Poesia per abans d'anar a dormir (16-18)

16

La paraula dita que pesa
en el llindar de la temença
que tu escampes per la plana
que se'n va enllà, i torna
per recordar-te la teva misèria
la q'arrossegues, la q'et menja
la que menges la que traspues
tot el teu ésser abocat a la pena
tota la teva força minvada
per aquells que t'odiaren
pels que no saben encara
reflectir el desig en bones obres

Tu tens l'esclat a la mirada
encara't queda una espurna
a dins les esferes, que pot lluir
encara tens un impuls
que pot fer-te adonar-te
de la teva petitesa només relativa
de la veritat absoluta que preveus
q'esperes trobar allà agenollat
tu tens el destí a la mirada
tens la força als braços i a les cames
tens encara un delit per viure
et queda una esperança
la q'els altre ja perden
la reducció temuda t'espera
perquè facis d'ella una victòria

I mentrestant el passar del temps
la grava de la carretera
les calors sufocants
les xardors q'et desfan
són les que t'acompanyen
en el periple tronat i ruïnós
t'acompanyen com fruits
d'un arbre pecaminós
que no haguera d'haver existit
del que no vols tenir tast
perquè la teva ment es refredi
perquè'ls teus pensaments s'acarin
a la veritat oculta, aquella
que trobes dessota la pedra
amb la que pots fer foc i destrals
q'et serveix per a tot
com una bona becaina
a trenc d'alba, quan encara dorms
una becaina merescuda
un descans anhelat, el descans de tu
del teu interior revoltat
de les teves hores perdudes
en absurdes cavil·lacions

Trobes entremig l'herbei
un instant de gaudi extrem
les teves extremitats pesants
et recorden el teu objectiu
les hores que passen et miren
i se'n van, sense saludar-te
el retret a la gola
amenaça amb ofegar-te
la respiració et defuig
no tens on amagar-te
ni tens amb que agredir
els que volgueren la teva mort
encara és d'hora per pensar
encara la matinada refresca
encara el sol no domina
no són hores de cabòries
de falòrnies disbaratades
no són hores de grans pensaments
ni de tenir presents les lluites
que deixares enrera
en un acte de conservació

Encara tu mantens
les velles disputes, allò podrit
el q'et desmunta el cap
el q'et destrueix, saps cap a on camines
saps a on t'aboques
quins espadats i precipicis
anheles desesperat, saps de tu mateix
el que cal per tocar-te
les parts que més et punyen
saps de racons de plaer i dolor
saps de tot i de no-res
i no saps el que t'espera
perquè hi ha arraulits
tants que despunten
o despuntaran? Sempre traïdors
esperen que tu marxis
que deixis l'espai q'ocupes
que no exigeixis ja més
el teu lloc el tens segur
però el lloc dels altres
et minvarà, i la seva força
t'anul·larà, et farà minso
esquifit i de pensament llis
esmussat com un ganivet vell
urgent d'una bona esmolada

Aleshores el canvi
tot es revolta, el cap per baix
la testa irada mira
amb els seus ulls de pensament
mira el que podria ser
el que tenies a l'abast
el que sabies que podries obtenir
i que no tens, pels teus errors
mira la testa el que sorgeix
d'un impuls interior, d'una força
d'una supremacia evident
la força d'un destí casual
però gravat al teu cor
a sang i foc, amb ferro rogent
tu consideres encara
que pots desfer-te del llast
de la vida massa llarga
alhora que massa curta
de les victòries massa fàcils
alhora que suades i sagnades
tot plegat et recorda
q'el teu trànsit lleuger
ha de transportar-te al no-res
que no podràs escapar
de les tenebres que t'esperen
les que vius ara, perquè hauria de ser / millor
un avenir incert, una paraula mal dita
tot pot desfer-se
perquè hi ha massa sorra barrejada
amb el ciment orgullós

