Poesia per abans d'anar a dormir (1-3)

1

Abjectes pederastes captiven
l'esguard de criatures
que pretenen encara
sodomitzar la lluna
amb caires vinculats i aspres
la fesomia del nounat
la seva enterca obsidesa
en plànyer's d'un futur ignorat encara
que resta per definir en hores dures
que no es pot allunyar amb madureses
inconnexes o amb embats
d'una lucidesa tòrrida
d'un esclat de pintura a l'oli
de tantes hores en que tu
dormires mentre d'altres feien vetlla

Per això només mereixes la mort
has de caure
esfumar-te, sucumbir
davant el net
estrall de la misèria
truca a ta porta
amb punys de ferro
trobar-te tu mateix, on ets?
qui ets, què ets?
qui et comprèn? Quines preguntes
per una tarda assolellada
per un vermut a l'ombra
per esborrar els pecats insalvables
els que t'abismen, et presenten
el llunyedar
a on hi ha la joia, avui no la tens
potser demà o l'altre
potser mai, potser ja la tens
potser ets tu qui fuig
i no pas els altres els que t'ignoren
i tal volta la teva prosa
no interessa, no forada, no esclafa

El cim t'enyora, allà vols ser-hi
l'aire et mata, el seu aire
el seu! que parla al vent
que xiuxiuig a les distàncies
la que a tu et separa, la que't mata
la que fa que et precipitis
a l'abisme i en la relació
ets un ésser ple, de fang i de puresa

Quants ocells han de caure
en el seu passejar tranquil
per les estepes del cel
les planures altes
allà on no hi ha pedres ni barrancs
allà a on no pots caure
es troben ells allà, tan alt?
l'altivesa només et reté
la teva voluntat delmada
el nostre sentiment escabetxat
la tremolor del cap i les cames
la presència de la pèrdua
la seva última extravagància
de fer-te pensar en el passat.
A l'infern la bona conducta
a la merda les bones paraules
a prendre pel cul la bonhomia
ningú
repeteixo, ningú
no coneix el descrèdit
unipersonal i proprietària
de saber-se un amb la vida
en el sentit precari de no tocar-la
o de conèixer'ls seu raconcs sòrdids
o idíl·lics, utòpics, mirífics
la línia és prou vertical
el deliri prou absurd
les teves mans prou blanques o prou negres
el teu sexe prou madur
els teus llavis prou mentiders
de tot en puc fer una tesi
de tot en puc fer admiració
o retret cansat, o potser lloa
entusiasmada, desestimada, enyorada
de tu puc fer una muntanya
ets el meu granet de sorra
deixa'm fer-te perla
deixa'm adorar-te, deixa'm ultratjar-te
de tot en necessito
I els suposats genis
com expliquen la seva humanitat?

Sens dubte el criteri no abunda
la formulació exacta és escàpola
les hores tenses i costerudes
aixafen l'esperança, la fan miques
aquí hi ha una mica
mira-te-la, és teva, et pertany
fes una remarca pertinent
en el moment impenitent
quan els altres ploren gaudeix
quan criden sent el silenci
quan moren sent la vida
Així, amb ànsia
no pots parar, fins que t'estimbis
no pararàs fins esparetar-te
fins que no vegis una part teva
la que et fa nosa
caminant al seu aire pel passeig
asseguda en un banc pensativa
aquesta part teva que et fulmina
el teu penis, el teu cap, el teu cor
el teu estómac rialler i immadur
et demana més pastissos, més dolços
no creu en els metges ni en els hàbits
només en la sacietat i l'avidesa
només en la gana i en la seva lluita

Per d'altres el destí l'insondable
que pretén modificar les conductes
és només l'inici del treball
l'esforç de prepotència
per tal d'aconseguir potser una flor
potser un espai, un silenci
tal vegada una quietud, un ésser interior
una sensació memoritzable, esforçat!
fes-ho per tu, fes memòria
tot allò que creies temible, es desfà
s'ensorra, com la de la platja
eren quimeres, eren somnis
tu volies que allò fos gran, volies
la transcendència
l'únic que t'ha quedat és el sentiment de derrota
la pèrdua en la victòria, has lluitat bé
has vençut els enemics
els has anorreat, no són gaire ara
i sents la derrota, et travessa
et forada per on més mal et fa
t'humilia despietosa
i no hi ha transcendència

