Poesia per abans d'anar a dormir (10-12)

10

En el gegantí supòsit
que tu feres una passa decidida
en pro de la cobdícia
de les coses petites
aleshores tindries en efígie
el reu de la teva tortura
el cabdill de les teves revolucions
els que manen el teu cor
amb mà de ferro

Aleshores podries saber
que no ets sol ni sents rebuig
que tu t'alces amb ímpetu
per sobre dels carburants i les pudors

Tu amb la teva ment preclara
ets ja el que volies ser
el que sempre els altres
t'han volgut que fossis
el que tu mai no sospitaves
fins que t'hi vas trobar

Les paraules poden ressonar
les idees poden ombrejar
però tu saps que amunt
hi ha el que desitges
saps q'amb llum
pots obrar sense palpentes
saps que tens
el secret d'una joventut inesgotable

El secret que venen
els conreadors de somnis
l'empelt nou és més fort
la soca vella només fa foc
abundós però passatger
empeltem-los a tots
perquè puguin venerar-nos

Però q'èls importa la nostra ufania?

No poden o no saben
atansar-se al teu cor
no poden entrar a les teves riqueses
no poden menjar del teu plat
ni respirar amb la teva boca
ni poden orinar amb la teva cigala
res no poden
però si poden respirar'l seu aire

Així és com et defenses
dels embats indecisos
però incisius
de les seves dents blanques
de les seves ungles cremoses?

No pots saber fins a quin punt
les auques temoroses
q'expliquen el futur amb línies
q'es creuen com ocells
que volen en estol
que volen poblar els cels
no saps fins a quin punt
les seves veritats amagades
et mengen el cor

No coneixes el destí
dels teus pensaments esgotats
de la teva subtil exageració
amb que fas d'una punxada
insignificant i puntual
la perforació més lacerada
l'escarnació més purul·lenta

Per moltes raons podria dir-te
que no tens encara raó
que has de lluitar per tu mateix
que has d'aixafar amb els peus
les teves sabates en saben molt
del teu somriure
el riu que deixes passar
ha de tornar a mullar-te

I com que no ho vols
ho tens en excés
i com que ho refuses
torna i torna
i per molt q'abaixis el cap
mai tocaràs la terra
q'és freda i tendre
i que t'alimenta

La ciència de l'orgull
per tu vetlla, amb insòlita precisió
els cervells estructurats
els preciosistes de la llengua
els que dominen els recursos
els que maneguen les idees
tots ells t'ensenyen la sola
i tu t'hi aixoplugues

Els altres que ja coneixes
els que dominen el desordre
aquests et mosseguen
com si fossis teca
la teva carn no és tendra
les teves entranyes no són dolces
el teu mirar no és innocent
ni boví ni tranquil

Al contrari és un esclat
d'espurnes i llampurneigs
que vol foradar com sia
la veu trencadissa de l'aliè
que sense imposar-se raona
que sense cridar informa

Tu amb les teves dèries
tu sol amb les teves males companyies
penses que pots superar
la malenconia, la pena
que les teves llàgrimes
el devessall de rancúnies
que gotegen de la teva paraula
podrà mitigar-se
amb una recompensa
amb un pagament acordat
i just segons el bon criteri

Ja no hi ha marxa enrera
ja no pots recular, notes la paret
a l'esquena, ja no pots
desdir-te ni renunciar
ja no pots ser home ni dona
ni pots dissoldre
la irada manifestació
dels teus endins revolucionaris

No tens forces per fer aprendre
ja no pots comunicar el saber
ja no tens el deure d'imprimir
en altres ments el teu ordre
ja no pots lluitar contra la follia
ja se't menja el sentiment
que fa de tu un autòmat

Viure i morir precipitadament
a la impensada, seguint l'impuls
deixant de banda les reglamentacions
sense assentir davant les moralitats
deixant fondre's els núvols de la raó
fent esglai del teu ventre
el teu fruit ha de ser poderós
amiga meva, crearàs un tirà
un emperador de moltes províncies
un ésser excepcional
que demostrarà q'el teu ventre
no era només una cassola
a on bullir un infant
per treure'l ben cuinat
entremig de les cames

Hi ha molt més que baratura
en els teus impulsos viscerals
tu no parles amb poques paraules
en parles amb moltes
amb una host de conceptes
no deixes que la simplicitat
que la pura combinació
et redueixi el pensament

Has de saber de la jugada mestra
del moviment decisiu
de l'assetjament de l'altre
que pots acabar amb una fusta
per collar, i amb un joc de peces
per esmorzar

Si t'arranquessin les dents
per fer les peces
no trobaries edificant el joc
ni veuries bellesa
en la seva pura combinació
al contrari buscaries un altre joc
amb les dents de l'altre
de qui te les ha arrancades
i aleshores la partida seria plaent
i el teu cor aprendria a odiar

Perquè sense conèixer els rudiments de / cap ciència
pots arribar a la veritat
sense sovintejar-te pel temple
pots fregar-la i tocar-la
sense embolicar-te de bitllets
pots saber-la i comprendre-la

T'esperarà potser per sempre?

