PERQUÈ T'ESTIMO

No sé per on començar, ni tan sols sé per què escric això. Solucionaré res? No. m'E-VA-DEI-XO. Simplement, treure fora, arrancar, abocar, tot allò que no necessito dins meu... perquè crema, pesa, m'enfonsa... I es quedarà aquí, i ningú més compartirà aquest malestar més que TU i JO.

Penso amb tu. Em llevo, penso amb tu. Em dutxo, penso amb tu. Esmorzo, penso amb tu. Em vesteixo, penso amb tu. Camino, penso amb tu. Condueixo, penso amb tu. Sento música, penso amb tu. T'escolto, penso amb tu. Escric, penso amb tu. Et veig, somric. Passejo, penso amb tu. Converso, penso amb tu. Passen les hores i només... penso amb tu. Em poso al llit i penso un altre cop, amb tu. Dormo, somio amb tu. I penso amb tu.

Per què no m'entens? Per què no em vols entendre? Per què tant et fa? Per què m'utilitzes? Per què no veus les conseqüències? Per què insisteixes? Per què dissimular? Per què continuar? Per què no te n'adones? Per què no t'importa? Per què no t'importo?

Perquè em fas mal.
Perquè t'estimo.
Perquè no m'estimes.

Intento fer-me a la idea, ho intento, ho intento, ho intento... I no puc. Em costa, em costa molt, massa. I tu no m'ajudes, no sé per què. De totes maneres, suposo que ho prefereixo així, i sí que sé el per què. La VERITAT a mi no m'agrada, jo sí que prefereixo dissimular. No sé com acabarà, ni tan sols sé si acabarà... L'únic que sé és que espero que algun dia canviï; que, de sobte, pugui somriure en veure què ha passat i saber que ha valgut la pena l'espera, el patiment, la desesperació, les llàgrimes... Tot. I per què?

Perquè t'estimo.