Pirata 2006

Per fi s'havia quedat sol a casa. Com d'altres vegades que sortien, els seus pares van portar la germaneta a casa dels avis i ell, després de prometre i perjurar que es portaria bé i que trucaria al mòbil per qualsevol cosa, es disposava a gaudir de la fantàstica sensació de ser l'amo de la llar.

La solitud del pis durant la nit, lluny de fer-li por, li donava una sensació de llibertat que no podia explicar. El cor li bategava content de la mateixa manera que ho feia quan corria com un esperitat amb la bici de muntanya intentant guanyar al Jotapé, el seu millor amic.

Amb entusiasme es va posar davant del mirall per inicial el seu ritual de sempre. Ja tenia quinze anys, insultants, decidits, que volien absorvir totes i cadascuna de les coses que la vida li possava pel camí. Es va col·locar al cap el seu mocador favorit, comprat el mes passat a Port Aventura quan hi van anar amb la sortida de l'insti per celebrar el final de curs. Era negra i amb calaveres blanques. Un nus al clatell, en tenia molta pràctica, i llestos. Els rebels rínxols atzabeja li sobreexíen pel front però encara eren prou curts com per no molestar-lo. Va agafar el llapis d'ulls de bosseta de maquillatge de la seva mare i es va fer una àmplia ratlla transversal a cada galta. Va desar-lo al seu lloc sense adonar-se de la multitud de pastilletes que hi havia allà dins. Va mirar-se prement la mandíbula: li agradava l'aspecte dur que li retornava el mirall. Encara faltava una cosa, però. Es va treure el piercing de l'orella i es va posar la criolla argentada de la mare. Va tornar a mirar-se al mirall amb aquells ulls foscos i profunds emmarcats per unes definides celles. En somriure, satisfet, va fer aparèixer els seus clotets. Aclucà una mica els ulls i va aconseguir aquell aire precís de murri a punt d'actuar que tant atreia a les seves companyes de la classe de música.

Amb el somriure als llavis sortí del lavabo i, sense pensar-s'ho, com acostumava, va fer tres gambades ràpides pel corredor, un bot cap dalt, un salt mortal, un crit alliberador i va clavar els peus just davant la taula de l'ordinador, davant del mar vivent del salva-pantalles. Un ràpid cop de mà al teclat va substituir els taurons pel fantàstic vaixell pirata del fons de l'escriptori. Continuava el somriure.

Centenars de megues de música en diferents "sites" d'internet que compartia amb el Gínju i el Jotapé li van donar l'accés directe al "soundtrack" de "Piratas del Caribe". A tot taco.
Mmmm... els veïns, va pensar, i l'abaixà dos punts...

Primer que res calia analitzar la situació. Apassionat, però cerebral. Ella no podia continuar fent veure que no estava passant res, que no li interessava. Feia temps que havia vist que al sortir de l'insti, per molt que intentés dissimular, sempre era aprop d'ell i els seus amics. N'estava convençut, a la Mar li agradava. Ella estava ara amb el Mohammed i quan ell s'hi apropava dissimulava fent-li petons. Feia dos dies que havia enviat al Gínju a espiar-los, i l'havia informat que s'havien enfadat. Ara era el seu moment, el moment de l'abordatge, el que feia temps que estava esperant.

Seguí l'anàlisi. Qui era l'Ajuntament i la Secretaria de Cultura per dir-li que no? Qui era el poble de Castelldefels i la resta del món per interferir-se en el seu amor?

Els àgils dits van començar a volar pel teclat. Feia uns dies que havia aconseguit l'accés a una "backdoor" de la web de l'Ajuntament gràcies al programet de la seva invenció. Li va costar poc accedir als arxius dels participants del curset d'Activitats Ambientals de Cal Ganxo. Al cap d'una estona ja havia substituït el "Moja" per ell mateix. Ell estaria al costat de la Mar i el contrincant hi hauria d'anar el dia que li tocava a ell. Ningú se n'adonaria; senzill i efectiu.

Amb una empenta a la taula i un altre crit, va sortir d'esquenes amb la cadira rodant cap al corredor. Un copet amb la mà al llindar de la porta i mitja volta. Una cursa cap a la cuina sense baixar de la cadira era relaxant. Va obrir la nevera, va passar de les botelles de rom del pare (tenia la mania de tenir-lo en fresc) i va agafar la capçeta de maduixes i el pot de nata atomitzador.
Un moment, pensà! Va agafar la botella de rom començada i li va afegir un bon raig d'aigua. Bona piratejada! Al pare no li convenia tant alcohol... tenia la pressió alta.

La gincama de tornada a l'habitació amb el botí va ser més difícil, però no impossible. De nou davant l'ordinador, mossegada de maduixa y atomitzada directa a la boca: això "el posava".

La clau d'usuari de la mare no era cap misteri; feia temps que l'havia deduït: "albertirene". No li agradava a que aquell pesat del monitor d'aeròbic la perseguís d'aquella manera. El bo del cas és que ella no li acabava de parar els peus. Cap problema, ho faria ell. Ella segurament necessitava un ajut, una empenteta. Accedí a la bústia i va eliminar sense deixar rastre el correu recent entrat de l'incordi. Llestos. Calia estar a l'aguait i mantenir el caliu familiar.

Al só dels àlgids violins de "The black pearl" giravoltava la darrera maduixa escuada. Va estar apunt de tocar al sostre i va tronar a baixar. Amb un precís cop de coll la va encaixar dins la boca oberta i mig ennatada (xof!). El pot atomitzador va fer els últims espetecs, mentre la nata li sortia per les comissures dels llavis somrients.

De cop, les pampallugues li van indicar que "<:@:>buscant -*^*- llàgrimes -*^*- al mar<:@:>" estava disponible!!

Immediatament es va preparar per a l'abordatge: mocador ben col·locat, clotets del somriure, ulls escrutadors. I va donar el primer cop de sabre que l'aproximaria al desitjat tresor:
"Wola!!
Ns veiem aviat
Testimu caxo !!"