Petita història d'una poma golden

Sí, és veritat, una poma no és la cosa més encertada per protagonitzar una història però, siguem justos, en Ben Affleck ha cobrat més d'un cop per fer-ho i ningú no li diu res o sigui que, només per aquest cop, permetem que la poma tingui el seu moment de glòria.

A més, jo no tinc la culpa que la molt porca decidís allotjar al seu interior un cuc considerablement repugnant i notablement espavilat, tan espavilat que va aconseguir convèncer a la poma que no hi havia necessitat de ser mossegada, engolida, digerida, corroïda i, en última instància, tristament defecada per algun igualment trist exemplar d'ésser humà. Reconegueu doncs el mèrit de la poma en qüestió, que en una actitud com a mínim curiosa, va decidir emancipar-se de la cistella de les fruita de casa meva per anar-se'n de viatge amb el cuc considerablement repugnant.

Reconegueu llavors que la poma es mereixi aquesta història per aquest fet.

I la veritat és que la història se la mereixia. Però s'ha de dir que per ara poques pomes han aconseguit moure's gaire per pròpia voluntat o sigui que la seva fugida de la cistella més aviat no es va produir. Això sí, la molt porca és va dedicar a escampar idees marxistes que van desembocar en nombrosos piquets revolucionaris i la creació d'un soviet de mandarines amb el qual encara tinc nombrosos problemes, sobretot perquè es neguen a negociar en cap altre idioma que no sigui rus o alemany.

No cal dir que crec que la poma ho va passar malament quan el cuc llardós va fugir miserablement del cistell per anar a enganyar a algun altra poma golden, però crec recordar que en aquells moments la poma ja era pràcticament tota ella lesbiana.

Sigui com sigui tard o d'hora totes les petites històries han d'acabar i aquesta ho fa perquè la poma es va fer malbé -com tots nosaltres, de fet- i ja no la podia mantenir per més temps al cistell de la fruita.

Així va ser com , finalment, vaig anar a dipositar solemnement la poma marxista al contenidor taronja dels residus orgànics, per tal que tornés a la mare natura un xic més ràpid. Va ser una bona amiga a la seva manera i tot i que vam tenir les nostres diferències - m'acusava de ser un fan del capitalisme - ha aconseguit crear un bonic record que em farà somriure cada cop que miri el cistell de la fruita.

I ara, se la mereixia o no se la mereixia la poma aquesta història?

Això i més.