Poesia per abans d'anar a dormir (21-23)

IIa Part

21

El cervell temible
amb les seves dispars intencions
amb les seves apreciacions
sempre subjectives
sempre indicatives de presències
no humanes de cossos carbonitzats
del que queda de les restes
de túmuls escampats
per les ruïnes de l'antiguitat
q'ens observa i ens critica
i ens mira amb desdeny
i sap de nosaltres el que
nosaltres mateixos ignorem

Hi ha ocasions de celebració
en que fora possible que tu
amb la teva túnica blanca
amb la teva mirada altiva
amb la teva ressonant potència vocal
amb la teva turgència corporal
pots esbandir el dubte
fer-el licor insondable
q'haig de beure amb desfici
que puc copsar sense esma
quan encara que poguessis
tindries el mateix sentit
que les tenebres q'ens miren

Tothom ens mira
i nosaltres seguim, i seguim
i nosaltres no ens separem
i volem q'ens mirin
i no hi ha res enmig
de la nostra calma
ni hi ha esperances pels captius
q'esperen la garrotada
per tal de moure els músculs
i deixar que la gana
instal·lada als budells
habitant de les interioritats
sigui la que expliqui
les conseqüències temibles
sí, temibles
d'una menjada atroç
després de la sequera contumaç
i les hores llargues perdudes
en pensaments fraccionats

Amb la pesantor de les migdiades
i la floridura a les parets
que vol que la freguem
amb cura i determinació
com faria un general auster
amb una tropa indisciplent
així tu conhortes el veí
que-ha de resumir-te les vènies
de tribunals estrangers
de sentències nul·les
buides i olioses, de caps estèrils
de pensadors fugaços
de la forma en que seria possible
tornar a reviure el sentit
d'allò insondable

La sentència et cau a sobre
la pura casualitat et desfà el pentinat
el vent et desferma les idees
i no tens altre remei que rebel·lar-te
que obsedir-te en la sedició
en ser part d'allà
en estar sempre de l'altre cantó

I per molts motius diversos
que t'entestes a ignorar per prudència
o sentit púdic del teu existir
has de renovar la fumera
has de patir l'escarni
has de superar les fronteres
has d'alçar-te amb una victòria
pírrica de cap a peus
que no-et proporciona sollevament
per les teves amargures pètries

Igni el desig q'et crema
i les hores passades que retornen
com un dinar mal paït
i les conductes equivocades que pagues
a un preu que no toca
per baix i ridícul
la normalitat que t'atemoria
ni la notes, la memòria q'et revé
no t'assalta, ja no hi ha nits
ni matins llargs
ni hi ha estones perdudes
ni hi ha accions discutibles
ni hi ha correcció en el discurs
ni les teves paraules pesen
ni les teves cames t'acusen

Perquè tens el licor
de l'eterna joventut de pensament
la q'et dona la possibilitat
el gaudi tremolós
d'hores d'angoixa passades
que t'han posat al capdamunt
de la terna miserable
de les coses acostumades
de les que no pots desfer-te
sinó amb dolor i sacrifici

Qui et manava ser pertinaç?
perquè volies arribar tan lluny?
a on són ara les teves disculpes tímides?

Res no ha canviat per a la llibertat
la que tu tens en demesia
ni pel moviment sense entrebancs
ni per l'alegria privada de la observació
ni per res que se li assembli

No tens el vertigen a dins
era'l que volies
ni tens la por al cor
ho cobejaves, miraves d'altres
i els envejaves, i ara la presó
és la teva folgança
la que rugeix irada
a les nits encetades
quan pressents que hi pot haver
una alternativa viable
a la teva superioritat
i que pot ser qüestionable
el teu model
i que les teves apostes segures
són tramposes
martingales que tu has inventat
justificants de la teva afecció
no hi ha delicte ni virtut
ni hi ha implicació veritable

Així doncs l'amor
enemic de tota pressa
captivador de les multituds
argument d'innombrables drames
l'esquer de les dones perverses
la fama dels més desaforats
l'amor q'et devora
no existeix al teu si
no-el coneixes de ple dret
no hi tens res a dir d'ell
perquè t'has enamorat
del teu reflex

