Poesia per abans d'anar a dormir (13-15)

13

Encara queda per dir
la veu no pot emmudir
no hi ha prou amb dues bufetades
calen tres i més la veu crida
i les teves agonies no importen
i el teu tarannà tranquil no impressiona
i els teus somnis desfets no captiven
ningú no sentirà per tu la desgràcia
tu només la pots viure
tu i el teu dol, el company de butaca
el que acompanya els teus dits
els que els orienta i aconsella
el dol q'et domina, els altres no el volen
tu te'l beus a glopades
el teu dolor ho és tot
el teu malfat t'alimenta
ets fet d'odi i rancúnies
de temes pendents i de cruels venjances
els teus ossos poden desfer-se
quedarà la teva ràbia
faràs d'ella un principi
universal i acceptat
els barbuts hauran d'abaixar les banyes
els impecables s'embrutaran de fang
i tu seguiràs igual, odiós i repugnant
i les teves paraules seran encara les d'un / miserable

I perquè no l'amargor?
perquè no la pena?
perquè no l'odi violent?
i perquè contra tu mateix?
quan hi ha els altres?
No tens respostes als teus silencis
voldries cridar i emmudeixes
en lloc de clavar palpes
el punyal a la butxaca
esperes q'et comprenguin
i no t'expliques, aspires a la llum
i te'n amagues
deixa d'una banda ja la rancúnia dolça
adreça-la a qui pertoca
amb diligència i punteria
als que t'han posat el peu al clatell
als que tu donares una oportunitat
que no et retornaren
a ells els pots ferir
sense por de malmetre't
ells hi són perquè'ls odiïs
ja s'ho pensen q'els menysprees
no penses en càstigs per a ells
més que els de la mateixa vida
però els menysprees
surt al carrer i insulta'ls
ho esperen i sinó els decebries
pega'ls i maltracta'ls
amb la teva ment esmolada
fes el que calgui, escriu aquelles línies
que prometeres, després dormiràs
sense grans agitacions
i tot serà com tu volies

Però abans pega'ls
no deixis que t'arrepleguin
q'et facin soldat del seu exercit
que siguin generals de la teva sort
no els deixis ordenar-te
subverteix-te
desobeeix
has de donar-ho tot
per tastar aquella llibertat
aquelles línies que prometeres
que sempre has volgut escriure
q'et poden fer home
que poden transformar-te
en un ésser ambigu
sense principi ni final
en un boig saludable
en un magnat del disbarat

Tu pots i en tens la força
del teu interior brolla la vida
el teu cor ressona a energia
la teva empenta és furiosa
digue'ls-hi amb veu furibunda
digue'ls hi cridant com tu saps
com en els teus pitjors moments
digue'ls q'els menysprees
com ja saben, que els esclafaries
si tinguessis les eines
digue'ls tot el que dus a dins
i que no quedi ni una escorrialla
i que ningú no se senti ofès
de les teves paraules justes

Així doncs es possible
que assagis un atac frontal
contra'ls que volen dominar-te
has de saber que són forts
i que tenen raó
que poden explicar-se i justificar-se
i que saben de paraulejar
has de conèixer el seu perill
que poden fer-te ridícul
pobre i miserable
q'et poden posar de dolent
de malpensat i d'incivil
has de saber q'et turmentaran
argumentant q'el seu poder
és la demostració inapel·lable
de la seva superior capacitat
contra tot això hauràs de lluitar
com un animal marí
q'enfila el riu més esbravat
i tanmateix saps que hi ha veritats
que per certes no cal explicar-les
i saps que hi ha boneses
que de bones no cal justificar-les

Ells t'humilien, amb la seva raó
amb el seu accent a sapiència
amb les seves dades incomprensibles
no creguis que ells les comprenen
ni que entenen el seu significat
ni tampoc com interpretar-les
només volen marejar-te, amb lletres / diminutes
amb paraules de més, que ells dominen
amb tot allò q'els cuirassa
amb les seves formes
fetes a la mida de les seves renúncies

Ja de marrecs insinuaven
la seva poca convicció
el seu tarannà influenciable
el com després acceptarien
les barbaritats més absurdes
gratant-se la barba
afluixant-se la corbata
i sense dir ni un mot
assumirien en silenci
les barrabassades més impensades
ja tenien costum en la infantesa
de ser com són ara
tu ho saps, no et planyis
encara tens un futur
ni quan siguis larva no hauràs mort
perquè no morir ara dignament
et preguntaràs

