Poesia per a la memòria

Ja no hi ha res més a dir.
Cal fer silenci un altre cop més.
Deixar-se enteranyinar la memòria
per les velles nafres de la vergonya.
Morir-se vell i vençut
abandonat a l´estèril queixa del cor
´ sense les mans d´un amor
als apedaçats llençols del meu pobre llit .

Ara estic ja convençut
de la meua propera mort;
tinc els peus eixuts,
clavats a la terra de les pedres i dels horts.
Qui pot dir-me on són
la meua pàtria,
les meues paraules,
el meu amor?

Malferit de tu, oh senyora!
ni visc ni em mor,
arrossegat pel vent
als capvespres de tardor,
sota la pluja rabent;
quina soledat s´enyora!


Sanç d´Arànser