Poder - El Cristian i la Cristina

El Cristian tenia una veu rígida, una brotxa negra que asseverava traços sobtats en una tela tremolosa, una brotxa que era un martell que afirmava això i allò amb una gúbia sobre una fulla de marbre, una brotxa i un martell que eren un riu de magma avall de la falda de la muntanya cap a una cabana de canyes aterrides, una brotxa i un martell i un riu que eren un punxó de gel que apunyalava el silenci.

La Cristina era de vidre, i el capvespre tritllejava nerviós sobre un marbre de taula, un marbre de taula que era una mirada fugitiva per les fotografies blanques-negres de la paret, un marbre de taula i una mirada que eren un petó assaltat i obtús, un marbre de taula i una mirada i un petó que eren un tremolor al rebedor de l'odi, un marbre de taula i una mirada i un petó i un tremolor que eren una cigarreta absent, absorbida en un únic assalt d'ulls tancats.

I el Cristian i la Cristina i dues tasses de cafè, que eren una invasió, un imperi resolt i un vassall, una guerra de fe, i el somriure era un acudit sobre un mort recent, i un dit de carícia era un refugi subterrani amb escales d'òxid i floridura, i les paraules eren canonades fragmentades i goteres d'àcid.

I el Cristian i la Cristina i un crit. I el Cristian es va aixecar com una infàmia o com un escorpí o com una grip i la va copejar sense més paraules que una, poc necessària. I es va allunyar a passes de rajola victoriosa i covarda. I la Cristina era la rigidesa d'una llàgrima única, i va córrer seguint un rastre sense mapes possibles. I llavors un murmuri, i una abraçada, i dos contorns fets un. I més tard, a la llunyania, un crit de carrer. I un altre cop.