Pobresa

44

- Parlem ara d'una altra cosa, feu l'Escofet. Per exemple dels bens materials i els espirituals. La pobresa i la riquesa. De vegades se'ns cau l'ànima a terra de veure les desgràcies que passen als altres, perquè hi ha molta gent en una situació petitòria, que no poden sobreviure si no és a base d'ajudes del govern i de particulars. Aquesta gent somou les consciències, perquè la seva sola existència fa patir. Si us he de dir la veritat penso que molts dels que no tenen res en realitat s'esforcen poc. A poc que fessin un esforç sortirien cap endavant. Aquestes imatges d'altres països en que veiem la gent morint-se de gana o fent-se la guerra són colpidores, i degudes a la ignorància la major part de vegades. En comptes d'arreclar-se dialogant es dediquen a clavar-se matxetades o trets, de manera que no hi ha res a fer. En el fons l'educació és la cosa més principal de totes, és la que fa que els rics siguem rics i els pobres siguin pobres, la impossibilitat de fer les coses com Déu mana és la que fa que la gent s'enfonsi. Com són de colpidores aquestes imatges en que no es beslluma cap esperança per a les pobres gents. Països sencers poblats per milers de desgraciats passant gana, guerra i altres penalitats. La fam i la guerra, la sal de la terra. Tanmateix aquests pobres no tenen terra que conrear, molts d'ells no tenen costum de l'agricultura, es dediquen només a la caça i la recol·lecció, i a pasturar vaques. Així com volen sortir de la misèria? Alguns malintencionats ens volen fer culpables a nosaltres, que vivim a un país desenvolupat. Trobo que aquesta és una argumentació del tot perversa. No es pot dir que nosaltres som rics perquè ells són pobres. Ells seguirien sent pobres encara que nosaltres no existíssim. De fet ja ho eren abans que la civilització sorgís. Aquests africans porten desenes de milers d'anys visquent de la mateixa manera. Cert que no és el mateix matar-se amb llances de canya que fer servir fusells i bombes de mà, però d'això no en tenim la culpa nosaltres. No se'ns pot acusar. Les diferències entre països són relatives a les diferències de tradició i mentalitat. Nosaltres treballem molt, ens escarrassem com qui diu a treure la feina endavant. Fins i tot els mantes de la nostra societat treballen alguna cosa, fan coses productives o si més no no emprenyen. A més cal afegir que aquí també en tenim de pobres. Els pobres són inevitables, no hi ha res a fer amb ells. Hi ha gent que s'entesta a fer les coses a la seva manera, que és una manera esgarriada i ineficaç. Així s'enfonsen en la marginació i la pobresa fins que ja no poden sortir, perquè s'han degradat i no poden albirar el camí d'eixida. Les coses ben fetes mai no condueixen a la pobresa, perquè la marginació només es pot donar per la manca d'educació. I tot això a despit que hi hagi gent dormint al carrer que tingui estudis universitaris. Els estudis no són l'educació, que és una cosa molt més alta que no pas els estudis. Es poden tenir molts estudis i poca educació, cosa que sovinteja més que no pas ens pensem avui dia. La gent no es construeix com un edifici amb sòlida fonamentació i amb les parets ben cimentades, amb gruixuts maons i obra de pedra. Amb el progrés que tenim qualsevol sortit de qualsevol indret pot arribar a tenir estudis universitaris. Però si ha nascut a una barraca difícilment tindrà educació, el que cal tenir per acarar les adversitats de la vida amb fermesa i determinació. Si no s'ha tingut una educació estricta és difícil que es tinguin armes per reaccionar contra la pròpia degradació. Aleshores pot passar qualsevol cosa. I hi ha països sencers mal educats, que no compten amb gaires persones que tinguin enteresa suficient. Només el rei de torn i els ministres i banquers. La resta són uns desgraciats sense educació, i molts dels ministres inclús, perquè han sortit del no-res. S'han fet un nom a base de corrupció i així han arribat al capdamunt, però en el fons conserven les idees de la xabola, en la seva vessant més perniciosa, perquè hi ha alguns que volen fer justícia perquè les han passades magres. Aquests són els que haurien de governar si de cas, però els altres només volen treure's de sobre la ferum de misèria i manca de clavegueram, pels mitjans que sigui, sense escrúpols. Així van els països, que no poden aixecar cap. I alguns s'atreveixen a dir que és per culpa nostra, que la culpa de tot la tenim uns quants empresaris honrats d'alguns països. Això és una gran poca-soltada. Com podem tenir nosaltres la culpa del que li passa a una població cent o mil vegades superior? No hi ha tan poca gent que influeixi tant. Hi ha