica
per què la riquesa? per què el poder?
per què les hores perdudes
en passadissos buits
i d'espera tanmateix?
només amb l'alè de la teva presència
podràs continuar el veredicte
ja format i dilucidat
abans de començar l'enjudiciament
que tant esperen, són els altres
allà els tens, a l'altre banc
et miren acusadorament
pensen que la seva força petita
pot fer grans coses
t'observen i et veuen com un monstre
i tu no ets res, ets petit
insignificant, només un home
només tu mateix
i ells pensen que ensorren muntanyes
que fan trontollar les fondúries de la terra
pensen que són herois
que lluiten contra injustícies
que'ls superen en mida
només lluiten amb tu, i alguns altres
només amb les teves paraules nues
amb les teves afirmacions
sovint exagerades, amb la teva llibertat
suada i a cops de pal guanyada
no amaguis els blaus a l'esquena
ets un ase confortable, rendible
el teu esclavatge és el que busquen
callar-te la boca, ficar-t'hi un drap
perquè no cridis
perquè callis.

Calla d'una vegada! Et diuen
tu no sents, només expliques
no assumeixes, només instrueixes
no comprens, només fas entendre
perquè el teu destí és infalible
en aquest sentit retorçat
d'haver de seguir fins al final
les teves ànsies i els teus deliris
no hi ha res que se t'oposi
només l'espai, el blanc, la invitació
a tacar de somnis
el que només és projecte
el que encara està per fer
quina agonia per a tu
l'espai, sense res, el buit
sense utilitzar

Per això alces la veu
ofegues els que t'ofeguen
punxes els que et volen foradar
i renuncies a avantatges
a la validació d'uns energumens
en el millor dels cassos formats precàriament
que pretenen dir-te i avaluar-te
et cal potser la seva sentència?
No pas! Mai!
Abans la forca més vil i l'escarni
que deixar que mans inexpertes
esborranys d'artistes
et disfressin de tapes setinades
et facin passar pel gairell
seu, que tu refuses

Però no ens fem mala sang
amb les perspectives de tercers
sempre tan amoïnadores
sempre volen desestabilitzar
sempre amb instrumentalitzacions
perseguint per vies alienes
el que no els costaria gaire de fer-se ells mateixos
així doncs en relació a l'esmentat criteri
no existeix
no hi ha
és diví perquè no existeix
tot allò que llueix reflexa la llum d'un altre astre
del sol o de la celístia
de la lluna que reflexa alhora
les llumeneres del cel
t'inspiren pensaments esclarits
fan de tu una promesa
sempre seràs un descartat
en tant que esperança

Res no hi ha que pugui deslliurar-te
del patiment evident, immediat
de veure els teus objectius
assolits pels altres
les teves ànsies més humils
satisfetes amb indiferència
pels tercers descarats
que preparen el camí de noves conquestes
només tu coneixes el dolor
sentit en notar que se t'escapen
líquids elementals de dins el cos
que deixes una part de tu
en actes sense recompensa
que captives mirades uns segons
però sense compromís ni entrega
només tu coneixes el teu interior
et pertany per molt
que pensin els tercers que poden violar-lo
que poden sotmetre'l o manipular-lo
no poden i es ridiculitzen
en provar d'esbrinar
que atresores
ni tu ho saps com ho han de saber ells?
amb quina poca vergonya pretenen conèixer't
millor que tu mateix
perquè només observen la teva natura
més automàtica i responsiva
perquè només veuen en tu l'esquema
que la seva ment conscient pot manipular
només veuen els detalls que et poden observar
no tenen vista per les profunditats
ni equipació adient, ni experiència
no saben de tu res, només
les quatre banalitats que et defineixen

Jo també se de tu que tens somnis
que somies les coses evidents
que el teu sentit comú no és diferent
que vols el que tothom
que persegueixes els mateixos fins
per vies potser personals
però equiparables en el fons
però que sé jo de tu
apart del que saps tu de mi?

