Cercador
Poesia per abans d'anar a dormir (33-35)
Un relat de: Daniel N.- Compartir:
Poesia per abans d'anar a dormir
33
I amb absurdes constàncies
es pot prorrogar el motiu
per tal de fer-lo assimilable
a les condicions inicials
i capgirar la incertesa
i saber que la primera impressió
no deixa petja, ni la segona
ni terceres versions
de la història interminable
de tenir que cantar la lletania
mea culpa
quan la culpa és dels altres
dels que viuen feliços
dels que no tenen projectes
ni responsabilitats ni càrrecs
ni poden fer-se idea
de tot el que passa pel teu cap
desorganitzat i bulliciós
del que hi ha de veritat a la mentida
i de mentida a tota la veritat
no poden imaginar el teu consol
en veure'ls caure
ni amb quina ràbia interior
els vols veure morts
ni perquè tens l'alegria
esquinçada i torta
i perquè la teva amargor
et fa resumir els comptes
en xifres rodones i grans
per tal de poder inspirar
penes i concerts
busca't el teu racó
i allà escarxofat
i allà more't
i allà deixa de pensar
en traduccions absurdes
d'autors desconeguts
o de contractes insuflades
de l'esperit de la negociació
al qual no aspires perquè no tens força
ni tens res que pugui redimir-te
de les teves misèries personals
només el que produeixes t'alleugera
del pes de tanta vida tan trista
de tantes penúries isolades
catalogables i enterques
en la seva pretensió de fer-te forma
només continent a la deriva
sense aplacar la seva cruesa
la crueltat de tot q'et retorna
de tu mateix q'et flageles
si els altres no-et peguen
perquè-et fueteges
perquè mantens els tics
perquè deixes de superar
la força motriu per tal de redimir-te
de pecats que no ho són
que no existeixen més que a dins teu
que no tenen entitat real
que no confereixen al teu aspecte
una millora substancial
perquè aquesta cara llarga?
perquè els neguits abstractes?
perquè la culpa sense objecte?
no tindràs encara dividends
a la teva cartera
per tal de suprimir el negoci
i desfer-te de la rauxa mateixa
de sentir la forma punyent
que opera al teu interior esllomat
sense el qual la teva esmorteïda capacitat
no pot atribuir-se el mèrit
de cap conxorxa convincent
I en tant que claudiques
que deixes fer les retòriques
que consideres exhaurides les gramàtiques
que trobes que no hi ha futur en la solfa
que vius una vivència qüestionable
mentre de tu mateix no hi ha raó
pots inspirar encara'l desig
pots fer-te enrera un cop més
per tal de discernir la realitat
i fer-te forma inconnexa
i aixecar el cap amb complaguda / constància
per tal de refer les misèries
de trastocar les boirines
les que poblen el teu cap
els núvols sense forma
q'et fan ballar les idees
i que fan de tu un ésser estupefacte
que no considera l'existència més que / afectada
per aquells patiments no volguts
per la joia de sentir-se paràsit
per saber que no tens obligacions
que només amb la teva solitud
amb la teva virilitat qüestionada
amb la teva temença del més enllà
pots retre comptes
en el moment del cobrament
quan toca establir un criteri
quan s'ha de decidir l'assignació
aleshores sorgeixes com un arbre
de fulla perenne i tranquil·la
que no deixa petja al capdavall
que no té perquè redimir-se
de cap pecat ominós
ni de cap conducta errònia
consideres que tens la fesomia
il·luminada per un esperit
que pots encara reorganitzar-te
agafar els trossos del teu retrat
i recompondre'ls matusserament
per tal d'esbrinar el seguici
que t'ha de segui tot horitzontal
i les hores tan folclòriques
i les abstinències calòriques
les quals mantens a pesar teu
per tal de rescabalar-te
del neguit que et turmenta
per les raconades del teu cor
les quals ja fan flaire
d'estar massa temps tancades
i tenen la prudència d'objectar
a les teves dèries obsoletes
el que hauria de ser un esclat
de nova vida, d'ambient clar
de finestra oberta
de matinada clara de tardor
la qual et fa recordar amb insistència
tot el que perderes i tot el que tens
el que resta per fer i el que has fet
l'abstracció et persegueix
i tu no li poses fre
perquè t'agrada la inconcreció
perquè gaudeixes del corrent
perquè't deixes emportar
