L'últim bohemi

La pluja banya la ciutat nocturna.
Sols els fanals aguanten la tempesta
que atents contemplen l’estrany espectacle.

Ja poc es mou el qui maldestre caminava,
que per un bes va oblidar la casa,
i el nom, i el pare i es perdé per sempre.

Sobrevivint de desnodrits versets,
ferit de mort, per sagetes de fum,
bevent tan sols miratges del passat,
(amb la Bohemia fent la veu cantant)
vivint de l’aire, s’ha anat denigrant.

I finalment la por el posà en escacs,
(un vell rival que creia haver vençut)
i ara sols tem, i ara sols mor.

I al final, un èxtasi desesperat,
vomita rimes estupefaents,
que espurnegen tots just uns segons,
i es corrompen amb el seu autor.

Ni un digne plor plorà aquell heroi.
Però el just record li donà un mausoleu
al cor de la gent que el vetllà ja tard:
lectors de l’amor, poetes sens vers,
bevedors de vida bevent del no-res
reviuen encara al poeta etern