Què calumniadora l'afirmació
que ets reduïble, comparable
sumable i restable
que es pot fer de tu una fórmula
ningú no té el secret d'aquesta geometria
la del teu esperit lliure
que navega sense brida
sense amarre ni lligadura
que pretén ser individualment
que vol ser en primera persona
tu ets la divinitat
en el pensar d'alguns
volen simplificar-te sens dubte
volen fer-te inventable
volen de tu que et sotmetis
als seus desigs poc confessables

En el meteòric ascens
de les noves promeses
has observat amb penetració
un regust agre i aspre
de falsedat i impostura
alguna cosa no funciona
una roda que no encaixa
un gest no estipulat
quelcom els allunya
del teu objectiu definit
no són tu i no poden defendre't
ni parlar en nom teu
ni ser els teus heralds
en batalles on només al teva sang
pot escolar-se entre els terrossos
d'una terra eixuta
assedegada de tributs
de carn viva i de sang vessada

Perquè el benestar que anuncien és fals
i la pretensió que tu ets a la cua
que t'arribarà el torn
si no t'ha arribat ja, és un engany
i la solitud se't menja, i no entens
la percaça febril de la felicitat
la persecució atropellada
d'un benestar predigerit
regurgitat per estómacs professionals
tu no en formes part
perquè del seu ball no coneixes les passes
i si les coneixes les vols oblidar
per tal de no haver de violentar-te
per no fer el ridícul un cop més
seguint el ritme fort i marcat
de l'infortuni penible d'algú altre

Tu tens la teva independència
així ho volen però
ho esperen, que et conformis
amb les engrunes que llencen de la seva taula
ben parada, tu has de ser tu mateix
i acceptar-te, en la situació en que estiguis
ningú en detentació del poder
ningú que gaudeixi plenament
dels avantatges del triomf
no vol guerres ni trasbalsos
Ui! Que dolents els trasbalsos
trastocar-ho tot per a què?
amb quin objectiu? Cap de ben segur
això diuen entre somriures
No, no, de cap manera
no podem permetre que el nostre
i dic nostre, el seu
estat de coses pugui capgirar-se
La pau per damunt de tot
la pau que fa els reis reis i els presidents presidents
la pau que fa els obrers obrers
i els desgraciats igual de desgraciats
opino que de tant en tant un canvi
adés i ara una revolució
seria del tot indicada
preceptiva fins i tot
sinó inevitable

Així doncs els que moren
en indrets llunyans, et criden
i tu ignores la seva veu
la seva veu cridanera
estrident, el seu rebombori
no pots escoltar-lo no l'entens
de sobte no tens intel·ligència
tot d'una t'ha fugit del cap l'agudesa
la que et fa ser tan prudent en els teus afers
la que et dona tan bons consells
que sempre et beneficien
aleshores, davant el crit
t'has tornat sord i mut
i ximple, no entens, no saps que fer
tu fas només el que'ls altres
no tens la culpa, ningú té la culpa
és la fatalitat i la bona fortuna
no entens que podries fer
no abastes a comprendre
no tens penetració, pel referent als crits
és com si no hi fossin
notes que la sordesa és general
són crits que no poden sentir-se
i tanmateix les paraules dolces
i pausades, les ordres suaus
aquestes si que les comprens
ara respires, qui vol drames?
Perquè tu hauries de fer la primera passa
en el recorregut envers un futur
manifestament més agradable i estètic?

Per contra supures
amb la teva boca impecable
veritats a mitges enganys de tota mena
que esclafes a la cara de desconeguts
per tal de fer el teu jorn suportable
sense canviar el que t'ofega
sense tornar-te contra qui et trepitja
donant treva a qui et combat
i batalla als que et demanen l'armistici
així aconsegueixes alliberar-te
del pes de la teva fama relativa
la que tens amb persones d'allò que's diu el teu entorn
persones que mai no diran de tu
que els fallares o els bandejares.



5

I a la contra del progrés
en la mesura en que produeix
el misteri fosc i obtús
la veritat densa i reticent
a deslliurar-se del pes
d'un pes de joia i fonaments
el futur imprecís espera
el passat espera més
tots plegats en harmonia
captivant els segons
capturant el temps
per tal d'engrandir
el que fou un ésser i no és
el que ja no hi és ni tornarà a ser
el que desaparegué entre les mans
com sorra calenta
com aigües termals q'embafen
jo invento un futur
que no serà meu ni serà futur
perquè és present i em pertany
i només jo podré viure'l