per les atzagaiades de la teva ment
com n'és de presumptuosa en objectar
a la teva energia vital
que tens encara per aprendre
amargues lliçons de vida
en les que tu mateix et posaràs
lliçons d'existència empresarial
segons les quals el que era un somni
esdevé tortura, i el que era alegria
esdevé serenor i calma
com ara dins el teu naufragi
del que no vols saber res encara
sempre mirant el rellotge
sempre apunt per la cita
sempre observant la bellesa
sempre fent teva la planta
d'aquelles femelles belles
de les que només aprofites
l'embolcall deliciós i fresc
que t'ofereixen, ornat de vestimenta
les dones que t'envolten i et fan patir
les que fugen de tu i no et donen el sadoll
que vols per a la teva consciència / torturada
que amb prou feines pot aixecar-se
del cop rebut a la panxa
I en tant que reprimit el desig
seria possible de considerar lògic
un virament en el teu existir
per tal de submergir-te d'una vegada
en la felicitat adormida
de tenir un company de viatge
o una companya, que pogués fer veure
q'et comprèn quan et poses incomprensible
i que t'entén quan intel·ligible
així aconseguiries el poder
de tenir-te a tu mateix a través de l'altre
i de poder fer miraculoses operacions de / càlcul
malabarismes sentimentals
per tal d'aconseguir atrapar
la papallona inquieta
és moment de resums
de treure l'aigua clara
d'obrar amb contundència
de saber el que t'importa
i el que rebutges
de riure a la cara
de tots els pretesos bojos
dels autodefinits bojos
que tenen fusta d'estabilitat
i com a tals exerceixen
deixa'ls fer si així ho volen
si se senten desorientats
si calculen amb precisió
si no s'equivoquen mai
si sempre arriben a més
si tenen l'esperit destrossat
per massa tranquil·litats acumulades
però no gaudim de necessitats / innecessàries
q'ens portarien a justificar
allò que no té presència
que hi ha de contundent a la fosca
realitat de la paciència
amb la qual accedir als presents
de la mateixa expressió q'el pensament
de la mateixa forma i substància
sense les quals seria impossible
de reprimir el desig
de dir no a la fallida
de tota una vida
poques paraules ben dites
valen més que la diarrea
d'un discurs allargassat
només per l'afany d'emplenar
el temps amb paraules
i les paraules amb temps
per això gaudeixes tant
del silenci tan escàs
dels moments en que no hi ha res
només estaticitat i control
no hi ha res q'et pertorbi
tu ho saps sense saber-ho
ho perceps sense pensar-ho
deixa q'els altres endevinin
quina és la teva joia de viure
quin és el teu negoci primari
quina la teva conclusió precipitada
de tot plegat es pot fer una tesi
de les necessitats ocultes un esclat
de miserable tenacitat
d'obcecació en l'objectiu
de voler sense mirar
explicar el que hi ha de cert
en la conducta repel·lent
dels insectes arrossegats
que pretenen mossegar-te
a les teves carns, que tant t'ha costat
de posar una al damunt de l'altre
tan de bo poguessis treure't el nas
i posar-te'l al clatell
tan de bo tinguessis tres ulls
o poguessis somriure al front
tant de bo imaginessis un món
que anés enllà de la costum
que no es pogués explicar
amb bones paraules i prou
el significat del teu guany
prou q'el coneixes
el teu guany d'engrunes
de polsim d'or
entre molta mena
34
Només explica'ls
el que tens de profecia
per la teva indiferència
podràs adjudicar-te un mèrit
que no-et pertany de bon començament
cruentes batalles es lliuren
lluny de tu, de la teva forma
lluny de la teva fortuna
lluny de les teves parts
cruentes batalles inspirades
per llengües i per tertúlies
de les que no formes part
ni en formaràs properament
perquè tens l'esperit entenebrit
i la negror et captiva
ja t'ha captivat i ets captiu
d'ella amb la seva il·lusió
desdibuixada q'et penetra
molt a dins de l'ànima
sense la qual no tindries esma
ni per respirar ni pensar
ni per fer-te una truita
ni una sopa d'arròs
l'esma q'et falta a d'altres els hi sobra
condimenta amb esperit la teva negror
que no hi hagi ningú que se'n deslliuri
de la tenebror que t'envolta
de les lletres que sobren
de les paraules que no alimenten
per molt que te les mengis