De quantes maneres diferents
pots concebre el destí final
de les teves misèries i penes
dels greuges horribles
de les cruentes injustícies
de tot el que has passat
i del que et queda per passar?

No podries canviar una coma
de l'edicte q'et condemna
ni podries afegir un paràgraf
a les seves disposicions finals
ni series capaç d'esborrar les lletres
per escriure-hi a sobre
la teva ment no guixa
el teu pensament no taca
només embruta

Renuncia ara a la paraula
a haver-la de dir penosament
renuncia al seu encís
per bé que t'afavoreixi
el somriure, i encara que
puguis alliçonar i indicar
en comptes de rebre

Amb quina mala fe
es desfà curosament
el que amb suors s'ha fet
i el que amb sacrifici s'ha col·locat
hi ha qui et segueix
i d'allò que tu torces ho redreça
i del que poses dret ho vincla
perquè no té ocupació
altre que perseguir-te
No ho dubtis! Et segueixen
i del que tu fas fan el contrari
i del que desfàs ho refan
matusserament i amb preses
perquè no tenen la teva calma

No els deixis apropriar-se
del teu futur q'et pertany
pensen q'els rebomboris
els donen la raó
somien amb que l'absència
és impresència, pensen que no trobar
és no haver, que no veure
és ocultar

Tu saps amb la teva perspicàcia
que hi ha hosts de prevaricadors
en tant que jutgen sense lleis
i situen l'altre sota
el seu martell, quins heretges
volen esclafar, del seu infortuni
de progrés i comoditat?

I mentrestant observes
com la corona de flors et mira
les mateixes flors d'aquell pom de flors
d'enamorat que traginaves
engreixat de suors
fredes i tremoloses
que duies amb tu sempre
les mateixes flors
que creixeran de la teva terra

Supera el significat
destrossa el ritme
esclafa la prosa
per fer-la líquida



11

La tranquil·la existència
l'avenir pausat
les coses tendres q'em deies
tot el que superarem
plegats, te'n recordes
o te'n oblides, no vols saber
de tu mateixa, no vols tenir
el meu alè, que t'és barat
tan fàcil d'aconseguir
com les flaires de la primavera
que emplenen el teu nas
d'estranyes al·lèrgies
potser no t'agrada la cadència
de les meves paraules perfumades
ni els cantars melodiosos
del meu cor neumàtic
quantes sangs acumulades
en orificis diminuts
q'esperen el meu embat
que volen dissoldre's
en el plaer noctàmbul
i les suors enganxoses

De tu podria dir que bategues
cor que m'omples el pit
i podria dir que plores
la teva sang aquosa
les venes inflades
no poden contenir-te
s'espanten de la teva força
amb tu puc arribar quilòmetres
enllà, i veure aquella vall
la que somio i mai no veig
la vall on les persones
recullen els fruits
que elles mateixes han plantat

Perquè la tranquil·litat s'esmuny
darrera discursos
i tu mentrestant ignores
el que hi ha de veritat
a les teves negacions
no vols veure el que deixes
i és veritable, no vols assentir
davant el greuge dissimulat
que encara recordes
els teus llavis premuts
no poden expressar amb claredat
el patiment que callen
la paüra nocturna
l'esglai q'et treu la son
no podràs mai recuperar-te
de les meves mirades dolces
saps que no podràs trobar-les
en cap altre home
saps que tots et segueixen
en una estranyíssima fornicació
amb ells mateixos

Per això et capfiques
i vols prefixar el moment
en que sigui necessari aquell plany
en que puguis callar aquella veu
i deixar d'escoltar el so
de tant de rebombori
al teu interior sense arbres
els arbres són enemics
són portadors de males notícies
són malenconiosos i tristos
les seves escorces humides
et recorden la vida
la més primigènia
no la vols per a tu, millor la mort
del ciment i la roda

En mig del batibull
d'un començament de dia qualsevol
allà t'hi trobes
allà on volies, perquè era això
el que volies
no era pas la serenor de les planes
gaudir de l'escalfor del sol
del recolliment interior
de l'armistici amb tu mateix
no era això sinó el que tens
el q'en realitat volies
doncs si ho tens, quin és el plany
perquè crides amb sospirs?