Les onades diverses
de gents estranyes
vestides amb parracs
o amb vestimentes
estranyes i noves
amb les seves cares rodones
amb els seus llavis gruixuts
amb les seves mirades perdudes
esperen retrobar-se
un cop més entre cendres
que mengen i animals
que campen i freguen el pendís
són llumeneres del dematí
cares brillants i entusiastes
que s'aboquen a les feines
a les tasques dures

les que nosaltres voldríem fer
i ni esma de reconèixer-ho tenim
de les tasques fosques
de les taques a la paret
la humitat ataca implacable
amb el seu exercit
d'àtoms d'aigua
no queda res del descrèdit
amb que hem venut la nostra terra
res de la impostura
amb que hem patrocinat la nostra bonança
res de l'esclat de vidres i metalls
amb que volem fer lluir les nostres vides
no queda res de res
només la fúria sorda i serena
la que ens ha d'esclafar

Ells i la seva penúria
els carrerons estrets
les cantonades pixades
la brutícia pertot, la vellesa
de les pedres que parlen
en llengües estranyes
ja gairebé estrangeres
ningú no les vol sentir parlar
ningú no les vol acaronar
només serveixen d'excusa
pels que fugen
de la misèria que porten al cos
encara la fortor de l'herba
a les immenses praderies
els delata, i una pigmentació anormal
trets inequívocs, que feu de la vostra terra
voleu fer de la nostra terra
el fangar del que veniu
perquè el dolor?
i perquè l'angoixa?
i tantes matinades estirades
en que dormia a la meva cadira
i veia passar el cel amb ironia
i observava l'evolució dels astres
i pensava que potser
només en perspectiva
podria ser jo i ningú més

Les idees al plat
has de menjar-te-les
el plat quadrat, sempre ranxo
canviaràs de dalt a baix
seràs una altra persona
no t'agrada la teva normalitat?
no tens prou amb tu mateix?
en la penombra del pensament
en aquelles habitacions closes
humides i tèrboles
on passen coses terribles
on hi ha esperits infames
allà conspires per aconseguir
el que creus que mereixes
els altres no treballen potser?
no s'esbanyen com tu?
perquè tu aleshores?
la teva cruenta batalla
enfront dels desconeguts que han d'alçar-te
a coll-i-be damunt aquelles onades
vingudes de lluny, de l'altra banda
d'un oceà fred i tirànic, d'una mar calmada
aquelles onades han de sostenir-te
perquè el perill, i perquè la nosa
de saber-se a sobre, cansat i adolorit?
tanta trifulga per no res
i tanta punya només per sobreviure

El que fas et discrepa
les teves idees es fonen
ets un amb alguna cosa
la quietud t'envaeix, és el moment
l'hora assenyalada, t'has de llençar
mira-te'ls, et miren
et volen menjar amb els ulls
esquarterar-te amb preguntes
per les que no tens resposta
preguntes que s'haurien de fer a si mateixos
volen explicacions
o un sentit per a la seva vida?
Que'l trobin si poden
i si no poden que el busquin
i si no volen buscar-lo que preguntin aleshores
però no pas per mandra
perquè la seva innocència
a tu no t'enganya
saps de les seves malícies
les seves intencions pertorbades
de com per dins et volen mal
espedaçar-te
amb ganivets esmussats
perquè pateixis moltament
perquè no moris mai
volen veure't abatut, desconcertat
i aleshores et robaran
el poc que't quedi

I mentrestant l'albada
indiferent al teu neguit
amb la seva gràcia natural
la negligència dels assumptes que no tenen a veure
amb els afers d'il·luminar
s'alça amb força
i ni els més poderosos avui dia
no podran fer-li remarques
ni aconsellar-li altres traçats
ni explicar-li el seu comès
el té ben après l'albada
alçar-se i il·luminar
i deixar fer el dia
amb les seves carícies meridionals
quin sentit podria tenir per a la teva vida
que haguessis de patir fred i tempesta
quotidianament
per tal de ser ros i ben plantat
enveja dubtosa d'aquells altres
dubtosa per incerta
enveja que ho és
al contrari, és indiferència

Veus passar davant els ulls
aquell cos diferent, original
explicat amb robes explícites
no has de pensar el parador
de les teves ninetes
és prou clara la cosa
tampoc no has de deixar
que t'arrossegui
només un error, un menyspreu
una ganyota fora de lloc
una mirada massa freda
i ja el cos ha mort
i pots concentrar-te de bell nou
en el teu pensament compassat
en aquelles dèries que t'acompanyen
ja de bon matí
tan de bo que no t'ofeguin
amb les seves presses i el seu impuls
el que't porta endavant
a ensopegades