I tu en tant que màrtir
observes la delicadesa que has de perdre
tot allò que has lluitat i suat
ho destruiran uns altres
no seràs tu el que amb martell sorollós
puguis esclafar-li el cap
serà un altre qui farà la feina bruta
algú altre el trinxarà, com un porquet
com un boví farcit
et veus en mig del banquet
les teves dents tacades de sang
les teves mans tacades
de la ignomínia d'assenyalar
traïdor! mal amic!
has deixat la carn d'altres podrir-se
quan encara no eren morts
els has preparat el funeral
i respiraven encara
has dit misses sentides
quan tacaven el vidre
amb l'alè vigorós, ni tan sols afeblit
per totes les teves maldats
ets culpable!
la teva culpa és la teva innocència

Quantes vegades ells no han obert els ulls
que dic obert: esbatanat
per mirar sense veure ni comprendre
per ignorar la més òbvia de les veritats
per sentir que la més elemental de les conclusions
aquella que discernia el voler de l'imperatiu de la raó
les que fendien la mar en una fugida
absurda, inòqua alhora
aquells mamarratxos
la patuleia de desesperats
els que no coneixien encara
les glòries de la pau endins
ells volien torturar-te, amb la seva presència
volien que cridessis, amb la teva veu nua
cridaves de rebuig
als seus alés podrits
de tant rentar-se les dents
de por que les paraules malvades
no se les podrissin

Així cercaven el miracle
amb els seus ulls envermellits
amb la llengua rasposa
rumiant la teva desgràcia
així t'abocaven a l'abisme
el negre abisme
no tan negre i no tan abisme
com el conillet d'aquella meuca
amb quin deler el llepaves

Les seves flaires amorosides
pel desig indissimulable
t'exhortaven a l'heroisme
et feien sentir la boira
ensumar el cel, sentir-lo
sentir les teves carns
en prodigiosa disposició
complidores i infatigables
ara ja t'han abandonat
ara aquell esperit enjoia
altres jaços

A on s'ha ficat l'ombra
de puresa que estimaves
tot allò que defensaves
el que tu volies el que els altres
pensaven que havies de voldre
pensa en el futur
allà el tens, t'espera
pensen ells en el futur
l'abracen, l'acaronen, el senten
el miren i els sembla real
et miren als ulls i tu el veus
a dins les seves ninetes
els que no tenen futur encara
ja l'atresoren
un futur podrit encara
que observa el destí
de persones mundanes
pensen amb error
que poden malmetre't

Suara pensaven en tu
i ja el teu record no deixa ni traça
ni un bocí de tu no els queda
en les seves orgies d'idonitat
no et reserven ni un pensament
ni un llampec que els creua
tenen la companyia de l'oblit
el moment és arribat, el mal tràngol
la mort sinistra, el moment de manutenció
el punt en que voldries aturar-te
allà t'hi trobes bé
no et calen complits, però has de deixar
que el teu cap es refredi
es capbussi en una repetició vana
que deixi de pensar i entri
amb peu decidit en l'automatisme
aleshores et trobes
ets tu, tu mateix i no la teva imatge
tu i no cap altre
tu i no pas el tu que no ets tu
sinó un altre o la imatge
d'uns altres que no són tu
ni són res de res
galimaties idoni
per explicar-te el senderi
que ha de seguir l'home sant
el benvolent incapaç d'amoïnar-se
el que supera l'escull, l'obstacle
perquè no sent fred a les cames
ni el cremen els raigs del sol
només pot sentir basarda
indefinida i sense causa
per la seva conducta desviada, pel fet
que ha ignorat el clam
de si mateix, de la persona que és
de les coses que se li floreixen
dels pensaments abandonats
de les boires infames
que han destruït el seu nom
així per sempre
l'indiferent enyora, no sap què
no té constància de cap pèrdua
cap que no hagi volgut
cap que no entri en els seus plans
com pot concebre's com una obra
com un projecte que es pot modificar
amb càlculs precisos, amb terminis a assolir
un edifici ruïnós
una vida ruïnosa
una existència reglada
per aquest projecte
i res més, ni la ventura de gaudir
dels darrers instants
de les escorrialles del que fou
d'allò que es tingué en abundància
que manca
quin absurd llençar-se
a la frivolitat poètica
de pensar-se un mateix en context
de sentir-se només part
i deixar de banda
les urgències i els imperis