Perquè no i perquè costa
i perquè els pots fer mal abans de / desaparèixer
mira'ls atentament
són individus reduïts
petits com un gra de sorra
vindrà la llevantada i no en deixarà ni les / restes
de q'els servirà l'afany
l'empeny en millorar-se
tot empitjorant-se, de que serveixen
les batalles perdudes
al peu de muralles inabastables
amb exercits exigus
amb les forces minvades
jo t'ho explicaré perquè serveix
per fer-los entendre
que són tal com pensen
que ho tenen tot de males persones
que són odiats i vilipendiats en secret
que ningú no els ajudarà
quan es creguin febles

Tan cofois i orgullosos
tan segurs de si mateixos
tan convençuts de la seva superioritat
tan arrogants en les seves explicacions
tan prepotents en donar consells
tan ufanosos en el parlar i en el gest
un sotrac menor
una molèstia secundària
i els veuràs al teu costat
i es preguntaran el perquè
sense resposta, i tu no se la donaràs
perquè la teva resposta
és no fer-te la pregunta
perquè la teva força
sorgeix d'un endins poderós
perquè coneixes els entrevins
de la teva agitació i del teu desfici
perquè saps fins a quin punt
pots torsionar-te

No podran fer-te mal
només tu et pots fer mal
i no ho faràs perquè t'estimes
sempre t'has estimat
sempre has mirat per allò teu
sempre t'has mirat el melic
i perquè no? que no és bufó
i foradat i et recorda la mare?
mira't el melic, embadocat
deixa passar les hores en la contemplació
deixa q'els pensaments et vingui a buscar
saps de la teva determinació
coneixes com ets d'obsessiu
perquè hauries de cercar res?

Quantes preguntes absurdes
dites en veu baixa o a crits
no foraden les teves orelles
cansades de la cantarella
de les seves paraules q'et punxen
un cervell ja esgotat de respondre-les?
No les responguis a ningú més
refugiat en el silenci i l'acció
si vols, no fos així però
has de turbular el que t'envolta
entrar com una exhalació
fugir a la impensada
extemporanitzar
per sistema o a l'atzar
dur una vida rocambolesca
oi que ho somiaves?
ho somies despert, o mig adormit
davant de la planúria acolorida
que t'acompanya les feines
somies en ser aquell que somiaves
en sorprendre, en moure escàndol
en fer les coses prohibides
t'esforces i prou en ser mala persona
i tot i així sospites
que n'hi ha de pitjors
tan dolents q'et fan bo
i això et destrueix
sentir-te bo volent ser dolent
et mortifica, com al virtuós
que li passa a l'inrevés

Ells hi insisteixen més que tu
tenen el cul pelat de cometre atrocitats
les crueltats més indignes d'algú dit home
per a ells són la costum indiferenciada
desfer vides és només una rutina
ells són pitjors que tu
i ho són sense esforç
excel·leixen en la maldat
sense cap sacrifici aparent
són genis de la desgràcia
i fins i tot la troben bella

Hi ha doncs pocs motius per a la / contemplació
que no sigui amb els ulls tancats
o amb la mirada perduda
o enfocada en un put fix i neutre
poques mirades es poden regalar
a tots aquells q'esforcen la seva lletjor
als que pretenen capgirar els valors
només per una rutinària posteritat
ells saben el secret
l'han comprés, saben que sense irritar
no hi ha reacció
coneixen la fórmula
de la mateixa història
tenen el control de la costum
del que sempre s'ha fet
i del que pensen q'es farà
així calculen el seu tret
però sovint el fallen
no pas ara ni demà
sinó en el temps
que farà rectes les més arbitràries / sinuositats
el temps matarà el seu càlcul
només amb força, amb esperit
podran endinsar-se al futur
només amb collons el dominaran
i només amb voluntat i perseverança
aconseguiran escriure les seves pàgines

Però i la teva soledat
aquella que t'acompanya quan hi ha molta / gent
la que parla amb tu a la teva privadesa
la que t'escolta el que no dius a ningú?
què hi ha d'ella?
t'espera i t'escolta, i és la teva amiga
i no et traeix
fa que no et traeixin
més encara, la teva soledat
és part de tu.