de la fugida endavant de tu mateix
del destí ingrat q'et reserva la mort
amb la qual podràs pressentir el neguit
de tenir-te un cop més agenollat
per tal de superar l'angoixa
q'et ve perseguint de fa temps
que persevera en el seu intent
d'enfollir-te un cop més
que no deixa res a l'atzar
ni la forma ni el fons
ni el contingut ni la presència
de les forces perverses
que volen la teva caiguda
incomparable amb el que seria
sentir-te a la pell d'un altre
amb la seva suor regalimant-te
i amb les seves penes foradant-te
perquè tens l'esperit ufanós
perquè encara et queden forces
en mig de la gana i la desesperació
per fer-te un raconet a tu mateix
i deixar que les angunies pesants
deixin de fer-te la guitza
i deixar de pensar en tot allò
que abandonares, no tornarà
sentir l'esperit clamat i lent
de les teves paraules pesants
de com avancen sense estil
de com s'endinsen en el cor
per tal de percir-hi la temàtica
colorista d'allò que no fas
la varietat que no tens
el retorn sistemàtic a tu mateix
l'abstracció amb que mesures tot
el fet que la tendència t'esfereeixi
les paraules tenen lletres
i les lletres tenen fils
i els fils ordeixen els pensaments
i de tu no se sap res
ni se sabrà del cert
perquè no hi ha prudència que t'escolti
ni hi ha pensaments que siguin amics
ni hi ha res al capdavall
q'es pugui comparar al patiment
de sentir-te distanciat
d'uns moviments relatius
sempre orbitant, sempre centrals
sempre gravitadors i temibles
uns moviments q'et fan nosa
perquè la teva prudent memòria
només oblida el que convé
al seu mecanisme confús
segons el qual no hi ha retòrica
que pugui justificar l'a
bjecció
de tenir encara l'usdefruit
de l'altre sense dimensionar
per tal de fer-lo a la teva mesura
i deixar que les seves formes estranyes
penetrin mullant el teu interior
per tal de redimir-te de la por
per tal de superar la fortor
de tants cadàvers escampats
ja podrits i pelats
ja només ossos explicatius
cadàvers d'unes guerres de llibre
de fotos i de remembrances
d'efemèrides i celebracions
ja la guerra és una festa
ja no hi ha sang i fetge
ni membres amputats
escampats per terra
Perquè el condiment de la teva llunyania
és el q'et porta a considerar
com possible allò inusual
i a fer càbales monetàries
sobre allò que podria ser
i que mai no serà
sobre la felicitat de tenir
que no ho és tal
sobre'l sentit d'existir
sense gaires fonaments
sense agitacions particulars
sense altre novetat
que la programada d'avanç
sense sentir ja el teu estómac
ignorat i precipitat
que podria explicar-te anècdotes
i fer-te riure una estona
si sabessis del seu patiment
i tinguessis consciència de la seva solitud
li manques cuixes i filets
i amanides i rostits ben assaonats
li manquen picants i salats
li manca tot
no li dones res
i mentrestant el dolor puja
més enllà de les cabòries
més enllà del que seria possible
discernir només amb el pensament
només et tens a tu mateix
per tal de refer-te de l'ensurt
d'una casa que s'enfonsa
d'un edifici que no aguanta
els embats de la modernitat
a tu t'assenyalen amb culpa
amb dol i mala folla
per tal que donis la cara
perquè foradis el teu cor
una mica més, per que donis de tu mateix
una gota més d'aquest licor
tan deliciós pels altres
un nèctar dels que tots volen beure
una refinada glopada
q'els ha de portar a Paradís
per tal que puguin beure mel
en comptes de la teva sang putrefacta
i dels teus ossos pelats
i de la gana q'et devora
la gana de menges suculentes
i l'ansietat de possibilismes
i els plans de futur
que de futur no tenen res
més aviat present punyent
sovint presentació de greuges
davant la societat sorda i cruenta
que pretén que tu facis
el que ells no poden o no volen
que tu aixequis el pes
en curts poemes
presentats amb timidesa valenta
a jornades jocfloralesques
d'insofrible tebior
a les quals les trobes
ornades i rematades
esperen un reconeixement efímer
i tu trobaves la paraula
perduda i sense rumb
la vas arreplegar com qui adopta
un cadell abandonat
i la paraula estava trista
per no tenir frase ni funció
perquè matinar frenèticament?