d'haver tot un sistema que funcioni per tal que hi hagi fronteres impermeables, si més no al progrés i la instrucció. Aquesta pobre gent que mor de gana als vorals de les carreteres, esperant que passi el camió amb els aliments. Uns ranxos que per altra banda són repugnants, gasòfies fetes de restes que constitueixen una calderada abominable. Aquestes coses han de menjar. I beure l'aigua pudent de les fonts més podrides que les dents d'un captaire. Totes aquestes imatges que coneixem de la televisió i de les pel·lícules fan venir basarda. Només per treure-me-las del davant seria capaç de donar un ú per cent dels meus ingressos. Però no aconseguiria res, perquè la pobresa és eminentment cultural, i aquesta gent que es mor de gana tenen una cultura ben diferent de la nostra. No hi ha res a fer, cap esperança. Perquè les seves lleis són estranyes. No diuen que cal treballar i esforçar-s'hi molt, funcionen amb els seus decàlegs ancestrals que parlen de mals d'ull i altres bestieses. Però res de la feina i el fruit del treball. La bíblia la coneixen d'oïdes. És clar que hi ha llocs del món on tenen ben presents les santes escriptures i són més pobres que una rata. En això de les causes no es pot generalitzar, com en tantes d'altres coses. Però el cas és que jo personalment no tinc la culpa. Si ara mateix agafes un pobre, com el parell que demanen a la porta de l'església els diumenges, a la que vaig perquè la meva esposa és molt devota, i a aquest pobre li donés la meitat de la meva riquesa, la meitat de la fàbrica, la meitat de les màquines, el càrrec de la meitat dels treballadors, la meitat dels clients i dels proveïdors, la meitat dels meus estalvis al banc i la meitat de tot. Sens dubte que no trigaríem ni un decenni en tornar a estar en les mateixes. Amb el ben entès que jo no deixaria de ser ric si em desprengués de la meitat que tinc, el que vol dir que el pobre tornaria a la desgràcia. No sabria administrar els diners. Així en noranta-nou de cada cent casos. No paga la pena arriscar-se aleshores per salvar a qui no es vol salvar ell mateix. Hi ha molts itineraris per sortir de la indigència. Ajudes de tota mena, albergs, menjadors, roba de franc, de tot. I tanmateix hi ha eixelebrats que refusen aquestes ajudes i s'estimen més viure com animals al bell mig del carrer, sota la intempèrie, amb la mà parada. Per tant no es pot concloure que siguem culpables de res nosaltres, o jo més específicament. Si hi ha diferències de riquesa i pobresa és perquè hi ha qui s'esforça més i qui s'esforça menys. De fet si no hi hagués rics els pobres seguirien sent pobres, i si no hi hagués pobres els rics seguiríem sent rics, perquè ens organitzaríem per poder substituir els pobres. Per robots per exemple. Però no fem ciència ficció encara. El cas és que cal escruixir-se amb les imatges de la misèria humana però alhora cal tenir cura del propi jardí, d'on surten els fruits dels que es menja, un mateix i la família, i els obrers i les seves famílies. Aquesta és la manera de ser pobre que hom desitjaria, la dels obrers. No passen ànsies, no fan escruixir, no creen desfici de veure. Tenen de sobres per tirar endavant. Són pobres dins uns paràmetres, dins uns esquemes, sense caure en el patetisme. Perquè no hi ha cosa que somogui més que el patetisme d'aquestes escenes que ens planten sense avisar davant dels nassos els que fan els informatius on es veu fins a quin punt pot arribar a ser de desgraciada la gent, menjant-se les deixalles, menjant rates, morint de fam perquè no tenen ni rates. Això no pot ser culpa meva. De cap manera. Potser hi podria fer més del que faig, però també hi podria fer menys. I segurament per molt que ens hi escarrasséssim no aconseguiríem de canviar les mentalitats, que al capdavall són les que produeixen totes els desastres de la terra. Cada poble té la seva manera de captenir-se, fa les coses d'una manera determinada. Nosaltres la fem de la correcta, i els que es moren de fam encara no n'han aprés. És així de fàcil. Potser tenen alguna deficiència congènita al cervell que els impedeix d'agafar l'aixada i llaurar els camps, o deixar de matar-se entre ells per disputes absurdes. Perquè no hi ha conflicte més malsà i sense sentit que quan es dona entre pobres. Perquè es disputen amb la vida la misèria, que se'n haurien d'alegrar de perdre-la de vista i la defensen amb dents i ungles. Jo tanmateix no em barallo per coses que no valguin la pena, només per les grans transaccions i els contractes sucosos, que són coses per les quals val la pena de treure les urpes. Tan de bo fessin el mateix els pobres que els hi aniria molt millor.