I l'odi acarnissat
instal·lat al teu ésser
l'odi q'et mou a pentinar-te
rentar-te les dents i assaonar-te
com un pollastre rostit
per fer observar els altres
la teva nitidesa d'idees
el fet q'el dubte et tem
que no hi ha esperança
en els que contra tu lluiten
l'odi et destrossa
et fa miques per fer-se espai
et tritura per poder fer fora les teves runes
et desgracia per tal que puguis mossegar
l'odi et ve de dins
et ve de lluny
és un odi visceral
sense fonament i sense argumentació
l'odi només
només el greuge
només la justícia
perquè interessat és el que parla
de greuges, quan són propris
i hipòcrita el que ho fa
quan són dels altres

Quina ventura més insospitada
poder-se fer un vestit a mida
sortir al carrer ben llustrós
posar-se al toga als vestuaris
dels jutjats de quansevulga instància
agafar el martell i assajar uns copets
el birret ben ridículament calçat
i desfer-se en sentències
i parlar amb providències
i ser el centre de totes les enveges
i deixar que siguin altres
els que remenin la merda

Perquè no hi ha subterfugis
que siguin vàlids a la fugida
q'implicaria una tornada
als plantejaments de principi
dels quals no t'has abaixat
ni per més cops que has rebut
ni per bastonades costelleres
ni per altres mitjans expeditius
has mantingut ferma la teva prometença
a aquell infant desvalgut
que prometé venjança
davant qualsevol altre
i has deixat entreveure el teu poder
amb la misèria que calgui
amb el regust de la revenja
no t'importa el teu ridícul
ni t'interessa el teu efecte
només tornar-t'hi
però perquè abans acceptares
només rebel·lar-te
contra el que tu mateix has creat

I sempre en circumstàncies sospitoses
de manera ulltorta
convences els que t'oprimeixen
de la necessitat d'atipar-te
d'àpats suculents
i de fines vestimentes
per tal que sigui possible
reprimir el desig
fer-te gaudir de la trempera
de tenir un moment de fugida
en el que poder observar l'albada
q'et donaria peu a càbales diverses
i de la que no vols parlar per timidesa
hi hauria prou amb un comentari
minso i pueril si us plau

Una explosió de meticulositat
q'empleni la teva vida
de moments de gratificació
el regust de la victòria
sense haver de derrotar
la joia de l'avenir
sense boirines o matisos
la puresa de l'esperit
desplegat amb solidesa
la satisfacció dels actes sobirans
i deixar de banda obstinacions
i actes d'immaduresa



22

La tranquil·litat, el redós, la calma
són paràmetres de l'engany
original i sistemàtic
amb que volen dur-nos a l'antic camí
de tenebres, tornar a les fosques coves
covar mals entesos
que durin generacions, segles
i miríades d'anys
per tal de regalar-nos les oïdes
i perdre'l sentit de la vista
i deixar q'els sentits ens superin

Tu saps de la teva noblesa
coneixes la relaxació de la teva crisi
saps que no pots donar més
i que ho pots donar tot
si volguessis estar a l'alçada
de la teva potència
satisfer el desig tirànic
de la teva intel·ligència
aleshores series company de grans homes
i tindries els honors que mereixes
però no vols perquè no pots
perquè no ets a l'alçada de tu mateix
perquè a dins teu no hi ha un tresor
perquè res no et lliura de la grisor
perquè només calen unes engrunes
del pastís per sadollar-te

I deixes passar les hores
i deixes passar els minuts
i els segons i les seves fraccions
per tal q'arribi la nit
i poder tancar els ulls
i veure-hi clar
el que tu desitges
un món de somni sense límits
una realitat sense pesadeses
sense la pesant càrrega corpòria
vols arribar d'una vegada al destí
al final que t'han promès
en el que creus fermament
vols cobrar i no-et volen pagar

No tens res a discutir
deixa't endur per la calma
per la monotonia de les tardes
per la deixadesa de tu mateix
deixa que la sopor et bressoli
deixa-la fer la seva tasca
tu pots ser com qualsevol altre
no tens la responsabilitat última
de salvar cap ànima
de tu no depenen misèries
o drames, ni tu tens responsabilitat
compartida en els esdeveniments
que posen els pèls de punta