Era'l que volies i ho tens
no pots queixar-te, a no ser
que no fos el que volies
que volguessis una altra cosa
i que hagis aprés
a modificar a consciència
el que vols, per tal que sigui el que ha de / ser
et costa poc dissimular el passat
més que canviar el teu pressent

I mentrestant el temps t'ignora
fa la seva i t'ho recorda
et torna paraules velles
frases explícites que repeteixes
ni la feina d'amagar-te et prens
ja t'amagues prou en la solitud
ja prou que defuges el perill
ningú pot atènyer't
dins la teva closca d'os
les muralles de la teva personalitat
són altes i segures
imposants i descoratjadores
per l'enemic més agosarat
el teu humor és ric en matisos
la teva veu melodiosa i suau
els teus pensaments podrits i pudents
de tu no es pot dir gran cosa
tret q'el temps et devora

I mentrestant educats prohoms
que haurien de saber cagar privadament
que haurien de conèixer
la intimitat d'aquests actes
caguen davant de tothom
ignorants del seu acte
com infants de llet
que encara no saben
com captenir-se
tu observes el silenci
t'esfereeixen les atencions

la mirada de molts
perquè ets infant de llet
que no sap comportar-se
i a més ho saps
benaurada consciència
que t'evita tants ridículs
i tantes situacions sense sortida

De moltes maneres
podries encara alçar-te amb el triomf
però a costa teva?
has de pagar tu el preu de la teva / anomenada?
a canvi de res, o de poc?
deixa'ls estar els que no coneixen
la intimitat dels nostres tractes
els que només parlen
perquè valen més q'una vida
davant de moltes vides
deixa'ls que pensin
equivocadament ja ho saps
que un de sol no és prou
que calen molts, milers
o milions, que ells ho valen
valen com centenars i com bilions
parlen a l'univers
però no et parlen a tu
perquè l'univers no ets tu
ni tu ets l'univers
ni ells ho són
només pedretes inquietes
que volen davallar el riu
amb el moviment de l'aigua

No poden estar-se quiets
no poden deixar de bellugar-se
han de bellugar els altres
han d'imposar als altres
han d'ordenar els altres
el que mengen, i el que caguen
el que beuen i el que pixen
i els seus aliats són ínfims
no els pots veure
de veure'ls te'n riuries
si coneguessis
no et faltarien les riallades

Així doncs la diminutesa
allò invisible i quasi quimèric
allò misteriós i indilucidable
allò és la veritat
el que tu no sabies

Mentrestant el vol
increïble en mig del cel
d'aquella au solitària
que ensenya a volar
a les porugues bestioles
que l'observen des de les seves branques
s'assembla al vent amb el que juga
i s'assembla a la llibertat q'imita
i vol pujar més alt
per trobar més negligibles
les esteses de terra

I doncs perquè el neguit?
perquè la tremolor, al pit?
per gaudir encara d'un plaer
que ja és dolor, d'una recompensa
que no compensa
de paraules ben o mal escrites
de la igualació de tot
de la irrupció del fet negatiu
en totes les consciències?

El fet negatiu, amb la seva força
el que és no és
i el que no és és
i la coma a fer punyetes
perquè respectar-te veritat?
perquè somiar que t'acarono
les temples rosades?
perquè desfer l'entortolligall
a dins aquest crani bullent
si has de colpir-me
amb les teves insidies i contradiccions?
No trobo perquè
hauria de ser més considerat
amb els que escupen foc
i amb els q'encara no comprenen
la buidesa de l'existir
la manca d'objectius
la tovesa fonedissa
dels arguments més quadrats
la feblesa trencadissa
del sil·logisme més audaç

De res no serveix inspirar
el terror i l'esperança
en els propers i els llunyans
ni serveix ara ni demà
ni a tu ni al teu rebrot
ni directa ni indirectament
treu-t'ho del cap agredir
quotidianament i mecànica
no et farà millor la renúncia
ni l'acceptació, ni et justifica
q'els teus ossos ja estiguin trencats