2

I la teva llum es desfà
el que fores ja no ets
el que desitjares ho tens
el que desitgí ho he perdut
no tinc esma per enumerar
les pèrdues sublims
que han fet la meva concòrdia
el meu esclat d'ironia, d'acidesa
l'estómac sempre revoltat
les males sensacions pujant el coll
escalant-lo per coronar el cim del cap
mentre t'observo en la distància
noto de tu una relaxada indiferència
noto que pots tenir i tens
la teva petulància m'infecta
m'insulta, és purul·lenta
és un fàstic com tants d'altres
vomitades delicioses a trenc d'alba

Els ventrílocs ja no poden més
afònics de dir les pensades d'altres
s'esforcen en semblar ells mateixos
s'arrosseguen per passadissos
a la percaça de notorietats
o de canapès innocents
o de dones lascives
amb les que saciar la seva set
de sensacions i de poders
que'ls han de conduir al misteri
a saber-se ells mateixos
sense cap influència, ni petita ni gran
sense res que els bellugui
del seu despatx acolorit
de les sofrides testes
dels acompanyants
que'ls parapeten del món

A ells la infàmia
la seva conducta desviada
el seu tarannà irresponsable
les seves decisions cruentes
tot el que han fet de malvat
tot el que han destruït volent construir
tot el que desgracien
amb edictes terribles
m'esfereeixo amb tu
de la seva insubtilesa
de com matxuquen els fruits
els més tendres, per engrandir-se
ja són prou grans, tant
que poden esclatar
tornar a l'aire del que s'han emplenat
tornar a la terra que un dia els nodrí
tornar a les costums oblidades
i emperò necessàries
han de retornar a l'oblit
tots hem de retornar a l'oblit
ningú no n'escapa, indemne
de l'escomesa del temps

Quin patriarca tèrbol
i feréstec, indomesticat
el temps t'esclafa, les hores et maten
les albades et foraden
destruint-te, et fonen
i
tu et deixes fondre
com les peces de glaç a al deriva
esperant que les calors del tròpic
acabin amb la teva presència
ets gran com el cel
profund com la cova
humit com el mar
ets infinit i incomprensible
ets tot allò que fa la vida costeruda
ets el dematí i la posta
ets la lluna i el sol
essent tantes coses
perquè no t'expliques?
Perquè el mutisme?

I tampoc en relació als fets
puntuals o passatgers
que poden passar a la cantonada
mentre els qui passen observen
fets sense transcendència
pels qui no els pateixen
fets cabdals i primers
pels que han d'arrossegar-los
llargues jornades de penediment
hores intenses de dolor profund
al cos i a l'esperit
als mecanismes i al govern
tot tremola, el cap el primer
les cames fan figa
perds la verticalitat
ets a terra momificat
ja ets a terra, un pam sota terra
ja no ets, però segueixes viu
en un somni inacabat
en una perspectiva d'existència
el que t'havien promès
ha seguit el camí de la resta de promeses

No hi ha res, no pots agafar-te
sents que caus però no hi ha abisme
la distància del teu cap a terra
és quilomètrica
el que et separa del descontrol
només és la teva consciència
et concentres per no caure
no vols més abismes
prou de vertígens
prou d'abusos, prou d'estafes
prou de polítics, prou d'espectacles
només volen menjar-te
els òrgans interiors, el teu cervell
volen fer-lo seu a la manera primitiva
per la ingesta creuen que tindran la teva força
acumulen greuges, d'uns i d'altres
has comprès la seva sorpresa
en notar que els adversaris
els que abans trepitjaven
ara els menyspreen

La seva sorpresa no és legítima
el que volien era el que han aconseguit
ara paguen els errors, els ha arribat l'hora
ara són ells els que imploren
i tu mentrestant, amaga l'ala
dessota el cap
amaga l'ambició, sota la responsabilitat
amaga el teu cos sota la roba
i les teves vergonyes oculta-les bé
no sigui que facin escarni
que se'n aprofitin
ningú no ha de saber de tu
ni conèixer't profundament
ni tenir certeses al teu respecte
t'has de protegir, l'enemic assetja
t'has d'amagar encara, no has de deixar
que cap ingenu et posi al descobert
mata l'ingenu, clava-li la llança
fes-lo morir, per Déu!
que no pugui enverinar-te amb la seva innocència