Només tens la teva vigorositat
masculina i ostentosa
la que amb tanta cura practiques
la de poder tancar els ulls amb placidesa
sense que hi hagi res q'et pertorbi
sense pensaments que puguin indicar-te
que no mereixes un descans
que no has fet prou al llarg del dia
pots tancar els ulls sense por
i deixar-te bressolar per la torpor

Però hi seguiran havent les amenaces
les que veies clares
i seguiran perseguint-te els fantasmes
amb la seva presència quasi corpòria
i no hi haurà escapament possible
a totes les teves dèries
i tornaran els dies de solitud
en els que no sabies qui erets
i tornarà la vida desgraciada
en q'et senties caure
en un abisme que ara contemples
i en el que trobes bellesa
i commiseració tranquil·la
i res no pot pertorbar-te
perquè el teu cap no es pertorba

Ni res no pot indicar-te
en que t'has equivocat per tal de fer
les coses que t'han conduït a on ets
el final del camí es troba a la vora
però què hi haurà desprès?
quin horrible canvi et precipitarà
de bell nou a les fondàries
d'un forat sense llum ni sequedat

No tens les paraules per expressar
el que realment passa a dins teu
només pots fluir com el tot
i com el no-res
només pots deixar-te emportar
per les sensacions
deixar que t'amarin el front
de deliciosa suor
no pots evitar el patiment
ni el teu ni el dels altres
ni pots mitigar el dolor
de saber-se en aquest món inhòspit
hi ha tan pocs al teu costat
tants enemics despietats
tan despietats com tu ets
tan enemics com tu ets
tan malintencionats com tu
i com tu creuen que el que fan és normal

Així doncs no desesperis
en la pujada forta
t'espera la planúria delicada
de les grans alçades
aquella que regira la muntanya
per un moment de respir
i que anticipa la caiguda relaxada
sempre les baixades són dolces
i trobar-se al capdavall és agradable
perquè la energia ja és gastada
i no hi ha vertígens q'emprenyin

ni hi ha responsabilitats que superin
ni hi ha exageracions que matin
ni res que s'assembli a un neguit

Per res no pots inquietar-te
en la seguretat de la teva rutina
en les teves funcions parasitàries
també tens dret a viure
els altres ho saben i et deixen
i et miren amb tendresa
i commiseració

Perquè ets miserable fins al moll dels / ossos
i perquè tens a la cara la claredat
de les poques feines
i perquè saben que no t'ha colpejat el / llamp
ni t'han ferit les matinades
perquè has volgut viure només de vespres
tranquils i atapeïts
de soroll d'infants i de bosc
d'infants jugant al bosc

I no és cert que per a tu les paraules
són les cordes de la teva guitarra?
Com gaudies creient tocar-la
com gaudeixes ara creient escriure-la
t'enganyes dolçament
sense cap ostentació ni cap greuge
per a ningú
si no hi hagués dones al món
de ben segur que no hi hauria guerres
si no hi hagués infants
ens mataríem cruelment
espedaçant-nos en vida

I perquè gaudir del plaer
sensitiu i intensiu
de tenir només paraules d'encomi
i de suport incondicional
per a les bones accions dels altres
per a la conducta correcta
per a la serenor d'esperit
per a les ànimes despertes
que poden somiar desperts
i pensar adormits
per als secrets del pensament
tan indescriptibles, tu no vols / comprendre'ls
no pas amb descripcions geomètriques
ja saps q'el teu cap té un bony
i ja saps q'es recargola com els teus / pensaments
i de sobra coneixes que la tenacitat
és sovint de rucs
i que l'explicació racional
fa riure les preadolescents
les hormones són més llestes que les / neurones
i tu en tens d'ambdues
per poder comparar i prendre partit

Endavant les hormones!
Avall les neurones!
Endavant l'irraciocini!
Avall les categories!
I els que volen explicar-se
amb poques paraules ben trenades
i que remuguen com a vaques
les seves pensades més ben trobades
per tal de fer una pasta esfèrica
a les seves boques
que se'n vagin a pasturar si-els agrada
i que caguin tifes ben rodones
i que tan els faci
una cosa que una altra

