Plou a la ciutat

El despertador sona impertinent a les quatre en punt clavades. Aixeco el cap d'un bot de l'escriptori on reposava. I, a fora, plou. Unes gotes repiquetejen amb insistència sobre el vidre fred de la finestra. Encara falt de lucidesa, m'aturo a contemplar-les rere la meva transparent protecció waterproof. Sense excepció, una rere l'altre s'esclafen adderint-se a la llisa superfície i, per art de màgia, d'altres cauen sobre d'elles, i es fan grans, grans, grans...I romanen creixent poc a poc uns instants abans de caure. I, de sobte, van avall rabent. S'atropellen les unes a les altres en un caos aquàtic generalitzat, i s'aturen mútuament. I, quan ho fan, es relaxen, i creixen una mica. I es confien aturades a l'alçada dels meus ulls recent desperts, que contemplen atònits l'esperpèntic espectacle. Però una d'elles, fredolica, tremola lleugerament, i se'n va avall, arribant fins al final del seu trajecte seguida d'un estol de companyes: a l'ampit de la finestra, on totes moren, fusionades a uns riuets que llisquen com un llamp per la repisa i es perden en l'oblit del carrer. Les grans, cauen de cop, sense frenar-se, i deixen un rastre magnànim que les recorda durant uns minutets. Les més xiques triguen més, i gaudeixen més del fred vidre que les manté en una suspensió efímera.

I, igualment atònits, els meus ulls contemplen uns petits feixos de llum que s'obren pas en l'espessor boirosa dels núvols. Lentament, es va esclarint el cel, i s'hi imprimeix un semicercle difós de tots colors com a últim record d'aquell aiguat. I, finalment, s'esvaeix l'eteri arc iris, i el sol s'emmarca al centre de la volta celeste, esborrant els rastres de les gotes del meu vidre. Només una dotzena de rastres de les gotes més valentes sobreviuen la sequera, i es queden en forma d'una fina bruticieta que el vent esborrarà. Injust, com sempre, el temps ha esborrat els rastres d'aquella tempesta d'una tarda d'estiu.