En Procert seguí aprofitant una pausa del senyor Escofet, que no s'encavalcà en considerar que ja havia dit prou per el moment.
- Alguna culpa devem tenir en tant que ara aquests que menciones són més pobres que mai. I no són gent poc treballadora, perquè dels que venen per aquí cap no es fica a captaire, tret d'algunes excepcions. Sempre hi ha rodamóns vinguts de ves a saber on. Pel que fa als països sense recursos la veritat és que depenen de les nostres ajudes, i que les conjunctures internacionals i els preus de les matèries primeres tenen a veure amb la pobresa d'alguns pobles. La seva educació és la mateixa que la que tenim nosaltres, una cultura que els hi és pròpia. Et penses que fa dos segles no estàvem igual nosaltres, i fins els m
és rics de la terra? Per tant no es tracta de l'educació, que hi influeix, sinó de la manca d'oportunitats. De totes maneres no puc parlar gaire del tema perquè no el conec de primera mà, i les cosses que no es coneixen és millor deixar-les de banda. Perquè si hom parla del que no sap pot dir bestieses i enemistar-se amb qui no voldria. En realitat no sé res d'aquests països en que es passa tanta necessitat. No sé ni tan sols si són realment tan pobres, o si els pobres som nosaltres sota la seva perspectiva. Potser senzillament no volen canviar perquè ja els hi està bé amb les seves tradicions. Nosaltres representem un zenit en cert aspecte, i els pobres representen la proposta més duradora. Perquè en cas de desgràcia planetària els africans no haurien de canviar en res el seu estil de vida, o si més no molts d'ells. I nosaltres desapareixeríem com a cultura. Per tant potser hi ha una raó per a la seva existència. I tal vegada nosaltres apreciem el treball perquè tenim pressents les conseqüències de la incúria, perquè veiem tota aquesta desolació al nostre voltant i prenem consciència de que cal dur una labor a terme per tal de tenir riquesa. Però torno a dir que no sé res del que els hi passa als pobres d'uns altre països. Aquí també en tenim de pobres, jo mateix en conec una terna que circulen pel barri i que sempre s'estan a la plaça. Quan obro el taller de bon matí ja han ingerit el vi que els ha sobrat del dia abans i porten una bona mona. Així no hi ha manera d'aixecar cap, tot el dia embriacs vagarejant per la plaça i insultant o dient impertinències als passejants. Aquestes persones acabaran la seva vida víctimes de la beguda oblidats de tothom, de fet com ja estan ara. No es pot fer res per salvar-los de si mateixos. Potser les circumstàncies tinguin la culpa que hagin arribat a aquest estat, però també la predisposició. Suposo que els altres en tenim la culpa relativament. No podem posar-nos tot el farcell de la culpa a l'esquena, perquè no la tenim. Els mateixos afectats tenen part de culpa i han de fer alguna cosa per sortir del pou en el que es troben, reaccionar d'alguna manera. Sense reacció no hi ha salvació possible. Cal fer un esforç i remuntar. A mi em costa alguns matins obrir el taller i començar amb les fustes o els ferros. Em quedaria molts dies a casa allargant el son, però no ho faig. Perquè no vull ser pobre principalment. El que si ho faci serà perquè no li fa res de ser pobre, a part que algú el pot haver empés en aquesta direcció, perquè ha tingut mala sort o perquè se li han girat d'esquenes les oportunitats. Per una raó o una altra tothom té una excusa per a ser com és, i no fer res per canviar-ho ni fer el més petit esforç.