Tu de tot això en saps ben poca cosa
perquè't controles i saps retrobar-te
perquè navegues en aigües turbulentes
perquè-t submergeixes en mig de / terboleses
a les que amb prou feines arriba
la llum del sol generosa
a la superfície ja llunyana
però saps tornar i retrobar-te
no jugues amb la mort
encara que ho pensis
no jugues amb el teu destí
ni jugues amb la teva possibilitat

Només perdones per la calma
potser precedirà una tempesta
potser t'has relaxat quan no tocava
potser és el que tens a la boca
les paraules justes quan toca

No superis el neguit
mai no deixis el corcoll
q'et menja els budells
que desaparegui soterrat
en mil-i-una comoditats
que no-et serveixen de res
de les que no podràs treure'n profit
i que no-et fan créixer ni minvar
ni et modifiquen en res

La pluja fina pot mullar per insistència
però mulla sense ànima
i mulla només perquè és aigua
la pluja fina vol el seu temps
com un savi de vint anys
que per fer qualsevol bajanada
necessita hores de concentrada reflexió
la pluja fina és fina
i emprenyadora
deixem la pluja fina
per no adormir-nos

Perquè la claror que penetra
per les finestres entreobertes
és la que delata el dia
i d'alguna manera apunta
la incorrecció de les accions casolanes
de les feines feixugues
quan el cos demana
un espai de desfermar-se
en gaudis aberrants
a plena llum del dia
sense l'excusa de la nocturnitat
com un mosquit impertinent
o com una pruïja de l'esperit
que fins que no-es realitza
no pot morir dignament



23

I-encara't refermes
en la convicció absurda
que hi ha tempestes
que no poden mullar-te
que pujaràs al cim
i veuràs l'horitzó promès
que deixaran d'espantar-te
les nits llargues i solitàries
que no tindràs esperança
i podràs somriure

No queda res dels teus somnis
ni de la teva persona
no queda res de la teva ambició
ni queden engrunes que rossegar
ni queden difunts que plorar
ni queda res q'et faci tremolar
ja no-ets aquella fulla desvalguda
que queia tot suaument
per deixar-se raure a terra
ja no tens penediment ni culpa
ja no tens humanitat ni entranyes

No-et queda res de la teva gosadia
ni de la teva audàcia prepotent
ni de la manera en que miraves els altres
matant-los a llambregades
carregades d'intenció
ja no tenen els teus ulls la força
la mirada ferotge que tingueren
ja no tenen els teus llavis el verí
que feia estralls a tants d'homes
no tens la força de resistir
el q'et queda per sobreviure
ni pots fer-te una idea
del que has perdut

Ja ni saps quantes hores mortes
has deixat passar enfonsat
en fosques cabòries
alimentant dèries inútils
fent del teu cervell una claveguera
no les has comptades
perquè has oblidat els nombres
ni les has anotades
perquè no saps escriure
ni saps circumscriure't
a la teva realitat enyorada

L'enyor q'et supera
q'et posa límits
que t'incapacita
perquè l'enyor es fa dens
palès i inevitable
et torna a recordar les hores passades
en companyies grates
q'es tornaren agres

I el teu cor podrit
les teves entranyes emmerdades
el teu pit ennegrit
només et recorden que s'aproxima l'hora
que s'aproxima lentament
però que ja hi ve
ben be que saps que no hi ha dissensió
possible amb els teus mitjans
d'existir en consonància
amb les preguntes fonamentals
q'et turmenten
deixa el neguit de banda
esclata de joia

Per bé que de raons no-et falten
per trobar-te disconforme
amb la realitat enterca
amb la tossudesa del fet
amb l'obsidesa de la dada
per tal de mostrar-te el seu contingut
buit i erm
el que tenen d'eficaces
les seves intencions perverses
es perd en la boira de la seva repetició
i no queda res que sustenti
el que podria ser només una intuïció
una premonició perniciosa
segons la qual el passat retorna
però quan podrà tornar
l'esperit perdut?
no hi ha res que pugui alçar-te
no hi ha matins prou tristos
no hi ha prou treball i patiment
no hi ha prou vida que t'alimenti
no hi ha res q'et pugui fer despertar
no tens son i t'adorms
estàs despert i somies
malsons horripilants
que t'esveren pel seu realisme
i no hi ha res que puguis fer
i no tens temptacions ni plaers
i no hi ha respostes
ni tampoc preguntes

Has trobat un camí a on perdre't?
o no pas encara?