perquè l'obsessió per veure l'albada?
perquè haig de fer jo el que no fan / d'altres?
massa preguntes sense resposta
i massa respostes sense pregunta
les respostes sense pregunta
volen explicar-se elles mateixes
volen que tu et facis la pregunta
tenen solucions a problemes no plantejats
tenen mecanismes per a accions
que no tenen funció
viuen la paradoxa del més enllà
del pas endavant
de voler ser més perquè si
tu vius la desgràcia de ser tu mateix
de tenir resposta per a tot
de ser una paret emocional
i et creus intel·ligent en aquest sentit
com si hi hagués possibilitat
de prevenir la malaltia
que t'ha de tombar
Doncs poc et deslliuraràs del teu passat
si no conformes les accions
quan ha d'arribar l'alliberament?
quan es buidarà d'una vegada el pap?
quan no hi haurà més a dir?
sempre hi haurà paraules q'et turmentin
sempre sentiràs la solitud
sempre seràs un arreplegat
sempre tindràs esma només de respirar
sempre més fins que no-et calgui l'alè
perquè siguis mort
com ara les branques supèrflues
que presenten amb indiferència la seva / posició
dins l'espai i que reprodueixen
el patiment dels segons
el que queda del banquet
s'ho mengen amb delit
esprimatxats per la gana
que voluntàriament han volgut passar
de res no els servirà un nou neguit
que sigui possible abordar
amb les eines del coneixement
ha arribat el moment
de fer exclamacions
grans gesticulacions
que comportin una intenció
veritable i sense esmena
de fer del més enllà un buit
perquè morir sense preses
sembla poc a l'abast
i viure tranquil
sembla un ideal
i res no és el que sembla
ni hi ha res que s'assembli a res
i tot és nou de trinca
i amb bons calerons ho has comprat
a preu de saldo compres la vida
per tal de vestir-te i calçar-te
amb les vestimentes de la cultura
que t'han de proveir de recursos
per tal d'enfrontar una vida
emparanyada i falsària
de la qual no vols saber res en realitat
ni tens intenció de comprendre / extensament
ni series capaç de condensar en una frase
ni t'interessa explicar en un matís
només la supervivència del teu ésser
el que queda de la teva consciència
el poc que hi ha de la teva cultura
la verbalitat desfermada
en alguns moments, entre son i son
aspires a consumar
un delicte greu
d'infàmia contra la llengua
i d'abstracció sense port
les llacunes s'estenen
al teu voltant
el misteri d'existir se t'escapa
la fatiga et supera
et fa inflar-te com un globus
en deliris trastocats que no tries
et trien a tu amb insidiosa pertinàcia
sempre els mateixos companys de viatge
perquè puguis dir-los algunes paraules
d'encomi o agraïment
per les quals tingui por encara
de sentir-les amb veracitat
per la forma que t'exclou
i el motiu incandescent q'et crema
i les hores passades provocant
la misèria del teu pensar
el cansament de les teves passes
les cames ni t'aguanten
no queda res de tu mateix
ni hi ha possibilitats d'augoengany
ni hi ha res que pugui referir-se
com la teva persona i res més
ni hi ha identitat q'et refermi
en les teves conviccions diàries
ni hi ha què-et pugui dir
fins a on arribaràs
o quan el teu cap sobreocupat
esclatarà com un bolet
que deixa anar les espores
en un acte poètic i desesperat
de sublimació de la seva raó
i de demostració utilitària
de la seva existència temporal
35
El tren desesperat
encara ha de retornar
a les alegries renovades
que farien de tu un escarni
pels altres i per a tu mateix
no tens ganes de continuar
potser expliques el teu tarannà
per tal de refermar-te en la convicció
que pots imprimir un destí
a la teva solfa sense sentit
preguntes sense resposta
que volten pel teu cap
que pretenen establir un criteri
que sigui perdurable i cert
alguna cosa romanent
que pugui recuperar-te de l'oblit
de tu mateix en el que has caigut
tens unes normes que complir
i unes amenaces que fer
i unes cares serioses que presentar
i no hi ha res q'et pugui aturar
ni res que tinguis al maletí
que pugui reforçar-te en la creença
que tot plegat és indecent
q'els seus diners estan tacats de sang