45

- Penso que aneu molt equivocats tots dos. Ho dic com a pobre. Sé del que parlo. Les coses quan venen maldades no es poden redreçar de cap manera. No m'agradaria entrar de bon començament amb teories de la predestinació o de la naixença. Tot això són bajanades. Tothom neix igual, després hi ha les diferències entre regions del món que ho esguerren tot. Qui neix miserable té poques oportunitats per sortir-se'n, per molt que es digui. La culpa de tot la tenen les multinacionals i els agents de borsa, que fixen preus abusius per als productes fabricats pels pobres i garanteixen l'estatu quo de les coses, perquè tot segueixi igual sense canvis. Mentrestant hi ha milers de milions de persones que passen gana i tota mena de penalitats. Em posa malalt parlar d'aquest tema, perquè tinc pressent el patiment de les famílies i de les persones, dels desplaçats, dels desarrelats. Que ningú pensi que les persones que venen a la nostra ciutat a treballar ho fan per frivolitat, o perquè vulguin millorar. Si es queden és perquè no tenen marxa enrere. A tothom li agrada la seva terra, i és a on vol viure i morir. Resulta desagradable haver de transcórrer lluny de casa, d'amics i parents. No ho desitja ningú, tret d'alguns que miren amb menyspreu la seva pròpia terra. Però d'aquests hi ha molt pocs. En fi, que el que empeny els pobres a venir a la nostra terra no és l'enlluernament del consum o els anuncis de la tele, sinó coses ben diferents. Perquè hi ha llocs de la terra on es concentren totes les desgràcies, les sequeres, els conflictes, batalles en mig de la selva o a sabanes on no creix ni l'herba. Aquestes persones s'ho passen molt malament, alguna cosa han de fer. Però no vull parlar de les migracions. Sempre hi han hagut a la història i en continuaran havent. El cas és que cal plantejar-se les relacions entre persones en un món on tot es desdibuixa, on les coses s'atansen sense esforç. Aleshores cal repensar-se molt models, canviar-ho tot de dalt a baix. Ara em titllareu de revolucionari, com sempre. I és que la revolució sovint és la solució de tots els problemes i de totes les injustícies. Ens hem de barrejar en una orgia de sang i destrucció perquè uns i altres ens adonem dels nostres errors. No vull dir per tant que només estiguem equivocats nosaltres, que apliquem dobles morals i prohibim aquí el que es pot fer allà i ens aprofitem. També els pobres han de fer deures, perquè no pot ser que siguin tan miserables per algunes coses. Tothom ha d'evolucionar encara que no vulgui, i per vies sovint dramàtiques. El cas és que la impotabilitat de l'aigua és un problema per a molts. Com ens sentiríem nosaltres si ens vinguessin cagarrines de beure l'aigua de l'aixeta? Malament amb tota seguretat. Per tant vull trencar una llança en favor dels pobres, que prou fan a sobreviure. De vegades em pregunto a que treu cap tanta injustícia, perquè milers de milions de persones no poden beneficiar-se d'alguns avenços que semblen inqüestionables i senzills de generalitzar. Parlo dels medicaments, i d'altres avenços, de les mesures potabilitzadores de l'aigua i dels conreus més resistents. Els medicaments, que són costosos d'investigar però fàcils de fabricar no són utilitzats per eradicar malalties. De tot això tenen la culpa els rics i poderosos, que no volen arriscar-se a caminar vers un món d'igualtat i benestar. Els que més tenen pensen que tenen a perdre si hi ha una veritable igualtat, si s'aproximen en benestar els que ara són uns desgraciats. Els capitosts de les indústries i de les companyies pensen que perdran el seu estatus si deixen que uns altres gaudeixin dels avantatges del progrés. Són gent poruga i desconfiada, que viuen encara en el passat, que no veuen amb claredat el futur que ens espera. En aquest futur rics i pobres es barrejaran inevitablement. Ja no es poden amagar per més temps les diferències laceradores. Els mitjans ens ho posen al davant cada dia, no es pot ignorar, girar la cara i fer com si res. Les coses s'han d'acarar amb valentia. I adonar-se que l'única perspectiva que tenim al davant, que tinc jo al davant, és trobar-me amb amplificacions successives del patiment aliè, en situacions cada cop més colpidores. Fins que tot plegar faci moure les consciències vers a sistemes més equitatius. El món resta encara sense govern, ningú no mana fora del seu terreny, del seu àmbit d'actuació. Les estructures del món no són res i no afecten ningú, comparades amb d'altres estructures. Per tant cal la gran reformulació. L'aportació de propostes que ho canviïn tot. L'aparició de lideratges transfronterers, d'homes d'estat del món, que puguin apropar les gents en objectiu comuns. No es pot tolerar per gaire més temps que hi hagi paüra i feredat als ulls de les víctimes que no fan altra cosa que maldar per sobreviure, per aconseguir l'aliment i l'aigua, per poder pujar els infants famèlics. Aquestes coses cal evitar-les al preu que sigui, no podem instal·lar en la memòria de les generacions aquests fets execrables, del que nosaltres, els que som en aquesta taula, som culpables i partíceps, en menor mesura que els presidents de tota mena, de consells d'administració o de govern. Les grans multinacionals sense control són les que escanyen sempre que poden els més desvalguts, fan coses abominables a països sense llei i sense control, amb l'aquiescència dels governs corruptes integrats per persones que només cerquen el seu enriquiment