Així podràs sobreviure, arribar
al final, besllumar
una resolució per a tu
un lloc dins l'univers
la teva justificació darrera
allò que has perseguit tant de temps
la pastanaga que ensumes però no mossegues
allò que fa que segueixis empenyent
el que et separa dels mandrosos
dels negligents i els desisiosos
el que fa de tu l'home
que tot i que no ho volies ser
et conformes amb imaginar

Aquella muntanya al llunyedar
emplena els teus pensaments
són les sorres de tants grans
que has amuntegat
per després allunyar-te, és el que et salva
de la redempció del dolor
de afrontar les teves metes
de deixar
que s'il·luminin els fanals a la nit
quines corredisses aquí i allà
crits eixelebrats, histèrics
algunes tendres grescaires
proclament el seu amor
inspiren d'altres que se les miren
sentiments de tendresa
tothom s'abraça i plora, és el destí
els que abans es barallaven ara canten a l'amor
lloances sentides i dramàtiques
el patetisme està permès
és el moment de deixar
que la fumera espesa que prové del fons del carreró
envaeixi l'avinguda, que les persones
comunament oblidades
aquells que no impacten en el cervell
els que passen invisibles
els que no tenen cos ni pensament
els que mai no han existit
tinguin un moment de presència
es fiquin a dins l'imaginari
teu i descansin, sabent-se coneguts
deslliurats de la implacable soledat
alliberats de les cadenes
de tot plegat

La globalitat t'exclou
ets una sobralla de qualsevol banda
ets un rebuig poc sostenible
del teu entorn de favors
quant costa de tornar-los
quan es creien de franc
endebades lluites
contra la tirania
avall els poetes raonables!
avall les règies institucions!
fora els cabals ben invertits!
a la merda les hipoteques!
no deixis que el teu futur estigui en mans
de la usura i l'escanyament
d'una institució corrupta i àvida
que no dubtarà en vendre la teva sang
a canvi d'interessos poc honorables
guanyats en enganys i contractes
en redaccions complicades
en enganys manifestos de paraula
paparres amb dipòsit de reserva
mai es cansen de la teva sang
els agrada engrillonar-te pels ous
volen que siguis presoner d'uns o altres

Quina por dels que ja no distingeixen
les cadenes de la llibertat
dels que ja no recorden
la sensació de nuesa als canells
quina por en veure't lliure
en saber que no combregues
amb la seva teoria saludable
que no necessites la seva comprensió
què no els deus respecte
que pots cagar-te a la seva oficina
davant l'ordinador impotent
que no sabrà trobar-te falta
sensació airejada, respiració còmoda
ja tens prou aire
durant unes hores no cal que tornis a badar boca

Incautament agredeixes
algú sense culpa, res no t'ha fet
després et colpeges
el pit en descàrrega
després ensumes flors
que t'ha deixat la primavera
després fas l'amor
amb una desconeguda
i després aquell que incautament
agredires, te la torna
perquè la distància?
perquè la memòria?
perquè la inversió en odi?
no comprens el sentit
d'aquells que no poden alliberar-se
que només afegeixen patiment
al que ja tenen en escreix
d'aquells que esperen atrinxerats
darrera el record
per tal de llençar el cop
i amagar-se com feristeles

Recorda't que tu també ho feres
que quan pogueres et venjares
que no deixares passar el moment aquell
en que tots els teus planys i greuges
podien cobrar-se
i aleshores el cop fou implacable
i et passares de força
a la trinxera hom perd el sentit
de la mesura, el cop que surt
és brutal i desmesurat
hauries d'haver començat
per un atac d'avís, i no esperar
a tenir tota la potència
esperaves potser afirmar categòricament
demostrar fefaentment. d'una vegada per totes
esperaves que no hi hagués resposta
sentir el silenci després de l'impacte
que la teva escomesa fos la darrera?
T'equivocaves d'una manera o una altra