14
Preparats per l'agonia finalitzadora
amb el tremp de les grans gestes
les fites inhumanes
q'ens plantegem a diari
volen fer de nosaltres un escarni
un vilipendi superior
volen enlairar-nos a les coves
volen fer-nos tornar a l'arbre
no hi tornarem pas de grat
no farem passes endarrera
no veurem l'horitzó
com una llunyania inabastable
no farem de les nostres vides
un esborrany maldestre
ni deixarem q'ens trepitgin
amb les seves botes lluents

Per quantes hores et mirava
sense cansar-me, et mirava l'ànima
i de tu feia una joia
muntada la pedreria
feta ja la composició
q'a de superar-nos
q'ens ha de mutilar fermament
amb confiança i aplomb

Per tu ploraria tantes vegades
com llàgrimes tingués al ventre
escampades pel meu cos
calentes i denses, llàgrimes
per les q'em desfaig
i em fugen les aigües
i em fuig l'alè i l'esperit
i les coses estimades
i les q'odio i les que no imagino
i les que tinc guardades
a un indret secret
la cova ens espera
el neguit ens crida un altre cop
perquè ens endinsem en les seves / foscúries
perquè fem un vot de justícia i equitat

Així les hores passen
les paraules es munten
entrebancades en un obstacle
insalvable, el del teu orgull
que fas veure que remunta
la necessitat de plaure
el desig de satisfer, els teus òrgans
encara xops d'alegria
vessen les seves llàgrimes
ignorats i solitaris
dins el teu cos perfecte
curat per professionals experts
arrebossat de crems enganxoses
tu fas de tu mateix un ídol
pretens confondre't amb l'absolut
amb divinitats que desconeixes
que mai no has vist i q'imites
les teves dèries no interessen
no pas encara

I a la llum del crepuscle
llences crits de lloança
i cerques en els seus reflexes
els arguments q'et capacitin
per exercir la teva normalitat
de la que construeixes un singular edifici

q'a de sorgir de les cendres
de la vida anterior que mutiles
de tot allò que trepitges
amb les teves mans de ferro
i amb la tovesa neumàtica
dels teus peus esmorteïts

Dansa encara al sol i a la lluna
mira'ls com el començament i el final
pensa en la fertilitat q'et porten
no oblidis aquells ritus antics
en que pensaves, quan eres home
quan encara quedava de tu una engruna
de vitalitat i confiança
quan sabies què fer i de què fugir
quan no havies oblidat
l'olor del teu temps
la ferum et guiava
i no tenies orgull
davant les bèsties urpades

No sabries dir-me quan
s'esborrà del teu cap
el record d'aquelles caceres
ara casses llaunes
i paquets de fideus
ara tens serenitat i control
i ni te'n recordes
de quan el teu alè pudia
perquè havies menjat en abundància

Pensa per un moment que t'escolten
veus interiors i fantasmes
q'abiten a les teves vigílies
que són les q'et guien pel camí recte
el que tu penses que t'allunya
d'aquells plors infantils
de tot el que renuncies
de les coses belles i simples
de l'existència suau i amable
allunyada del sacrifici
enemiga acèrrima de la mortificació
ingrata amb els dolors innecessaris
la vida que dus et mossega
et menja les carns i les escup
encara sagnoses i calentes
el teu cos es desfà
la teva ànima es redueix
penses poques coses i les penses sense / esma
i ja no ets aquella prometença
que no era res

Reivindiquem el passat
les seves formes belles
el seu dolor infame, però aliè
la seva veritat palpable
però inaplicable, al temps pressent
el seu missatge d'alerta
que no pot ser obeït
la seva mirada envellida
de tots els que s'han penedit
dels que tingueren temps de desdir-se
i d'abjurar de si
dels que pogueren gaudir al final
de la tranquil·litat de la rendició
de la pau de la batalla perduda
de la tranquil·litat del fracàs
tots ells et parlen sumàriament
que t'estalvien els fets
les complexitats del temps
tu t'enfonses en la nostàlgia
poruga i vençuda
penses en la brillantor
per sempre perduda
en el que seria relativament
només considerant l'excel·lència
d'alguns actes extraordinaris
o la glòria dels vencedors
d'absurdes batalles de funestes / conseqüències

Tot això per a tu
caminant esgarriat
que busques el camí entre'ls matolls
i trobes només les traces
d'algun vestigi humà
dins teu ja no hi ha carn
ja no s'agita la sang ni corre
ja no hi ha nervis vibrants
ni corrents q'els utilitzin
no hi ha res, ni camí
no trobes que hagis de fer
cap consideració
en el sentit de ponderar
el que a tu et convé
i el q'et malmet

Per sempre més la teva alegria
ha de perdurar insolent
ha de xocar contra les llàgrimes
de tants innocents
la teva confiança
ha de ser feridora i cruel
el teu èxit immerescut
ha de corsecar les entranyes
dels que volen seguir el teu camí
volen però no volen
volen sense voler realment
aspiren a tot estirar
observen i imiten
pensen en una equiparació
que no arribarà
ni tampoc la teva
ni el que somies serà
ni el que penses arribarà enlloc
ni el que projectes no es materialitzarà
ni res de res del que vulguis
serà acceptat