personal. Abaix amb aquests corruptes que ofeguen la seva mateixa gent. Traiem-los fora per les armes, a puntades de peu si cal. No es pot aguantar que els diners i les contribucions destinades als pobres es quedin pel camí en mans d'uns que són dels més rics del món. I tot aquest desgavell en nom de la no ingerència entre països, a despit de les injustícies més paleses es deixa que la corrupció es mengi els recursos que haurien d'aixecar els pobres, sense fer cap intervenció, sense enviar tropes. Que els treguin d'una vegada totes aquestes paparres que no saben fer més que trepitjar els drets dels seus ciutadans i aprofitar-se! Però els que podrien fer-ho tenen por, perquè ells també s'aprofiten, són les nostres paparres, unes paparres que xuclen suaument, sense friccions excessives, però que senten més companyonia i solidaritat amb els corruptes del món que no pas amb els seus pobres. En el fons comprenen les diferències, que aquí són més llimades, però que existeixen i que poden arribar a ser tan escruixidores com les dels altres. No pensem que ens lliurem de la corrupció i la pobresa, perquè encara que ens sentim rics som pobres, en comparació, i n'hi ha molts que s'aprofiten tant com poden. Alguns fan fortunes del nostre treball, i aquesta situació d'explotació encara la tolerem per unes engrunes de progrés que ens cauen a la vora i que recollim amb vergonya. Tal vegada els més pobres tampoc s'adonen que ho són, igual que nosaltres, que sentim una vaga gelosia de la fortuna d'alguns però sense arribar a l'extrem d'assaltar-los i tallar-los el coll. És del tot evident que les coses no poden segui per aquest camí. La solució als problemes del món l'ha d'enfrontar algú amb possibilitats, amb mitjans aeris i terrestres per posar-hi solució. No es pot esperar que tot plegat es redreci per miracle, per intervenció de Déu Nostre S
enyor. Cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, posar-hi fil a l'agulla per tal de fer escurçar les diferències. Les alternatives són la destrucció de tot el que coneixem i valorem.
- Estic en total desacord, feu l'Escofet. Com sempre ja surts amb les teves idees pernicioses, emmetzinades de rancúnia contra els poderosos i d'argumentacions perverses. Perquè tothom vol culpabilitzar els que triomfen, els que són al capdamunt de tot. Els països s'han de respectar entre ells. No pot ser que nosaltres ara decidim que hem de canviar el president o els ministres o tothom que tingui una mica de poder de tal o qual país pobre només perquè pensem que és corrupte. No ens agradaria que ens ho fessin a nosaltres, això. I tanmateix n'hem tingut de corruptes al poder. Per tant s'ha de salvaguardar per damunt de tot la no ingerència entre països. La sobirania dels pobles ha d'estar pel damunt de tot. Les estructures mundials no funcionen perquè no han funcionat mai, tampoc hi ha una gran necessitat que funcionin. Encara entorpirien les relacions comercials, tan fluides i tan productives. Són un benefici pel món com és del tot evident, i qui ho negui és un pamfletari i un exaltat que fa de son esverament doctrina i dogma. No es pot anar sempre en contra dels rics. Darrera d'aquestes actituds només hi ha excuses, instigades per la mandra i per l'aversió al treball. La feina és la que dona fruits, i cap cosa més. Si es vol sortir de pobre s'ha de ser molt responsable i treballar molt, moltes hores si cal, més de les que legalment es poden demanar. Si no es fa aleshores no hi pot haver motiu de queixa. A mi també m'agradaria que m'ho donessin tot fet. Hi ha massa paramans pel món, sempre disposats a rebre ajudes, sense fotre ni brot. I quin dret tenim nosaltres a ficar-nos amb les qüestions polítiques domèstiques de qualsevol país, per pobre que sigui? La majoria han triat els seus líders per mitjà d'un sufragi, o toleren el govern que els ha tocat. No es revolten ni demanen ajut. Perquè els hauríem de modificar aleshores? No hi ha cap raó per fer-ho. Només que es vulgui imposar el punt de vista propi a tot el món. Això seria un colonialisme inacceptable, i molt passat de moda. Per altra banda t'has oblidat en el teu discurs de parlar dels pobres d'aquí, que també en tenim. Com podem pretendre que desaparegui la pobresa al món si als nostres carrers encara hi ha pobres. Sempre n'hi haurà de pobres. No podem fer res per evitar la seva proliferació. A més es reprodueixen conills, com si els hi anés el futur en tenir més o menys fills. No s'adonen que la superpoblació és el seu principal problema, que no hi ha recursos per a tothom. Al final haurem de tancar-nos en una illa i viure del que doni la terra dels encontorns, viure una autocràcia lamentable, perquè tanta superpoblació destrueix el planeta. No pot ser que deixem que se'ns mengin els pobres, que a poc a poc van fent-se forts a les seves posicions reivindicatives. No és que vulgui ser reaccionari, a mi m'agrada el progrés com a tothom. Només que penso que hi ha persones que no estan preparades per assumir-lo, només que pensen en les seves tradicions atroces i en fer creixen famílies nombroses. Així no hi ha manera que es puguin redreçar. Ni amb les recomanacions de les institucions mundials ni amb les intervencions dels voluntaris. Tot plegat es redueix a una qüestió purament cultural, com ja he dit abans. Les coses han de ser així perquè la providència ho ha volgut, i si no hagués fet les coses de manera diferent, tots iguals i tan contents.