I mentrestant els que s'aprofiten
de la teva ingenuïtat relativa
del fet que no pots abraçar
totes les perversitats que voldries
que no pots desregnar
tots els teus anhels inconfessables
que no tens manera
de ser tan absolutament degenerat
com consideraries oportú
aquests s'aprofiten, i en el seu estil
et superen en maldat
la maldat del compromís
de la prometença complida
d'atenir-se a allò estipulat
de venerar el contracte
aquest s'aprofiten de la teva bonhomia
et tracten com si coneguessin
les teves necessitats més íntimes
allò que et mou, el que et reacciona
la teva fórmula
com poden desbaratar-se tant?
com pretenen conèixer
la justificació darrera dels teus actes
que tu mateix ignores?
I és que no vols saber de tu mateix
no vols tenir consciència
de fins a quin punt t'has traït
de com has fet del que era un projecte
un esquema polit i coordinat
una realitat desgavellada
una execució matussera
has fet de tu mateix
el mateix que n'has fet dels altres
i de la teva feina i produccions
t'has fet com conceps el món
perquè la teva desgana
no te l'hauries d'aplicar
en moments en que perds la perspectiva
i trobes raonables totes les explicacions

I per altra banda els que xuclen
la saba de les teves venes
d'ésser inanimat o quasi quiet
de persona supervivent
que malda en mig de la bravor
del líquid o gas que pertoqui
per tal de trobar agafadera
aquests que s'acoblen
als teus membres per habitar-los
a la teva ment per ocupar-la
aquests pretenen que els respectis
només en boca dels intolerants
trobaràs el mot respecte
amb freqüència inusitada
els trobaràs justificant-se
implorant justícia, una justícia
excessiva, abusiva i desproporcionada
una justícia per les seves minúcies
i anatema i càstig
per conductes legítimes
que només per una qüestió banal d'ideari
no encaixen dins la seva absúrdia

Els que et persegueixen hi són
els que et volen mal existeixen
són els que volen omplir-te el cap
de pensaments que només poden perjudicar-te
són els que en certa manera
o obertament, volen iniciar-te
en els seus misteris
volen que tu siguis
un titella simpàtic
pretenen moure't amb un sol fi
el que aixeca la teva mà
deixa la mà per a d'altres ocupacions
permetran ells que tu els esmenis
ni un bocinet de la seva conducta?

Mai no et deixaran que'ls influeixis
mai no permetran que arribis a on són
et miren des de la balconada
d'un món edificat
per mentides i calúmnies
contra els que treballen i els que pateixen
calúmnies absurdes
que no pas per absurdes tenen menys crèdit
entre milers i milers que prefereixen creure-les
a haver de suar ni que sigui una gota
aquests que et miren i et toquen
que et magregen al seu gust
que fan del teu cos el que volen
que dominen i controlen
els ressorts del pressents
són uns enzes

Cop de peu al cul
és el que mereixen
els mateixos cops que tu has rebut
o que rebràs si no espaviles
el mateix menyspreu que tu has sentit
o que hauràs de sentir quan no serveixis
només el temps pot obrir-te els ulls
i només ell te'ls pot tornar a tancar
d'un cop per sempre.



3

La cruïlla maleïda escampa
les sentors del migdia
les clavegueres pugen
sinuoses, insinuadores
captiven els ensums llunyans
la seva pesta és gràcil
el seu deliri magnífic
les paraules trenquen
l'oblit primigeni de la solitud buida
sense res que respirar
sense aire q'alenar
sense porcions de llim
que menjar, sense llunes que admirar
sense res de res ni tot alhora
el teu oblit em desfà
en moltes hores, en dies sencers
et puc gaudir encara
tu no ho saps i jo t'espremo
fruita d'un arbre mig mort
moribund que encara gemega
more't d'un cop
cau com una pedra
el cap es trenca, esberlat el crani
ja no pot pensar cabòries
indecències i malignitats
ja no pot enfrontar-se
a poder impotent
que o
fegant el desig, per bones paraules
em fa besllumar l'horitzó

Per altres coses et recordo
que ni sospites, ni vols
no penses mai en el meu bes
sincer i xop, carregat
com un beuratge amarg
preparat per un savi beduí
begut per caminants impenitents
que pensen que assolir
aquell horitzó, és
un destí, una fita i un motiu
no hi ha objectiu, ni hi ha multa
quan precipitadament
els nostres cossos es troben
tot retrobant-se, perquè mai no es troben
només es creuen, prenen el mateix camí
i tan sols s'observen sense tocar-se
només la divagació
pot donar sentit a un pensament
ja podrit per la teva desídia
per la teva insensibilitat
pel fet que ignores el meu penis
alegre i rossadet, xiroi
que vol foradar-te