que la seva joia és fraudulenta
que l'alegria q'et venen és tristor
et venen aparells estrambòtics
que no tenen natura ni pell
que només tenen ferro i fredor
aparells estrambòtics
que t'han de portar aquí i allà
exercir una funció sense més
preconcebuts com les teves idees
escarni del dividend
oprobi de la propietat
tu mateix comprens
que no hi ha sortida comparable
al que seria només un plaer
en el qual et deixaries emportar
per la seva queixa amarga
pel lament que no tens
perquè res no t'aturarà
ni podrà aturar la teva solfa
ni hi haurà músiques prohibides
ni serà possible de recular
més enllà de les possibilitats
tornar al començament i recomençar
amb paraules noves i belles
per tal d'arrencar uns acords
a un instrument maltractat
no tindràs esperança al teu cor
en tant que serà possible de pensar
la projecció infame del teu jo
que pretén passar escandalosament / desapercebut
ningú no noticia la teva presència
ningú no deixa constància del teu pas
ningú anota les teves accions
en registres minuciosos
per a coneixement del futur
ningú no té les idees clares
sempre hi ha un forat per on ficar-te
una escletxa per on esmunyir-te
per tal de fer propòsits altruistes
i deixar q'el pòsit de la vida
que et queda al baix ventre
pel qual esperes una renúncia
a la qual no tindràs esperança
de retrobar la pugna abstracta
q'ha de conduir-te a la renúncia
de les coses belles que t'envolten
tanta calma per no res
tanta tranquil·litat esmerçada
en obres inútils, tanta vida
escolada per les clavegueres del teu cap
no hi tens res a dins
tot ha marxat, fins l'esperança
no podries planejar un futur millor
q'el silenci més absolut
que saber-te lluny de tot
abandonat a la teva sort
amb la densitat del cos i de la ment
la teva densitat que t'acompanya
la q'et fa costat i t'empeny
a seguir endavant amb força
Et sents una mica com la mare soltera
que cerca comprensió més que diners
tu no li pots donar perquè estàs sec
perquè no-et queda res a dins
per oferir, cap rebost
cap llonganissa de pensament
cap paraula exacta emprada correctament
no tens l'esperit que tingueres
ni-et queden les forces que posseïes
ni les tremendes objeccions
que posaven els que renuncien al desig
la teva vergonya no t'impedeix
de trencar barreres a dins teu
barreres que haguessis de deixar estar
per ser necessàries pel compliment
dels teus objectius més fonamentals
no hi ha res que pugui retornar-te
el desig passat, la forma i el conjunt
el fons parcial al que aspires
no hi ha res que pugui oferir-te
una compensació justa
un preu assequible a la teva butxaca
per una vida que només tindràs en part
de la qual no observaràs el conjunt
que podràs tastar de tant en tant
una vida que s'escapa sense fer res
que no té objeccions notables
a les impressions primeres
que ja voldries oblidar
deixa't emportar per la música
feta amb misteri i contundència
feta de petits trossos
combinats amb astúcia
deixa que la seva subtilesa
els ardits de la seva juxtaposició
siguin els q'et transportin
a un món de diferències i matisos
basat en la cronicitat i el retorn
deixa'ls fer perquè tenen raó
perquè tenen encara la força
de doblegar-te una mica més
de demostrar-te la flexibilitats
que creies no tenir
que per alguna banda el q'es trenca
es torna a redreçar
és inevitable que pensis
que no-
et cal ningú
que no necessites una mà
ni un peu amics
no les necessites perquè tens clar
q'el teu drama és singular
que les teves desgràcies són sens par
que no tenen parió les teves tristeses
que no hi ha més que melangia
i aclucament d'ulls
que no trobaràs el descans
que no trobaràs la calma
més que a les llargues migdiades
que no hi ha res com el caliu
d'una estufa de butà
a una casa justeta d'espai
per la qual no t'has de preocupar
sent que tens afany
comunicador i expressador
segons el qual la teva pausa
allò que quedava de tu mateix
te'n recordes de quan
tenies encara la fermesa
de contraposar els teus contrastos
a la seva llum perfecta
aleshores estimaves de veritat