Tanmateix la serenor
pensar sense pensar
deixar passar els neguits
deixar-se endur pel temps
el temps que es perd
l'únic que pots guanyar
en una batalla àrdua
amb tu mateix, temps que no perds
mes guanyes, puix que perdut
no l'empres en allò
en tantes baratures
i preus de saldo

Les sabates t'estrenyen
la teva panxa parlamenta
amb el botó damunt la cremallera
els teus braços volen cridar
cremar-se vius en santa penitència
el teu cap és ara cilíndric
i a sobre té una pell, a la que piquen mans
de tot tu no saps que fer-ne
ni tens idea d'a on amagar-te
ni tampoc comprens la pressa
la fam de glòria
l'astúcia del triomfador
que murri! t'ha enganyat
amb la seva mentida petita
ha fet que passessis
per on no creies
i que pugessin, a on et semblava alt
i ara pots caure
el sentit del rierol et captiva
que gaies els seus fluïts transparents
amb quina gràcia segueixen el seu destí
per tal d'allunyar-se
del cim al que han de retornar
perquè així podria ser la vida
si fem cas de les paraules de savis i / mestres
el cim i la caiguda, serena i pautada
i després la mar i un estrany procés
d'evaporació, d'esperit
i la tornada al cim
a les cavitats poc conegudes
d'aquell espai
d'aquelles vetlles inhumanes
de quan volies capgirar
el sentit de tot plegat
fer-te capaç de grans disbarats
creditor d'anomenada d'insensat
per tal de créixer't
de mirar-te al mirall i no cabre-hi
volies sempre més
sabies que tot estava per fer
ara ja està fet, observes la teva creació
perquè mitificar-la
perquè no desfer-se'n
a un preu raonable
el que tenen totes les coses
les que el tenen i les que no el tenen
i les que en tenien
i l'han perdut
d'això se'n diu amistat vertadera
treu-li el preu
a les coses q'estimes
i a les q'odies

Tu i la teva franquesa
sempre amb la veritat a la boca
cruel amb tu mateixa
sempre mirant-te
pensant que et millores
el teu ego ha sortit ja de la terra?
no hi caps en tu mateixa
tens encara moltes coses
per inventar amb franquesa
et queda encara una vida
per descobrir i construir
fes-te de tu mateix
el plànol d'un edifici maco
amb finestres de fusta
amples i belles
amb aires d'alçada, amb parets blanques
fes de tu mateixa el que voldries
i digue't que mai més
aquella pols odiada
aquell record infame
aquelles persones malignes
aquell que et mirava
el que et feia un bé que't corroïa
tots aquells ja són al cabàs
te'ls menjaràs per sopar
les seves carns enceneren la foguera
del teu ritual de sacrifici
apaivagares les forces
ara cap lluna
no pot furtar-te la claror que desprens
cap llunàtic
no pot trencar el ciment
que substitueix el teu cervell
tan inútil i tan enterc
el teu mestre ja és mort
en bona hora
i els teus cabdills són derrotats
a la bona fortuna gràcies
i els teus enigmes s'ha fos
en un mar d'opcions
aquelles onades transoceàniques
què t'importen? a què s'aboquen?
la teva pertinàcia et salva
el temps t'esbronca, et recorda
que tens ja deutes, hipotèques
que tens una cita
amb un amor impossible
del que no podràs gaudir
però que saps segur
l'inapel·lable t'angoixa
potser amb els seus aires
de gran senyora
et fa pensar
en tot allò q'oblides
en allò cabdal i primer
en la teva destrossa.