Del teu forat en podria dir meravelles
escriure tesis i fer discursos
brillar a les conferències i espaterrar
amb paraules ben dites
i ben triades, paraules denses
l'objecte d'una curada selecció
el que em distingeix de tu
amb la teva ment primitiva
tu mateix que ets jo
el tu del que parlo tan sovint
que no és altre que jo
el mateix que musica
pensaments dispersos, pensades
només que suren lentament
menys pesants que l'aire
es fan fum i s'esvaeixen
s'enfilen amb seguretat
més enllà dels terrats, més enllà dels núvols
més enllà de l'aire
el mateix em passa amb tu
quan et miro i observo el gruix
de la teva pell oliosa
de l'oli que tu tens, no et cal de fora
els teus cabells oliosos
els teus ulls oliosos
tot em recorda la lubricació
tot em fa pensar en un instant plàcid
en la mort del pensament

Així t'observo llargament
així ens observen tercers
els que fan nosa i els que no es fan notar
tots observant la lluna
mirant el reflex de l'astre
la seva llum blavenca, com l'aire
l'horitzó blavenc que retorna
el ressò de tants sentiments
encara hi ha molt per dir
encara es pot sostreure un sospir
de la boca de l'iniciat
del que endega el seu pelegrinatge
per la mala vida, per racons
que més val no conèixer

I és així que t'observo
amb la mirada perduda
en les rodones que tens als ulls
en el teu cos perfecte, i imperfecte
adient al meu gust
combinable amb el meu pensori
el que em fa patir, el que m'enfonsa
en un túnel misteriós
d'humitats a les parets
de sentiments contraposats
el túnel de la bona vida, que és la dolenta
la cova dels sospirs, els que no reprimeixo
els que exhalen bocins de sentiment
sospirs arran de vespre
arran de caigudes i d'ombres
encara incipients però senyores
de l'espai i del temps per unes hores
no puc dir-te si conec
els racons de la meva malícia
la que faig servir amb tu
per enganyar-te amb veritats
inventades per d'altres
les faig servir i prou
el seu origen més aliè
no em cal la seva paternitat
no vull saber de la seva ascendència
potser s'han dit sempre potser són noves
o potser són veritats ben certes
no pas mentides

I en tant que t'observo
els teus ulls em retornen la rodonesa
i sento que el desig em puja
hi ha coses que no es poden aturar
per més que es vulgui
coses que tenen el seu inici
entremig de les cames
quina tirania horrible haver de prostituir
el plaer, i percebre'l
com una aclaparadora vergonya
quin drama haver d'amagar
el que és felicitat i bon estat d'ànim
només quan calgui
funcionaràs a ple rendiment
en d'altres moments amagat

I tu em produeixes aquests efectes
tu tens la clau del meu erotisme
la contrasenya de la meva reacció
desmesurada sens dubte, però justificada
per la teva bellesa singular
per la teva actitud provocadora
sense obscenitat ni dreceres
per la manera en que demanes
un acte violent i sense preàmbuls

Ells i les seves dèries
volen sotmetre l'enemic, el que tenen a dins
percebent-lo des de fora
només volen sotmetre el seu orgull
sentir-se de la mateixa densitat que la merda
sentir que són merda i que consumeixen merda
volen saber que la merda
és seva i que té un valor
el preu de la merda puja
és una merda seca
curada científicament
produïda per culs refinats
una merda que no fa olor
i que es pot vendre embolicada
amb colors llampants
i lletres gruixudes