no havies aprés les emocions
no sabies com controlar els cervells
ni el teu no saps dirigir
que se'n va cap a on no vols
amb el seu desig personal
indescriptiblement atractiu
no hi ha paraules per constatar
l'inefable esperit que t'inflama
a les hores en que no ets tu
i que d'altres entren al teu cap
per tal de fer-te pensar
les idees seves que tu no vols
i per fer-te reproduir
les actituds impostades que ja saps
no hi ha res més gran que tu
ni res més petit i apedregat
no hi ha res que se't pugui comparar
ni hi ha petitesa més gran
que la de la teva persona sola
isolada sense remei de la voluntat
de l'esperit de conciliació
o de les alegries de l'albada
que no t'agrada i de la que no vols res
Perquè tu observes només
el que hi ha de veritable en una llum
reflectida per un estany
el qual observa el firmament per tu
i t'explica els seus secrets desconeguts
inextricable com és el seu misteri
tu no pots fer-te una idea
del que quedaria de tu sense aquest reflex
ni del que seria de la teva ànima
si no tingués escapatòria real
si no pogués fugir cap endavant
en mig de boires i males decisions
provant d'arreplegar un guany
sempre relatiu i matisable
segons el qual el que resta
després de l'esforç titànic
de la gesta ciclòpia
de l'esforç desassenyat
no resta res al capdavall
només una sensació d'abandó
només el cor que no sap pensar
q'expressa la seva negritud
amb paraules inexactes
mal triades i mal composades
que no corresponen al seu sentit
que aixequen el somriure a la cara d'altres
que consideren que per un petit error
ja t'han superat, des de la seva trinxera
de la simplificació
de l'extermini sistemàtic de l'opinió
de la no bel·ligerància en tot cas
des del seu parapet de normalitat
abstreus el fet que pensen
a mig gas, i que no tenen
ni una engruna de felicitat
doncs és a la tristesa que t'hi trobes bé
i és a la malenconia que aprens
a sentir-te bé, a sospirar neguits
a dir en veu baixa el que sents
a no comunicar-ho enlloc
a desfer-te del privilegi del triomf
a sumir-te en les fondàries del fracàs
no esperes ser escandalós
ni voldries deixar una petja brutal
sinó només passejar el camí
deixant-hi la seva llisor
compartida per molts peus
per sabates de pujar muntanyes
i per peus mig nus
tu camines amb sandàlies
perquè no vols amagar els teus peus
i quin martiri observar la pena
dels altres i girar la cara
quin martiri d'existència haver de demanar / perdó
per no esforçar-se prou
i haver de sentir vergonya d'un mateix
per ser paràsit i adherit
per ser adjunt del poder
per ser instrument de la repressió
per no parpellejar en contractar
abusivament i cruel
amb clàusules absurdes
amb prerrogatives totes per a tu
contractes amb abús
i no t'enfonses al capdavall
i observes els que han vingut a treballar / per tu
i no respons, bloquejat
o bloquejada per la comoditat
pel que hauria de ser
encarcarat per la imatge de tu mateix
o mateixa
indiferent al dolor i al patiment
observes el patiment i no el sents
no el vols sentir
com qui mira la pluja per la finestra
i veu passar un apressat vianant
que no té amb que tapar-se
i que s'està mullant
no sents res per ell
no sents el seu dolor
no t'importa el seu patiment
ni t'importa el seu refredat
ni t'importa res de res
apuges la calefacció per sentir-te més feliç
i caus en la fonda depressió
et cal la pluja a la cara
observes la felicitat activa de qui es mulla
i l'enveges en el fons
però no ets capaç de renunciar
al teu costat del finestral
a la teva llar estimada
al sentiment de protecció uterí
de sentir-te sota cobert
envoltat potser de la teva nissaga i esposa
no consideres que aquell qui es mulla
estigui vivint per tu
i que tu estiguis ja mort
i que la teva llar sigui un taüt
i q'el forat on treballes
sigui la teva fossa
on paradoxalment no has de descansar
i molt menys tenir pau
l´Autor
375 Relats
86 Comentaris
275778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.68
Biografia:
Tinc aquesta mena de blocEspero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.