I en tant que practiquis
el raonable art de la moderació
no hi haurà res q'et modifiqui
q'et mudi la substància
res que pugui inflar-te
perillosament, vulnerablement
res que no pugui acairar-te
posar-te en perill
mentre mastegues el menjar
i xarrupes el vi
i a cullerades et menges la sopa
no vols res més del que tens
ni vols el que tenen els altres
perquè ja prou tenen amb aguantar-se
et semblen insuportables
farcits de punyetes i d'excuses
incapaços de llençar-se al buit
i volar sense ales
amb el propulsor del pensament
pots fendre'ls aires
i deixar una petja sonora
en el teu desplaçament esbojarrat

La tramuntana feridora
el vent que t'emprenya
per la seva força impensada
perquè no t'avisa de les seves escomeses
perquè et compara a la fulla
o al pètal caigut
perquè fa de tu un ninot
que no pot tenir-se dret
i et recorda que no peses
q'el teu cap es tou
que no tens duresa a l'interior
q'ets bla com la mantega
tou com el llard tendre
que de les teves carns faran filets
i botifarres especiades
que del teu cervell faran plat exquisit
i dels teus ulls faran alguna cosa
perquè volen alimentar-se de tu
perquè l'aire fresc no els basta
ni el poden abastar
et volen a tu, perquè els ensenyis
i a tu qui t'ensenya?

Serà encara possible
resumir la joia del pensament
el que hi ha de venturós i plaent
en giravoltar el magí
per tal de trobar un reflex
una concordança o una identitat
per aconseguir encara un moment
de tranquil·litat vespertina
en la que puguis observar
la migrança tèbia de les hores
el discórrer de les gents
pensants i pesants
passejant el seu ridícul
el nostre ridícul, la humanitat
la seva humanitat
per avingudes arbrades
per passeigs enllambordats
per portals llóbregs
en que cohabitar sense presses
les seves ments turmentades

Un turment que no t'afecta
perquè no tens la seva capacitat
d'anar contra tu mateix
de declarar en contra teu
de confessar els teus pecats
i els delictes comesos
i les faltes al sentit comú
i els atemptats contra l'estètica
a tu se te'n fot l'harmonia
no vols saber res de les formes
ni dels continguts
només vols afegir sublimament
afegir sense més
per irar els més pudorosos
per fer-lis veure el nus
a les seves venes, que impedeix
la correcta irrigació del seu cap
el nus q'els ofega, el que els fa màrtirs
el que possibilita el seu front arrufat
les seves paraules donades
que tornen com dimonis
i volen valer el que valien
quan foren atorgades

L'hora funesta i terrible
en q'et comprometeres
el recordaràs per sempre
serà'l teu esclavatge
serà la teva maledicció
la que tu has conreat, amb paciència
la que has volgut sempre
ara ho tens, no somrius?
no tens aquesta mirada baboia
dels que passen per la vida
sense patir-la ni sentir-la?
no tens l'esperit de superació
que cal per oblidar
la pobresa d'esperit
l'eixorquesa constitucional
q'et defineix com a congènere
de la host d'homes provectes
anyats i de mirada conciliadora
que pretenen q'el seu egoïsme
sigui allò encertat

Tu saps de les mentides
de tantes boques brutes
amb llengües podrides
que no podran netejar-se
ni amb salfumant ni amb àcids
perquè les paraules sempre les mateixes
i no pas mateixes en igualtat
sinó en simplicitat
i no pas simplicitat bella
sinó simplicitat aterradora
les paraules podrides
no coneixen els aires
frescos ni les finestres obertes
només saben dels estómacs
pels que passen un cop i un altre
es transformen en si mateixes
es reinterpreten les unes a les altres
oferint un resultat idèntic