6

Dins la cendra puc retrobar-te
i sentir de retruc el teu alè
rebotint contra les meves neurones
aquelles que hi eren
marxaren a d'altres caps
es cremaren en un singular sacrifici
per donar vida al que podia ser
per captivar els esperits més nobles
per fer-los veure
la petitesa del seu gra
l'eixorc de la seva terra
les poques ganes en adreçar-se
a les instàncies captives
dels hospitals de vocació generalista
per això t'escolto
veu meva, veu de mi mateix
per això et deixo
raonar amb desordre
per tot plegat observo
les teves metàfores el teu neguit
per fer-me sovint
les preguntes penetrants
me les fas tu amb al teva veu dolça
amb el teu cor valent
amb el teu estómac ferri
irònic, tu captives
els fils del pensament
el que era abans un esclat
ara es pausa, can Cerver tranquil
el teu endècap ataca
i tu t'ho mires, amb la son
encara a les pestanyes
les lleganyes amigues teves
han substituït el dolor
foradador de les ànimes
el que senties aleshores
ara pots sublimar-te
pots modelar-te, pots trencar-te
i de les teves parts
en fas un conjunt
amb naturalitat esquisida

Perquè tu coneixes el destí
d'aquella planta solitària
que creix ensumant l'aire
que urpa la terra
per quedar-s'hi, en sobrem tants
la humanitat fa aigües
són persones, sí, però fa aigües
s'enfonsa precipitat
el vaixell i la seva càrrega
l'espera una nova vida al fons
una vida d'humitats i degradació
una vida de cervells minvats
empoquits per un excés
sempre el molt ha d'abocar al poc
sempre el massa ha de rasurar-se
en el massa poc
en el amb prou feines
i tu saps que podries
amb la teva llengua habilitosa
satisfer les orelles de les dones
i fer-les somiar amb el futur
per el que estan fetes
un futur de criatures amables
de crits comprensibles
de seguretats garantides
un futur de portes endins
el futur que dona un present fort
la certesa en absolut
el sentiment de pertanyença i de grup
tu només tens la clau del teu misteri
tu només pots resoldre el teu / trencaclosques
i fer de les matinades
un motiu d'esperança

Sense aquests ulls de baboia
sense tantes lamentacions en veu baixa
allà on les ombres dibuixen les parets
on les persianes abaixades
parlen en murmuris
allà on els vitralls emplenen de llum
el que només es fusta i pedra
allà on no trobaràs res
només l'espai, el buit
de les grans cerimònies
allà tu podràs sentir-te ínfim
i fer de tu mateix un projecte
en franquícia del més enllà
quina responsabilitat per a la / transcendència
de saber que t'ha de complir
el teu somni ja ressec
de tantes hores en que sabies
que t'esperava un neguit
quan l'has vist a la vora
has perdut l'esperit
per això l'oblit t'estova
per motius
aparents
la teva disfressa és descoberta
saben de tu i et volen
volen el teu senderi ferm
la teva sensibilitat precisa
la preciositat dels teus actes
compresos finalment
ara t'expliquen el que tu ets
t'informen de les teves meravelles
i de les teves humiliacions
t'alliçonen sobre les teves costums
i et netegen les taques
de les que no sabies desfer-te
de què et serveix tot plegat?
potser no ho sabies tu mateix?
no ho saps ara?
Ho saps de sobres
ets un ximple potent
que no fa ximpleries de ximple
sinó de gran talent

Per quan de temps hauràs de suportar
el desfici que et mossega
de sentir-te part d'un engany
peça d'un edifici
inhabitable i fred?
No podràs gaudir
d'aquells xiuxiuejos
que sí et parlaven i et deien
el que de tu podien esperar
les autoritats de tota mena
Tu domines l'art
d'anar sempre a la contra
de queixar-te d'allò bo i dolent
sense prejudicis
de deixar que la teva ment
es perdi en dispersions
de ser un ésser difús
de fotografies desenfocades
de quadres sempre desequilibrats
et ventes de la teva saviesa
de boig impenitent

De tu es poden dir meravelles
n'hi ha qui les diu, i qui les calla
i ni ha qui no les pensa
ni pot intuir-les, i hi ha
qui les persegueix amb força
els que de tu volien fer un ariet
per enfonsar el teu cap en les portes
d'una fortalesa murada i arrogant
per entrar pel darrera
sempre amb covardia
fins i tot en l'audàcia
sempre la darreria, la traïció
el sibil·lisme, la civilització
amb enganys et condueixen
a un escorxador llord i greixós
allà el mestre de matances
d'un cop destre, et matarà
ja seràs carn, aliment d'altres
seràs nodriment de criatures perverses
que només t'aprecien
perquè els engreixis
que no saben de la teva vida
que no els interessa el teu dolor
poc o molt, ni la teva desgràcia
ni l'amor de la praderia que tenies
de campar naturalment
de refugiar-te dels perills

