Petó

[...] cap mot era capaç de sortir dels seus llavis, cap.
Confusió, nervis, desig, passió... amor.
Tot va passar molt ràpid. Ell li agafà la mà, amb tendresa, com si tingués por de fer-li mal, però al mateix temps amb prou força com per que ella es guiés pels seus passos, seguint-lo fins a l'entrada de casa seva. I de sobte, ràpid, sense temps per pensar-ho, els llavis d'ell es van anar acostant als de la noia, apassionadament, fins a arribar a fer aquell petó tan desitjat. Els segons es van aturar, res ni ningú els podia fer tornar a la realitat. En aquell mateix moment tan sols hi havia dues persones al món: ells dos. [...]