Només la calma, la que trobes
en cada instant que perds
la que trobes en cada aïllament q'et / procures
la calma tensa, com ho sents
la calma pertorbada
la calma en potència, irrealitzable
aquest és el teu redós
i darrera d'ell són les teves muralles
les que refusaran a qualsevol
infants de llet, no saben
però tu tampoc no saps

Perquè aleshores tanta urgència
tanta discrepància, crispació i desesper?
Perquè doncs aspires
a humiliar i enfonsar?
penses de tu poca cosa
la teva força és nul·la
has de donar-ho tot per fer una / esgarrinxada
a l'enterca realitat que t'envolta
i et trobes llençat
amb les banyes per davant
i quan destrosses la vida
ja és tard, la culpa se't menja
i et disminueixes
fins a un punt
que ni podies sospitar



12

Les bones costums que cal no oblidar
les que no cal oblidar
les que sempre hi seran
les bones costums de parla
i gest, de mirada i esbufec
costums que t'acompanyen
com un perfum, et banyen
com una mar salada
costums que has de cuidar
amb la cura d'un botànic
amb amor i afecte
amb hores de dedicació
a tu mateix, a les dèries
i els altres fenòmens
que t'omplen el cap

Deixa't estar d'aliments
pel teu esperit baldat
oblida per un moment el pes
de tantes desgràcies i retrets
deixa de banda la paüra
q'encara et menja, q'et desfà
que fa de tu una minsa promesa
un acudit que no fa gràcia
una facècia que no agrada
un enginy de la vida
que tu no demanes

Oblida les sensacions
oblida-ho tot, i fes-te home
fes de tu mateix un paper
un garigot sense forma
sigués pluja i vent
tempesta i tramontanada
sigues l'esperit dels temps
i deixa de clavar-te el punyal
q'et forada el ventre

De tu podran dir moltes coses
podran execrar-te i insultar-te
podrà acompanyar-te el vilipendi
podràs allunyar-te de les costums
de les males costums acostumades
podràs desfer-te en plors
per la trencadissa fragilitat d'una flor
o per la bellesa corprenedora d'un horitzó
però mai no deixis de sentir
mai no trenquis el pensament
no l'estripis com un paper inútil
d'aquest no hi ha, o n'hi ha pocs
Oh veterana vida!
tu ja has viscut moltes persones
i no aprens ni les fas aprendre
tu ja has passat els segles
els mil·lenaris, i no rectifiques
serà potser que tens raó
que tu saps el que vols
i que jo només endevino
les teves direccions?

De ben segur q'em planyeria
de gust de la meva desgràcia
del devessall de males notícies
q'emplenen la meva bústia
de tantes arrogàncies begudes
de tantes prepotències menjades
no puc fer de mi mateix
sinó el que sóc com a conseqüència
ni un sol cabell del meu cap
no em pertany, ni un pel de la barba
ni dels que exploren el món
pels forats del meu nas
res de tot això ha de canviar-te

I perquè volen imposar-nos
una catastròfica seguretat
una confiança cega
en els instints desviats
q'ens esclaten a dintre?
Perquè esperen només el resultat
la selecció, la puresa
el garbell i la tela fina
cada cop més, i la seguretat
ser bo en seguretat
però en seguretat, sense dubtes
llençar-se com un boig a la raó
però com un boig
altres alternatives s'ho faran
i els que surtin disparats
trobaran com culpar-se
i com atormentar-se

No incomoda a l'home d'estat
el fet que hi hagi podridures
al voltant de la seva taula de roure
ni que la pell del seu sofà pudeixi
amb les carns podrides
dels que s'han estimbat
sigues tu i sigues així
sigues tu exactament com sóc jo

I mentrestant els fenòments
de la natura i de l'esperit
segueixen el seu curs
poc alterables, sense ensurts
amb algunes molèsties
canvis de plans potser
però sense trasbals
no pot ser que tu comprenguis
la bellesa darrera l'aire
que s'estén damunt la plana
quan la mires des de les alçades
no pot ser que puguis copsar
l'agrestesa del trencall
la poesia del rocall
la música de les pedres

En el teu cap hi ha buit
només espai per més coses
no hi ha el que pensaves
ni hi ha el q'et cal
només hi ha normalitat
només matinades absurdes
només el sentit d'un punt de l'univers
només la reivindicació desaforada