Hi ha perills! No els menyspreïs
hi ha amenaces, oh i tant!
hi ha enemics, i són temibles
implacables i sanguinaris
hi ha un final, a l'escorxador
no ho dubtis vedella ingènua
ni dubtis que només et volen
per la tendresa dels teus músculs
i per les delícies dels teus teixits, tots ells
i no pas per la teva mirada pausada
ni per la calmor de les teves passes
ni per la gràcia que hi poses
en estirar el coll per mossegar els brins
d'unes herbes que et suficen

La xafogor que sents
al teu pit indomable
els ardors d'un desig
que implora un sadoll
una solució immediata
més enllà de les previsions optimistes
ara vull mossegar-te la carn
ara vull arrencar-te les orelles
a queixalades, ara vull xuclar-te els ulls
que miren porucs
davant l'estesa de la meva força
ara et vull vedella meva
per les teves carns
sàpigues que t'aprecio
com les coses estimades de la meva vida
com tot allò al que renunciaria
només si s'anteposés a mi
allò segon en la tria
el que perdura en la meva ment
i em dona forces, que no valoro
allò que m'endureix
mentre la meva vanitat
em diu que és ella la que cimenta
no t'ho agrairé mai
ni et pagaré un usdefruit
per tota la força que'm dones
ni et recomanaré als amics
ni et faré feliç amb poca cosa
la meva natura és egoista
no comprenc els perquès
si sapigués, potser agrairia
si tingués algun sentit el sacrifici
potser el faria

Però no tinc orelles per escoltar
només per sentir la pluja
i per subjectar els cabells
per penjar-hi arracades
i per poder-me-les gratar
no pas per fer-les servir
tret de quan me les regalen
no vull saber res de les causes
ni vull plantejar-me ara
el perquè, qui i com
No tinc intenció de reformar-me
no hi ha mal que'm pertanyi
una lògica ben estranya, no és cert?
el tot em nega, i jo m'arredoso
en allò que puc comprendre
austruç que vol ser arbre
arbre que vol ser pedra
i pedra que vol ser
i ser-ho tot, la divinitat
el mandat més sagrat, la supremitat
el domini del món és meu
només amb la teva força però
podré enxarxar-lo
fer meu el neguit
de tantes coses oblidades
en tants instants de diari
en tantes preguntes mal fetes
i mal contestades
i mal presentades

El nen inquiet, quin enemic!
atroç i cruel, digne d'atac
traguem el fenevol
muntem el campament, parlem greu
davant l'aterrador trasbals
del nen juganer
enemic de la societat
enemic de les bones costums
antagonista dels bigotis i de les barbes
de les panxes rabassudes
de les pells gruixudes
i de les paraules pesants
verinós per a la pau i la concòrdia
esvalotador irredempt
amb les seves astúcies
encara ens desmuntarà
i tocarà la nostra carn podrint-se
i ens demostrarà que ja som morts

Lluita amb el destí incert
increpa la lògica i l'estètica
insulta el bon gust
amb el teu detallisme
deixa que les coses petites
amunionades i organitzades
et sostinguin amb elegància
qui vol el pedestal?
qui vol ser més enllà de la mandra?
ningú no vol semblar ingenu
ai las! quina perversitat!
la meva envers els altres
sóc jo el de la malifeta
sóc jo el nen inquiet
he estat jo el de la maldat
respecta'm ara
que la meva por t'alimenti
i et doni ales, i puguis sentir
la puresa del cel i les seves aigües
immadures que encara no plouen
i que per molt de temps poden fendre
els cels relaxats
sense amoïnos ni presses
sense tràfecs ni comerços
sense l'espant
exemplificat en la persona
que pretén atresorar
totes les pesantors de l'esperit
i transmetre aquell regust
d'aplom i vehemència

Et diria que't comprenc
però et mentiria
que conec els teus racons
que per a mi són ombres
que puc fer-me càrrec
del teu dolor de viure
però no és així
indiferent a les teves súpliques
deixa'm que gaudeixi
de les meves nafres
durament aconseguides
negligent i tolerant
no em treguis la propietat
de les meves misèries