Les paraules q'et fereixen
les que tu consideres millors
les que tenen encara un sentit
perdut en les boires del pensament
sentit q'enyores de les coses planes
de la simplicitat d'unes poques veritats
de quan creies en això i allò
de quan els colors tenien nom
i els sons mai no eren estridents
records d'un passat que no et pertany
i en el que tu no eres tu
records d'un temps mort
en el que vivies a pesar de la por
en el q'el ridícul encara era combustible
i la vergonya era ígnia
i tu sabies que podies comptar
amb algú altre que t'evités el terra
has de tornar com sigui
a les veritats a mitges
que semblen absolutes
i que perden el sentit de seguida
en posar-se en contacte
amb les teves troballes
runes del pensament
deixalles de la imaginació
que només et serveixen per torturar-te
i per torturar els altres



17

De quants drames fugires
q'et treien la son, que t'adormien
en vigílies impossibles
quan encara pensaves
que podies reeixir d'una o altra manera
quan tenies al teu favor
els vents de la matinada
quan no pensaves en fallar
ni en decidir, quan res no valia
aleshores et tenies a tu mateix
o t'ho pensaves, aleshores
les orgies de pensament
no et torturaven, ni hi havia
claudicacions doloroses
ni hi havia la paüra contínua
ni les nits curtes
no hi havia res de tu
no hi havia res fora de tu

I aleshores va passar
el que temies, vas caure
un altre cop a l'abisme
a les seves negrors infamants
a la seva manca de voluntat
et mous per reflex
escrius com un autòmata
i les teves paraules no serveixen
a ningú altre que a tu
i ni a tu et serveixen
que per inútils i retorçades
no poden insuflar la saviesa
en cap cap moderat
ni ple de salut

Tens la confiança encara
en que arribarà el dia
aquell dia promès i proper
el dia de la revolució
de les teves neurones adormides
el dia en que diràs prou
i ja no t'empassaràs la sopa
el puré o l'esferificació
o el que sigui q'et possin al davant
el dia arribarà i seràs lliure
com tantes coses que sense lligams
sobreviuen sense ensurts

Ha d'arribar el dia
en que puguis mirar-te a tu mateix
i veure la persona q'esperes
no la que t'han dit
ni la que pretens
ni la que ambiciones
ni no pas la que voldrien
els que t'observen calladament
volent transformar-te en quelcom
q'els sigui d'utilitat
el dia de la revenja
el dia de les grans multituds
s'apropa i tu ho saps
però no saps quan
ni perquè, ni quina serà la causa

Mentrestant t'apuntes
a les lluites nobles
per tal de deixar enrera
les teves capacitats adormides
per desfer-te d'aquella llum
que pensaves que t'aclaria
t'enfonsava en boires
de les que no sorties
que no podies esvair amb paraules
boires denses i humides
com allò que ambiciones
boires
que et xopen
els teus ossos protesten
i s'escruixen

La passada temporada
a la que vegueres el sentit
en el que la teva ment entorpida
els teus cervells amoïnats
podien encara entreveure el destí
has de pensar coses noves
has de donar-te ales
abans que no te les tallin
has de saber volar
com els àngels, amb un impuls
que no frega l'aire
un impuls segur i decidit
has de llençar-te a tu mateix
has d'abocar-te a tu mateix
has de ser en primera persona
d'un singular verb
que t'acompanya

Tantes cabòries per no-res
tantes hores perdudes en cavil·lacions
per adonar-te de que res
no pot engrandir-te
has de deixar de pensar
has de deixar de sentir
has de deixar de compartir
i sobretot has de deixar de ser
perquè essent desfàs l'encís
de la teva voluntat dominada
perquè demostraries que tens
encara fusta per cremar
i ja no et queda res
o s'ho pensen, sabràs tu
que no et queda res?