Ells t'assetgen, et volen mal
no permetran que aixequis el cap
no volen que vegis l'horitzó
et volen sotmès, pretenen
que et miris els peus
i vegis les sabates brutes i velles
i les hores caminades, i els carrers trepitjats
volen que entris en la seva estretor
que flairis els aires reclosos
que els envolten, justificant-los
volen que la seva misèria sigui teva
volen fer-te ric de desgràcies
que no hi hagi respir per a tu
volen els teus pulmons adormits
l'angoixa que et mengi, això volen
i ho disfressen de bons sentiments
d'utilitats generals, de casos pràctics
d'escenaris de decisió
volen que tu mateix et desgraciïs
en un acte que et pertanyi
i que els lliuri del pes de la culpa
volen que sàpigues el que has de fer
i que ho facis, volen ser ídols
adorables i envejables
volen i no volen, la humilitat els traeix
et parlen de sinceritat
de sacrificis inhumans
de grans renúncies
però no hi ha més renúncia
de qui no té res a renunciar

La denúncia dels que encara empenyoren
el seu futur per un ideal
incert i aquós
dels que pretenen empènyer
un granit de gran importància
una pedra angular, que no per espesa
deixa de ser cabdal
amb fuets i increpacions
insultacions a la teva dignitat
pretenen que l'arrosseguis per ells
la pedra burra
se'n pot anar a parir
tu no la necessites, deslliura-te'n
esbocinant-la treu munició
per afaiçonar un arsenal
amb les teves mans nues
pots obrir-los el cap

Fes-ho aviat, abans no sigui tard
tot fes-ho de bon matí
abans no arribi la gana, tot de pressa
amb precipitació si cal
tot amb força, amb l'esperit de les grans ocasions
per bé que siguin ocasions menudes
i no hi hagi motiu per observar
el que has deixat enrere
les pedres et plouen, els retrets es capgiren
ara tu tens l'arma, la teva mà domina
tu dirigeixes l'assalt, als que encara resisteixen
ha arribat el moment, alça't
fes-los miques amb la teva raó
discorre amb eloqüència
que les paraules siguin amigues
que et condueixin pendent avall
fins a la planura extensa
a on t'espera la granja florida
els porcs acomodaticis i nets
les gallines sorolloses
podràs beure el teu suor
i menjar-te'l, si t'esforces, però allà ve el roc
la pedra angular baixa enrabiada
vol aixafar el teu castell
és més gran que la teva construcció
tu ets petit, insignificant
els bocins que llençares
s'han amalgamat, i ara són durs
com ho eren abans
de res no ha servit el teu sacrifici
hi havia un altre pedrot
esperant-te damunt el cingle
que poc li costa rodolar
i quanta feina esclafa

En el teu habit de cavil·lar
en vigílies llargues, de fugir
de la realitat de tu mateix, del que et fa home
i et puja als abismes
t'enutja a la sima en que caus
l'abocador, el derrotador
en que et veus soterrat
per l'allau que et segueix
tu i la teva dignitat perduda
tu i el teu càntic a la joia
de saber-se lliure
tu i el teu desig de notar-te
de fer perdre els estreps
als que encara et persegueixen
no t'adones de la calamitat
en que t'enfonses? Del martiri en fas misteri
del misteri un dogma inusual
de combinacions més o menys reeixides
per modificació casual
fas un credo, de tu mateix un heroi
i marxes al davant d'exercits invisibles
abismat encara en la teva sola persona
de tantes maneres encara podries morir
i fer del teu cos objecte de punició
i deixar que t'allunyessin de tu mateix
et veus petit, petit
fregant la insignificança
a tocar, de la música
del so estrident, de l'atac
de l'altre, del seu embat decidit
però tu no ets líquid
i pots trencar-te, i els teus membres
no són flexibles i poden fracturar-se
i tot el que somies és fals
i no ha de passar avui ni demà
ni ho veuràs, ni sabràs de la seva incipiència
ni tindràs el plaer de recollir
la sega dels teus somnis
els teus somnis delicats
són el malson de la teva nissaga
et repudiaran amb acritud
la pluja suau de la teva insistència
serà perill i risc
per al seu pensament nou
i de tu no en faran res
com a molt un record, fet per oblidar-se
la teva panxa reticent
a empassar-se l'orgull
tindrà digestions pesants
quan no quedi de tu més
que tristos pensaments parits
en moments de gran debilitat
informes i inescrutables
només tu els hi pots donar sentit
només amb accions, solament
pots il·luminar-los, insuflar-los
amb la vida q'els manca, la que tu coneixes
hauran de desxifrar-te pacientment
si algú en té l'esma, mentre fas feliç
a tota una host de cucs i mosques