46

- I perquè hauria de tenir jo la culpa, seguí l'Escofet, que hi hagi gent que s'hagi de morir de gana? Jo no hi puc fer res. Em penso que alguns sobrevaloren el poder de la riquesa i del mateix poder. Hi ha coses que no es poden remeiar, que són inevitables. Ja ens podem escarrassar a donar sostre als indigents, a omplir la boca dels que passen gana que no aconseguirem canviar res de res. Tot seguirà igual. El fet que jo m'enriqueixi poc o molt no afectarà a la fam mundial, perquè el que hi ha darrera és una qüestió d'actitud. No rigueu, l'actitud ho és tot a la vida.
- Em penso que estàs molt equivocat, fet en Procert. Les coses no són fredes ni calentes, ni blanc ni negre. Els extrems són freqüentats pels qui s'enganyen. Cal admetre que hi ha pobresa al món, i que nosaltres poca cosa podem fer per resoldre-la, però si que podríem fer un munt per tal de mitigar-la. Quan penso en els milers d'éssers humans que passen gana al món. A un li fa l'efecte que la humanitat és cruel i degradada, que no hi ha res de bo en l'home. Perquè nosaltres ens podem dir humans, però els que trafiquen amb persones i amb les seves condicions de vida se'm fa difícil d'atorgar-los aquesta consideració. En fi, que és un tema d'allò més escandalós que mentre nosaltres mengem plat calent dos cops al dia, més l'esmorzar i tot el que volguem picotejar entremig, n'hi han que veuen passar els dies mentre els ossos afloren sense poder posar-hi remei. La gana i les malalties són la companyia quotidiana de milers de milions. Totes aquestes persones tenen raons per queixar-se. Ens poden mirar amb el seu dit acusador. I tanmateix haig de dir que no necessàriament ha de ser per culpa nostra que hi hagi tanta desgràcia escampada pel món. No només hi ha la gana, la pobresa té moltes cares, hi ha la guerra, la crueltat, el menyspreu de la vida. Tantes coses que fan escruixir les consciències. I tanmateix aquí ningú no fa res per evitar-ho. Hi ha tantes coses que podríem fer. M'agradaria adjuntar dades concretes però no puc per la meva ignorància. Però em fa l'efecte que donant una mica aconseguiríem grans coses. Coses increïbles. Algú dirà que aquest món no val la pena de viure envoltats de tanta misèria i tanta injustícia. Alhora que els que tenen l'aixeta del progrés s'entesten a tenir-la tancada per porugueses sense solta. No passaria res esmentable si tothom anés al mateix ritme, si els ràpids esperessin els lents. D'altres diuen que tot plegat és una fugida de la misèria, que cal ser cruel i dominador per no ser miserable i dominat, que els jous els posa l'un o els posa l'altre, però que són inevitables. Així es perpetua la situació de sotmetiment de tantes famílies que mengen el que poden, coses repugnants se les mengen, perquè tenen gana. Val a dir que trobo d'una gran injustícia que hi hagi gent tan immensament rica mentre d'altres no tenen els mínims. Això hauria de posar-se al seu lloc d'alguna manera. No dic que de forma violenta com s'ha proposat abans. La violència no condueix enlloc. La revolució no és la manera de solucionar les injustícies. Només el desencert de tothom pot dur a la revolució, que sembla inevitable per altra banda, tant com el desencert. Quan les coses es fan malament aleshores el resultat és el desgavell. Però qualsevol desastre ha de ser del tot indesitjable. Com es pot concebre que hi hagi una ment que desitgi la destrucció i la mort? Només una ment malalta pot arribar a aquestes conclusions. Els que són pobres han de trobar la manera de deixar de ser-ho, conservant les tradicions, adaptant-se al futur, canviant les seves estratègies, però mai per mitjà de la força. L'equilibrament de la injustícia entenc que ha de ser en el sentit positiu, sense pèrdua global, sense arranar tothom a la desgràcia. Això si que seria una pèrdua, que nosaltres haguéssim de perdre el que tenim perquè els altres seguissin igual de desgraciats. Aleshores si que hauríem fet un mal negoci. I això i res més és el que ha de passar si es produeix qualsevol mena de revolució. A poc a poc i amb indústria es poden llimar les diferències, fer que els pobres no ho siguin tant a costa d'alguna riquesa dels que més tenen, aconseguir la igualtat per un transvasament de recursos d'una manera òptima. No es poden llençar els diners perquè sí. Què guanyaríem d'alimentar de franc milers de milions de persones al món? Només que no volguessin sortir de la seva misèria. Els enviem els aliments que necessiten per subsistir sense tenir la desesperació de revoltar-se. Perquè segurament la revolució del futur es produirà a tot el món, una revolució entre països, no entre persones, els pobres contra els rics, i segurament reduiran a cendra les nostres terres. El que veiem avui dia quedarà només