Et queden moltes coses per fer
paraules donades que has de complir
compromisos amb gent de confiança
has de saber que no sortiràs del somni
que sempre t'acompanyarà
que la teva vida serà d'ulls clucs
que només gaudiràs enllitat
que el llit és el teu objectiu
el combustible de la teva mandra
al llit ho pots fer tot
negocis i plaer, descans i lectura
tot el que t'interessa
ho fas al llit
i si caus malalt
t'asseus a la cadira
per no macular el teu llit

Per la gran avinguda
flanquejada d'arbres ufanosos
d'orgull de generacions
amb edificis singulars
amb visitants de tota mena
navegues embriac
embriagat pel plaer
per la sensació de poder
o de no poder
i de no importar-te la impotència
ni amoïnar-te del que podria ser
res no podria ser
només és el que és
i el que no és ni tan sols pot ésser

Les tristes paraules
dites amb poca fortuna
atropellades sortides d'una munió
d'uns pensaments desorganitzats
d'un seguit de penalitats
d'humiliacions i renúncies
les tristes paraules emmudeixen
han de cedir el pas a la cruïlla
a les paraules cridaneres
gosades i altives
que pretenen conèixer la realitat
saber el fons de les coses
arribar a aquells llunyedars
que tu només observes

Però res hi ha de tot això
no hi ha pas una veritat enlloc
no la trobes, per més que la busquis
cerques en va el que doni sentit
a les teves passes vacil·lants
no hi ha res q'et justifiqui
res del que puguis sentir orgull
no hi ha res de res
no hi ha res absolutament

Tot el que conceps s'equivoca
i penses que són pesades les teves / pensades
perquè no parlen de l'alegria
perquè s'expressen en paraules tristes
perquè ningú no vol escoltar-les
no m'importa a mi el q'et va passar
o el q'et passarà
no m'interessa saber de tu
ni conèixer les teves misèries
i has de saber que a ningú interessa
el teu bagatge anecdòtic
has de resumir encara
cercar la brevetat per no avorrir
aprofites el moment
l'allargues perquè hi ha pocs
i això et mata

El teu cadàver ambulant
es belluga per aquell carrer
entre la gentada
i no senten la pudor
de la teva carn putrefacta
ets el cadàver ambulant
el difunt q'es nega a morir
quan jo mori seré cadàver ambulant
i em negaré a morir
t'encomio a que facis el mateix
i emplenem el món de cadàvers ambulants
que no volen de cap manera morir
als que no els importa la fortor
de les seves carns en descomposició

Així podrem viure per sempre més
tu i jo barrejats en l'absurd
tu i jo braç per braç
espatlla per espatlla
i serem com àngels
que volen sense fregar l'aire
als que no cal tenir pressent
les lleis de cap natura inventada
viurem un paradís en mig del desert
un paradís imaginari
a on ningú no ens podrà criticar
no pensis en això però
si esperes ser normal
si esperes ser acceptat

La joiosa matinada despunta
els primers sons de l'albada
et desvetllen, és hora de començar
has d'enllestir tantes feines
has de fer tantes coses abans de la nit
no vols q'el vespre et sorprengui
i t'indiqui que has fet tard
que allò necessari ho has oblidat
que la cita important se t'ha passat
el vespre et recorda que no ho has fet tot
que has deixat per demà
que tindràs feina afegida
quan sigui possible recordar
també et recorda que tornaràs a despertar

I serà amb desesperació que t'enfrontaràs
a la cautelosa tasca de passar el dematí
serà amb temences inconfessables
q'observaràs com la teva vida es / construeix
ella sola sense que tu facis res
només has de ser maó
i només has d'estar a la pila ben ordenat
i només has de deixar que t'enganxin el / ciment
i encaixar a la paret
després ja no hauràs de fer res
ni cridar ni replicar
ni protestar ni discrepar
només estar-te allà quiet
a dins la paret on t'han posat
fer-te amic del ciment i del guix
i aguantar estoicament les humitats

El temps que no s'atura
t'envoltarà de criatures
però tu ja no podràs sentir el seu goig
ni compartiràs la seva agitació
tu només sentiràs uns ressons
dels seus riures excitats
el teu cap no estarà
per comprendre les subtileses d'existir
o de provar d'existir

Quina font de metàfores
no serà l'indret
en que s'ajunten els somnis
en una rotllana perfecta
per compartir els seus sentiments
et conviden a la seva festa
tu hi vas despert i et volen adormit
quin imbècil fa realitat
els seus somnis i no les seves ambicions?
desperta abans de pensar
i dorm després
ja tindràs temps de regurgitar
les teves idees més reeixides
ja et cridaran a parlar
i podràs lluir-te
ja et donaran una oportunitat
per que puguis realitzar-te.