Perquè el teu error és clar
la teva minsa potència et delata
davant els que ja hi són
i no volen marxar, com haurien de voler?
no volen perquè hi són
hi són perquè no hi volen
i les paraules llarguerudes
i les frases entortolligades
i els arguments d'argila
que serveixen per tapar qualsevol forat
viuen a les seves boques
netes i polides, i a les seves ments
brutes i podrides, no saben de tu
no entenen el teu fet
no capten el teu perill
no saben que mataràs els seus fills

I mentrestant el gaudi seré
de les hores de la tarda
és el treu tresor amagat
tancat en un cofre de pensaments
a recer del pirateig i la cobdícia
tu només el tens amb esperança
i l'oblit et regala aquells moments
de silenci i inquietud
en q'et trobes a tu mateixa
ment impertinent i tossuda
en que fas encara amagament
de les teves dèries profundes
encaboriada camines
al meu costat i regurgites
el menjar podrit que t'alimenta
necessito la teva podridura
te de confessar que pateixo
per la teva puixança
que de tot fas un mercadeig
horrible i traginer
escarràs infame q'et nodreix
la mare q'els va parir
i la q'els va fer créixer
per esdevenir assassins
i lladres de somnis

No coneixes encara
el descrèdit de les institucions
la culpa de la droga
la culpa dels errors
la culpa de les males companyies
a qui tu acompanyes
no li pots retreure la teva davallada
ni el fet que amb el front toquessis el terra
ni que et malmenessis
ni q'els teus estalvis minvessin
a cap d'ells no pots acusar
ni el teu dit pot signar
cap culpable, potser no hi han?
no hi ha culpables de res
no hi ha responsabilitats de res
tot és valid i relatiu
tot és explicable i raonable
la teva pena però
no pot ser justificada
i les marques a la teva pell
no poden raonar-se

Perquè tu saps del cert
que no hi ha glòria en la ment
que rapinya per simular
un pensament que no té
ni hi ha jocundia
en el somriure construït
amb les penes d'altri
que s'aparti, que mori
que deixi d'emprenyar, que calli
que la seva veu no ens turmenti
q'ens deixin complaure'ns
en els nostres llogres
en la vida mesquina
q'encara ens dol, en la primavera
q'ens refà i ens construeix
amb els seus flaires de flor
amb els ensums de terra mullada
amb la invasió de les narius
per part de l'esplendor
d'una natura desregnada

Així podem aspirar
a témer un altre cop
el que seria un insufle
de temptacions i maldats
d'aires corrents d'alta muntanya
que venen a recordar
el que deixarem enrera d'infantil
el que ja no quedà d'honestedat
el que perdérem de bonesa
el que érem i ja no som
i només resta la paraula
aquell gest prometedor
que mor a les acaballes
quan ja la fredor no es nota
quan la nit no es dorm
i el dia no se somia



15

L'alegria de ser plenament
de copsar el sentiment darrer
de tenir la victòria a fregar
d'unes mans endurides i fermes
de les mans que t'assenyalen
com a culpable de mans horribles
tu tens la culpa darrera
a les acaballes tu ressorgeixes
i fas neguit de les bones fortunes
i desfàs el nus de la bonhomia
que no era tal, maldat perfumada
aspiracions humils d'embolcall
res a veure amb les canonades
que llences al vent, desafiant-lo

I sinó demana-li a la pluja
el perquè de la seva obstinació
en continuar la vida
a pesar del maltracte
a pesar del menyspreu
a pesar de la metzina
a pesar de tot i de no-res
emboires la teva ment
amb líquids inflamables
després esclates d'ira
i t'estranyes, després remates
les teves argumentacions trastocades
amb olors suaus i mesclats
amb el tònic que ha d'encalmar-te

La mar esbraveïda
t'observa i no et comprèn
i la teva perifèria
no pot fer-se càrrec
del teu patiment
interior i dens, golafre
de menjar-te les entranyes
de fer de tu un poca-solta
de menar-te per carrerons estrets
per atzucacs que puden
a pixats i a merda
i al bell mig de la misèria
ets sents alliberat
dels teus sentiments de culpa

La polpa molsuda
del fruit que devores
pertany a unes altres mans
i penja d'un arbre que no et pertany
i tu la menges amb avidesa
com si en depengués la rosada
com si el sol hagués d'aturar-se
per que no fessis un altre mos
com si fos possible un entrebanc
q'et fes tremolar, i veiessis
l'abisme que tens a sota
el que ha d'engolir-te
en el moment en q'els teus peus
refusin sostenir-te, encara
pots tenir una oportunitat
et queden municions a la recambra
però no pas per sempre
ni sempre amb el mateix tro