I mentrestant ells empenyen
s'entesten a aconseguir
el cel i la lluna, el dia i la nit
i fer-los seus, i tot perquè?
per embrutar-los, per comerciar-los
per anunciar-los i per inventar-los
que potser podran crear el que ja hi és?
que potser les seves ments malaltes /
han cogitat el que ja hi era?
Les ments malaltes emmalalteixen
les altres, i totes les que poden
els subjectes infames, els fills de la boira
volen dissipar la solidesa
volen fer de tu una fulla seca
que poder bufar de la seva mà
volen matar-te per dins
desfer-te les il·lusions, el q'els crema
volen que visquis l'apatia
que no t'esforcis, no cal, que no pensis
esperen amb aquesta mesquina estratègia
dominar i subjugar
volen treure't el pa de la boca
per q'es podreixi al seu rebost
font de gana i de penúries
lloc funest pels bons esperits

Arrenques a plorar en veure aquella / branca
d'un arbre potser orgullós
però ja desterrat, en desgràcia
el seu orgull d'arbre no el salvarà
la seva utilitat secundària
comprada a preu de saldo
serà la seva fi, i encara la branca
li queda, i tu la veus partir-se
i les llàgrimes t'encenen els ulls
ets un sentimental
comprens la bellesa veritable de les coses
pots endinsar-te en el sentit de tot plegat
tens el secret d'una llarga vida
la teva i la dels altres
el secret de la vida per sempre
el secret de no témer la mort
perquè hauries de creure
aquestes històries truculentes
sobre indrets dominats per l'àcid
amb servents cruels i públic cruel
els altres s'ho miren, o això pensen
i lluny d'evitar-ho se'n alegren

No et quedarà res després de tu
no hi haurà joia, ni descans
les teves penalitats et perseguiran
viuràs una maledicció, perquè no has / volgut
seguir la llera, del riu podrit
en que anaven les aigües
has volgut evaporar-te
ser núvol i boira
ser pluja renovadora
has volgut fructificar la terra
i ho pagues, amb soledat
el preu no és alt
però tampoc no és baix

No hi ha descomptes al mercat
que tu coneixes
ni hi ha relacions casuals
entre la teva dissort i mal averany
entre la caiguda lliure i qui t'empeny
quin favor es farien
si tanquessin els ulls
si es deixessin capturar
com un peix innocent
vermell i bufó
que sura sense esforç
i sense andròmines

Tindries la sort de gaudir
de tres segons de vida
dels que penedir-te
i podries respirar la sal
i menjar de la terra
i series com un àngel
blanc o negre, indiferent
series millor que qualsevol gentada
series més gran que les més altes / muntanyes
i tot plegat per adonar-te
que les muntanyes no ho són
que les valls no les faldegen
q'els boscos no les encatifen

Tu i la teva soledat
la negror del teu crani
la pasta inflexible del teu cor
poden deslliurar els esclaus
que porten a dins
i no t'ajuden, et pesen

Aleshores perquè les llàgrimes?
A què els planys? Perquè la gravetat?
Per induir avantatges
per somiar pedres?

Adona't de la teva soledat
de que ningú no et bressola
que ja la veu de la mara sona metàl·lica
que ja els amanyacs són podrits
que no et queda res a la butxaca
que no tens interessos en aquell afer
que a tu no et pertany aquella desgràcia
que no pots fer
res
ets inútil i baldat
ni per fer riure serveixes
perquè el teu humor
destil·la odi i rancúnia

Així doncs esperes
amb el teu somriure precuinat
ser l'admiració de l'encontre
trobar-te de bell nou al centre
tornar a respirar l'aire
de debò de fora l'aigua?
No pensis en positiu
no comprenguis el neguit
dels que no saben curar-se
tu saps llepar-te les ferides
la teva saliva és extraordinària
els miracles de la teva existència
són innombrables
i a pesar de tot dorms encara
les teves parpelles closes
encara tremolen
i el que veus et desagrada
voldries mirar sempre
i tancar els ulls només adormit
i ni això perquè et persegueixen
figures estranyes, extravagàncies
la teva ment no t'acompanya
la sotmets i et defuig
la vols enfonsar i et pregunta encara
per quan de temps la tortura
quan s'acabarà l'escarni

El preu massa alt, la promesa milionaria
t'omple d'ira i d'odi
així ets tu, espontani
així sense embuts
pots desfer en un moment
el que costaria vides
de bastir i rematar
en un moment tu creus
haver acabat amb el món
haver entès la seva rodonesa
haver-te fet un lloc
entre els aires de muntanya

No comprens encara
el motiu de tanta malenconia