com a record, perquè han de venir hordes de pobres a reduir-nos a pols i ruïnes. Perquè nosaltres vivim en una bombolla de la que no volem sortir, i que ens aixopluga de la fortor de pobre que fan els nostres veïns. No volem sentir les olors, els senyals, tot el que ens apunta com a culpables. Tampoc no em vull posar dramàtic. El cert és que poca cosa podem fer per alleujar la situació de tota aquesta pobra gent. Les estructures dels seus països són ineficients. En el fons tenen els mateixos recursos que podem tenir nosaltres, la mateixa terra i els mateixos rius, i no els conreen per a la seva subsistència perquè no volen, perquè si volguessin ningú no s'ho podria impedir, perquè no hi ha exercit al món que pugui amb una munió de pobres afamats. Aquesta ha de ser la nostra més gran temença, i en la seva raó hem de fer per tal que s'acabi la gana i el patiment. No podem permetre'ns de viure a un món d'injustícies, les coneixem i sabem el seu remei. Perquè és inevitable que o bé els miserables passen a viure com nosaltres o de manera semblant o passa just a l'inrevés. Perquè una situació d'injustícia és insostenible, no es pot mantenir en el temps, perquè crea un desequilibri que es corregix per si sol. Temem la pobresa dels altres, que ens miren amb cobejança, que volen ser com nosaltres, els hem d'ensenyar el camí, el patiment que també demana el benestar, el que han de passar abans de tenir estructuració. No pot ser que tanquem els ulls, que dormim plàcidament, sense corsecaments de consciència, sense que això faci estralls a la nostra manera de vida. Es poden tancar els ulls tant com es vulgui, fins que arribi l'inevitable. I consti que no penso que sigui cap soluc
ió l'aixecament dels pobres. Seria una gran desgràcia, de la que caldria veure que romania en peu després, quines restes de civilització es podrien salvar per a la construcció de la societat futura. Potser és inevitable el final, però no desitjable. No hi haurà moment més dramàtic que aquest, quan tot s'acabi. Perquè ha d'arribar de totes totes. N'estic convençut. Es veu en les cares dels pidolaires que passen per davant del meu taller. A les cares porten escrit el menyspreu de la vida. Han après a menysprear-ho tot, perquè no tenen res, a tot el que no poden tenir. Així la meva vida la menyspreen tant com la seva. El dia que s'atipin de la seva situació entraran al meu taller i em clavaran un ganivet al cor. No els podré culpar si ho fan, perquè jo vins en el benestar i ells en la misèria, passen per davant del meu taller i quan en demanen almoina els faig fora i no els dono res. Perquè sóc egoista. Per això mereixeria que em clavessin el ganivet al cor. I moriria sense queixar-me si ho fessin. Però per ara no ho faran. Han de ser molts i estar molt farts per revoltar-se. Els que tenen els diners acostumen a tenir la força. Costa molt de canviar aquest estat de coses. Es creen sobreentesos, només els seus esbirros poden dur armes. Com pot lluitar la carn nua contra el tret? No hi ha manera de capgirar la truita, a no ser que la munió sigui tan gran que els desbordi, i que alguns dels esbirros s'adonin de la iniquitat de la seva feina i deixin de fer-la, o la facin contra els seus amos. Però el resultat ha de ser inevitablement la destrucció de les coses bones i agradables, del benestar i de la riquesa. No serviria per res aquesta revolució, només faria que la injustícia deixés d'existir, negativament, per arranament. No ho espero de cap de les maneres, i estic convençut que no ho arribare a veure amb els meus ulls, doncs aquestes coses triguen centenars d'anys a passar. No sembla que ara mateix hi hagi cap revolució en perspectiva. Però cal que pensem en els pobres que s'arrosseguen pels carrers. La vida que porten no la vol ningú per a si mateix. S'hi veuen abocats. Perquè sembla que calgui que hi hagi pobres, que tothom s'esforci perquè hi hagi una bona mostra i no facin res per evitar-ho. No costaria gaire de donar-los un sostre i robes noves, de donar-los higiene, a poder ser sense contrapartides ni contractes. Però com donar de menjar de franc a qui ho vulgui? Si això passés ningú no treballaria. Hi ha d'haver indignitat perquè tothom faci les seves hores de feina. Si jo sabés que viuria dignament de miserable, no dic ja de pobre, no treballaria. Penjaria les eines i deixaria de banda les fustes i els ferros i passejaria tot el dia prenent el sol i conversant amb la gent del carrer. Però la vida del captaire ha de ser miserable, per això ningú no la vol, i per això molts treballen, perquè pensen en la seva misèria quan se'ls fan les coses costerudes. Pensen en la pudor i en la gana, en l'alcoholisme i en els parracs fetorosos. Pensen en tota aquesta desgràcia i troben forces.
