Maria i Marc

Tot i tenir diferent pare i diferent mare, la Maria i el Marc sempre havien estat germans. A l'escola, vestien els mateixos tons i passejaven pels passadissos agafats de la mà. Després de compartir les galetes de la tarda banyades en llet, la Maria imaginava futures cases de camp, majordoms amb gecs de vellut i gossos llanosos bordant la benvinguda, i el Marc suava temors per aquell imminent examen de gramàtica, que decidiria el resultat dels parcials, i potser també dels finals, del batxillerat, de la universitat i de tots els reptes successius.

A l'institut, tot i que anaven a classes, hores i pisos diferents, la Maria i el Marc seguien existint junts. L'hora de l'esbarjo els retrobava. La Maria explicava com invertia les primerenques lliçons de filosofia i història en dibuixar versos a l'aire, i el Marc recuperava amb certa angoixa les mirades acusatòries del Sr. Fermí per la seva demora en resoldre aquesta equació o aquella matriu.

En arribar a la universitat, es trobaven les tardes de divendres, alternant la facultat d'ella i la d'ell, per prendre una cervesa al bar. La Maria descrivia les beques que la durien a saltar d'una a una altra capital amb la impetuosa celeritat d'una ballarina. I el Marc temia que l'equip d'investigació prescindís d'ell si no invertia més hores de treball al laboratori.

Al cap d'una dècada, se citaven un cop al mes per sopar en un o altre restaurant. La Maria planejava amb ardor enrojolat la propera trobada amb el compositor egipci que havia conegut al cafè de l'òpera. El Marc esperava inquiet la trucada que confirmés que la seva filla havia arribat sense problemes a aquest o aquell lloc de destinació, i comprovava el rellotge amb nervis de ventafocs, temorós que la seva dona sospités alguna cosa inadequada.

Al quart decreixent de les seves energies, la casualitat els va reunir a la mateixa residència. La Maria i el Marc passejaven cada tarda entre les tanques somortes del jardí, ja en silenci. De tant en tant compartien una llarga mirada, que els retornava el reflex de la seva unitat. Un observador atent hauria deduït que eren gairebé la mateixa persona. Al cap i a la fi, l'única diferència entre el somiador i el paranoic és la posició que ocupen a la persecució.