La teva veu defalleix
el teu cos vacil·la
les coses no són el que són
has titubejat tantes vegades
que ja no recordes la veritat
i les teves dents ja no fendeixen
la carn tendre i sangonosa
ni poden partir la closca
de la nou endurida
que per tu hauria de ser mantega
si no fos que tu ets de mantega
i que les teves dents són de sucre

Així doncs pretens
amb la teva mirada ufanosa
altiva i descarada
q'els altres et sostinguin
q'et lliurin de l'abisme
q'et tapin el fons que hi ha al darrera
no t'adones que hi ha calma
a les fondàries, que hi ha serenor
en la caiguda, i en el xoc
i que després hi ha la quietud
la que cerques amunt
la tens avall, la que aspires pujant
la trobaries baixant

Històries de fracàs palès
de mortaldat interior
de destrucció de l'ésser
i tanmateix hi ha la calma
la de no replicar en va
la de no discutir per tot
la d'acceptar abans que rumiar
la de saber que no hi ha sentit
que només empènyer pot ser raonable
només en la direcció ja presa
només amb força, prou força
com per oblidar el motiu
empeny amb ànsia i arriba
al lloc que creies sinistre
a fer allò que mai sospitares
a sentir-te a gust allà a on criticaves
el passat no et lliga
el futur tampoc no et condiciona
ets lliure, com una bèstia
que sap el que vol
i ho sap prou bé
alhora que no vol gaire

Et trobes a tu mateix
arraulit sota l'arbre
observant la prada
mirant els seus colors
i descobreixes que una llum
t'il·lumina tènuament
és la llum de tu mateix
la que dona claror a les teves foscors
la llum q'a de salvar-te
la q'et pot guiar en la ceguesa
la llum que ha d'alliberar-te
del lligam de la claror
artificial i imposada
que volen fer-te creure
q'és més brillant que la del sol

Aquestes clarors impostades
tu no les vols, i les seves veritats
les menysprees, saludablement
sense oposar-t'hi, perquè la seva llengua
podria tallar-te
i les seves ments
podrien destrossar-te

Penses en el buit
en l'ombra que deixa'l buit
en com l'ombra clareja
en com les llums del crepuscle
es fonen les unes amb les altres
ataquen els colors amb absències
tot és igual, arriba la relativitat
tant se val, l'equiparació és absoluta
però tu saps que no és així
que del teu dolor no poden fer ximpleria
que de la teva pena
no poden crear un desequilibri
que del teu esclariment
no en poden dir esgarri
tu s
aps que tens raó
que les coses evidents ho són
que el blanc és blanc fins i tot
malgrat t'informin de les seves qualitats
de la seva inexistència
del fet discutible que veure sigui veure
o que el blanc en realitat no sigui groc / llampant
i el blau fosc no sigui taronja
ni el negre sigui un vermell intens
esquitxat de blau

No comprens la fatalitat
d'ésser en inferioritat
contínuament qüestionat
en totes les teves accions
per requisits massa alts
que ni pots fregar amb les puntes dels dits
ni comprens el destí
que t'espera sense arribar mai
el que justifica el triomf aliè
per no perdre el teu raconet
justifiques i acceptes el lladronici més / extravagant
alguna cosa t'han de donar
una mostra de degustació
per q'els hi puguis pagar el banquet

Però no és per atzar
q'els esdeveniments significatius
ocorren en tot moment
sovintegen a les tardes tranquil·les
i tu els observes i els ignores
i fas de la teva derrota una victòria
la victòria de la llibertat
del ja-se-me'n-fot
del aneu-a-la-merda

Et podria donar raons ben diverses
segons les quals hauries de claudicar
davant les agressions dels poderosos
i deixar-los podrir-se als seus trons
tacats de sang i d'ignomínies
hauries de permetre'ls
totes les atrocitats, fer-los invencibles
fins que ja no hi hagués botí
fins que en el punt més àlgid
de la seva voracitat
s'adonessin que no queda res
que s'han cruspit els seus voltants
que estan sols i amb ànsies
no pas sols i conformes
i en el moment de l'ansietat
deixar-los observar el desert
la penúria i la gana
el patiment i l'esforç

Però ells no el tastaran encara
no tenen estómac
i el pols ferm, per fer disbarats
la seva ansietat no els deixarà viure
tu saps que es menjaran les cames
i els braços, per gana
que trairan els seus
i beneficiaran uns altres
per tal de satisfer la set
de grans victòries
per això els valoren
per això malden
així se les gasten
i tu els ignores, no els pots veure
perquè el seu llenguatge t'és estrany
i les seves formes et són alienes