18

Implacables a l'oblit escauen els temps
enque la paüra sostenible
haurà de malmetre l'esglai
llarg de temps esperat
aquell que veieres caure del terrat
i pel que copsares la realitat
en un altre, un no-tu
que volia arrecerar-se
a la valentia i l'orgull

Sense gaires escarafalls
es poden encarar pidolar
els instants de pobresa
les llàgrimes a preu d'or
el neguit comprat amb bitllets de banc
la pena escassa, el patiment fugitiu
defuig la cendra
que t'haurà de contenir
defuig la podridura
que t'espera endavant
defuig el tot i el no-res
i el nogensmenys possible
estrat de felicitat
que hi ha entre les teves capes

Busques amb desesperança
i trobes amb facilitat
volies el que podies tenir
i ho trobes, i t'escau
de ser amo de la teva existència
res a objectar, no hi ha pas
coincidències, en la teva sort
que passa al davant
com un llampec esverat
creua la terra i la domina
ets l'imperi i l'orgull
ets el poder i la gosadia

I si volguessis podries
enfarfollar-te en parlar
i tremolar com una fulla seca
i fer de tu mateix un projecte
avortat al seu començament
i resplendir com un au
que vol encara superar
la seva por a les alçades
o com un peix, que no suporta la sal
ni les aigües netes
o com un cabirol maldestre
o una cigonya de cames curtes

Podries captenir-te
com et manen i fer
el q'esperen, i resar
el que volen que creguis
i caure pel pendís
si fossis pedra arrodonida
i pujar als núvols
si fossis aigua evaporada
o caure lentament
si fossis fulla morta
però vols instaurar
el regnat de la teva por
vols deixar que les angoixes
et vagin al davant
t'ensenyin un camí que no has de recórrer
facin els teus pensaments
amb les runes del que quedava
encara penses que podràs
salvaguardar-te del dolor
que no hi haurà per a tu
més desenganys, ni et veuràs
emparanyat per prometences
fetes per boques amigues
que voldran mossegar-te
quan tanquis els ulls per aprovar-les

Aquestes veus amigues
et persegueixen, no comprenen
que tu vols el patiment
que no acceptes ser fulla caiguda
que no t'arribat l'hora de desfer-te
que vols ser glaç en mig del desert
i no fondre't
perquè el teu destí és superar
la decència i la indecència
les costums i les estridències
la normalitat i l'estranyesa
i vols barrejar els conceptes
i fer una salsa delicada
que pugui adobar el teu àpat
més enllà de la carn, que ja avorreixes

Així doncs observa
amb atenció desmesurada
el que passa al teu voltant
pensa en les humiliacions passades
pensa en aquelles riures maliciosos
pensa en les males jugades
i fes-ne un manyoc compacte
i llença'l-s'ho a la cara
que s'enfonsin en la seva misèria
que puguin observar la seva mida
que sàpiguen el q'es perden
que trobin un camí
q'els condueixi a les antípodes
el teu entercament
és el seu exili, engega'ls
fantasmes i dimonis
fades i follets
tots a la merda d'on provenen
deixa'ls fondre's en el seu origen
a les profunditats del teu pensament
d'on no haurien d'haver sortit
i a on no retornaran si no els empenys