Tems l'arribada de les ombres
la nit pesant i penosa
amb els seus pensaments estranys
amb la seva munió d'habitants
de convidats indesitjables
que venen a recordar-te unes diferències
que per no ser importants
són fonamentals
les diferències d'arreu
les que ja coneixes
les q'et coneixen a tu
les que pregones a deshora
les que t'enfonsaran en abismes
la negror dels quals intueixes
perquè veus amb clarividència
un futur incert
i dubtes sobre'l pressent
amb tota llur claredat esfereïdora

No hi ha res que pugui mantindre't
al lloc preeminent
no pots romandre al capdamunt
ni tens esperances vanes
ni deixes fer-els altres
ni consideres que tinguis pluja
a les espatlles, ni neu ni ombra
ni restes orgànics
ni plàstics o vidres
ni cartrons o piles de cadmi
no tens res de brutícia a la teva cara
amb raó te la rentes tan sovint
vols q'els altres vegin la teva claror
vols patentar la teva paciència
en aguantar la vida
en suportar el treball i patiment
en que tothom sàpiga
q'ets com cal i no t'arronses
a la primera dificultat

Però és que aquesta dificultat
primerenca i acabada de néixer
et pesa com una llosa
no pas mortuòria
una llosa cerimonial i solemne
que t'ofega el cor
amb el seu dictat ineluctable
treball i patiment
o era plaer i lleure?

Ja no te'n recordes
del significat d'algunes paraules
ni d'algunes fragàncies
que no trobes a faltar
ja no te'n recordes d'algunes frescors
de les figues tendres
de les carns eixerides
no te'n recordes ni vols
només vius la disintonia
amb la realitat tangible
només veus el q'es mou
només captes el que s'apareix
només coneixes el que és sabut

I mentrestant a deshora
la combinació atroç
el número implacable
et classifica segons el poder
de les teves numeracions
segons la talla i el pes
segons l'agudesa visual i auditiva
segons l'extracte del banc
segons els cilindres i els cavalls
segons els zeros de la teva hipoteca
o segons els metres quadrats
del teu ufanós jardí

Fins quan la cautela?
de prevenir el futur?
indomable per natura?

Qui t'assegurarà contra'l dolor?
Per motius ben diferents
als que podrien esgrimir els pixatoners
tu sabràs q'arribat l'hora
quan estigui llesta
una hora ben vestida i agençada
maquillada i pentinada
q'et saludarà amb bones maneres
que no demanarà diners ni bescanvis
tu ho sabràs quan arribi
mentrestant només la força
et pot rescatar de la caiguda
a la q'et veus abocat
l'abisme recorda'l
es pitjor que la mort
l'abisme no té final
la vida sí

Així doncs espera
q'et desesperin amb les seves paciències
que facin de tu un ésser servil
un ciutadà honorat i respectat
que compleix amb els seus deures
sense que ningú no l'hi hagi d'anar al / darrera
que paga els seus impostos amb un / somriure o amb mala cara
però els paga
i que mossega l'altri que li vol treure el pa / de la boca
a la seva nissaga
impostos i obligacions
normes i regles
escrites o no escrites
el vilipendi de la llibertat
escarnida per tant de desvergonyiment
perquè tu ets una fulla seca de tardor
trepitjada i esquinçada
per sabates llustroses
estripada per mans infantils
no queda res de tu més que lamentacions
lletanies interminables
en q'expliques un drama
incomprensible i absurd
un neguit per tot
una preocupació sistemàtica
per coses de segon ordre
tu expresses el que queda de la teva ment
però ni tu t'entens
la teva veu es fa petita
inaudible, per més que crides
la teva veu s'estronca
els teus pulmons no-et fan costat
també et traeixen
la teva gola no vol respirar
t'ofegues en el teu pensament
no et suportes

I tanmatei
x t'aguantes
perquè els teus peus són dòcils
no tenen l'orgull de més a dalt
i volen fer-te caminar
i tu els fas cas
et donen alegria
hi ha una esperança
hi ha un resplendor a l'horitzó
comença l'albada
es desperta la vida
lloança per la natura
que semblava que no hi era