- Quines coses tens de dir, feu en Solleres. Penses que les revolucions són només destrucció? Mai no ho han estat. Serveixen per posar a tothom al seu lloc. Perquè els que més tenen acostumen a ser els més malalts i els més depravats, per això cal que es rescabali la plebs amb el pillatge de les grans fortunes. N'hi ha que es pensen que és seu fins l'aire que respiren, que els pertany per dret adquirit, que en poden disposar, i pensen que els roben els altres quan el fan servir per respirar. Amb gent d'aquesta raça no s'hi pot discutir, només cap la violència i la sang. Perquè no hi ha altra manera millor de solucionar els conflictes que per mitjà de la violència. Bé, potser m'estic passant. El cas és que em sembla irrefutable que les diferències són injustes i que cal acotar-les de la millor manera que es pugui. Pot ser per mitjà del repartiment pacífic de la riquesa o per mitjà de la violència. Però d'alguna manera les coses s'han d'equilibrar, perquè no pot ser que hi hagi gana al món envoltats com vivim de ciència i de progrés, perquè totes les coses que tenim les devem a la nostra avarícia i manca d'escrúpols, perquè fem coses que d'altres no farien, i les fem perquè tenim costum de fer-les. No ens importa d'on venen els pantalons o les sabates, només que siguin les més barates. Visquem en la inconsciència total, no sabem res de res del patiment dels altres. Tard o d'hora ens ho faran saber, perquè tota paciència té un límit. I no es pot tolerar que hi hagi greuges tan patents. Per tant es pot concloure que la revolució és del tot inevitable i que ha de ser sagnant i violenta. Si no és així no és possible, per tant podem concloure que ens espera efectivament una gran destrucció, que potser nosaltres en tant que generació no veurem amb els nostres ulls, però que posa en qüestió el sentit de les nostres vides que és la reproducció principalment, ja que pugem una cultura abocada al desastre. Per altra banda hi ha el pobre que s'ajeu al mig del carrer, com si fos una bèstia. Aquest sembla tenir poques esperances, no hi ha revolta que pugui venir d'un esperit tan vençut. Han de ser una altra mena de pobres, dels miserables amb dignitat, dels que es pot esperar la revolució. Dels miserables sense dignitat no es pot esperar res més que exemplificació i antagonisme. Valors de referència com bé dius per tots els que tenen feines feixugues. Però penso i miro en el fons dels seus ulls i veig una espurna d'esperança, perquè poden participar d'una revolució, perquè poden alçar-se en armes contra els seus opressors, que és tothom que no pateix. Encara els hi queden engrunes de dignitat que poden fer servir per alliberar-se quan arribi l'hora de les seves cadenes. Mentrestant s'arrosseguen pels carrers amb més pena que glòria, embriacs o marejats per la fam, a l'espera que els arribi una mort segura de fred o malaltia lletja. Aquest futur els espera. La degradació i la mort. Mentrestant nosaltres gaudim del filet o de la cuixa de pollastre, amb unes patates ben fregides. No ens importa un rave el patiment dels altres, no patim pel dolor de les víctimes de tota mena d'injustícies. Per no patir no patim ni amb les injustícies de les que som víctimes nosaltres mateixos. Jo ja no pateixo per haver estat a la presó, no pateixo per gairebé res. Jo també sóc un pobre, tot i que no un miserable, però poca cosa tinc. I no em fa res. Alguna cosa em narcotitza que no puc dir que és.