La força del misteri
el cabal de rebuigs
el que acumules encara que mosseguis
encara que tu siguis
qui fa mal i qui fereix
encara que siguis qui odia
i qui menysprea
encara i això no et lliures
de ser víctima, de sentir-te víctima
crida al vent quan bufi fort
i no deixis que la seva força
t'apagui la veu o t'empleni la boca
crida que ets una víctima
que tens greuges, q'els odies
crida-ho si t'ha d'alliberar
d'aquest pes que a mi em pesa
crida-ho si vols ser
com tants d'altres que ho criden

Crida amb força musical
amb la veu ensinistrada
amb la ment domada
domesticada i mansa
crida sense estridències
un crit suau i benvolent
una queixa agredolça
un indeterminat de patiment
crida-ho i deixa-ho ben clar
sobretot claredat, horror al sobreentès
sobretot direcció, horror al vagareig
tingueu tot present
i fes de la teva via un model
i exigeix als altres que l'aprovin
i que deixin estar les seves ocupacions / banals
i t'escoltin amb l'ànima
el que has de dir és cabdal
i les teves paraules són daurades
i els teus pensaments són importants
i el teu sentiment és pur
i la teva moneda val el mateix
que la de qualsevol altre

Crida amb ímpetu, esquinçat com un tros / de paper
fer-los veure que mors
q'et trenques i que t'ofegues
que no hi ha aire prou pur
pels teus pensaments de colors
que no hi ha bellesa que se't compari
i que la teva ànima respira
am
b aires privats
i q'el teu cor batega
la teva sang i cap altre

Fes-los entendre per la força
amb l'exigència de la suavitat
amb l'extorsió del suggeriment
que ton perfil val
com el d'un rei o una reina
que tens al capdavant
el seu futur, el vostre
el nostre potser, que les línies paral·leles
ni a l'infinit s'ajunten
que l'oli i l'aigua fresca
poques vegades es barregen
fes-los entendre que breguen
en una batalla perduda
per fer-te tornar a la raó
per abocar-te a la follia
d'acceptar i consentir
fer-los entendre que la teva lluita
és interna sobretot
que no estan convidats a la batalla
que les seves armes no et fereixen
perquè lluites tot sol
contra enemics invisibles
contra la fredor de la matinada
en climes poc raonables
que fereixen sense obstacles
i q'emprenyen per la seva cruesa

Encara pots fer una passa
en favor de tu mateix
encara pots reservar-te
un instant de lucidesa
per als teus pensaments més propris
per allò que guardes com un tresor
per totes les coses que t'han fet oblidar
però que tu respectes
per tu mateix, però no caiguis
en un desesperat orgull
ni et valoris, més enllà
del que vals a preu de mercat
sàpigues que la teva insignificança
no és demostrable
i que al final és possible
que valguis quelcom
que siguis productiu
i fins i tot útil

Quina angúnia la utilitat
quin desastre l'usdefruit
quina migrança l'arrendament
de totes aquestes coses pots allunyar-te
del que és i del que no és
del que podria ser i del que no podria ser
i més encara del que hauria o no hauria de / ser
o del que seria en possible
o del que hom comprendria que fos
res no podar sollevar-te
de l'angúnia de veure el món
amb els teus ulls preciosos
que conserves encara
entelats per l'odi
encegats per la ràbia
i il·luminats per al indiferència

Sàpigues que no compten amb tu
que no et volen als seus equips
que no esperen que reaccionis
que la teva existència
ja és un miracle per a ells
que pensen que tu no pots
que no arribaràs ni a la meitat del camí
que amb condescendent pietat
poden tolerar-te, i permetre't
que tot el que facis
per poc que sigui, serà bo
que res no compta per a tu
perquè només un somriure teu
ja és un triomf
sàpigues que pensen que saben de tu
que poden informar-te
d'aquelles febleses teves
que tu amb la teva vista boirosa
ni sospites veure
i pensa en tu mateix
com la peça que falta
al trencaclosques del món
peça escadussera
que es perdé fa temps
tant que ni te'n recordes
ni saps que haigui passat
ni si tornarem a vèncer