Pensaments d'un suicida

Vull respostes i no ser on les he de cercar. Vull cridar, vull fer sentir tota la ràbia que tinc en el meu interior i no ser on girar-me. No ser quines son les cares amigues, ni tampoc les enemigues.
Tinc por d'estendre la mà torbar-me amb un buit, de no trobar més que l'aire, que m'ajuda a viure, que m'ajuda a respirar, que desprès de les paraules cridades, és queda buit, que m'ofega. Tinc por de cridar i no ser escoltada, que només s'escolti per l'eco de lluny arribada, quan el so ja no sigui emes, quan el crit, ja s'hagi ofegat. Tinc ganes de córrer i no trobo horitzó, no trobo el camí cap a on e d fugir...no hi ha senyals, ni tampoc ningú, estic corrent solitàriament i no ser ni perquè.
Vull respirar. Vull estar tranquil·la i amb seguretat de que demà serà millor, i no tinc cap calendari on em diguin els dies bons i els dolents. He perdut l'hora, i també els rellotges del demà. Tots em marquen el que ja sabia ahir, el moment i l'hora exacta del present però de que em serveix si només vull fugir? Fugir en un món llunyà, de les paraules, dels crits, de les corregudes i de les respiracions forçades. Vull boscos, on les plantes creixin en llibertat i no s'indiqui on, ni què son. Vull un bosc on l'aire sigui pur i respirable, on el cor em bategui d'emoció, on la pluja siguin plors del cel, i els raig carícies del sol. On la lluna sigui la claror dels dies foscos, i les estrelles els rètols per tornar a casa.
Sento un silenci interior que no em deixa de cridar. Sento un plor que no em deixa somriure. Tinc un sofriment que no em deixa viure. El cor s'està ofegant, algú el té a les seves mans . No trobo el motiu, no trobo el mirall que reflecteixi l'alegria. No trobo les fotografies dolces de la infància, ni tampoc la camera amb les que enfocar les de demà. No trobo les melodies amb que vaig posar ritme als meus batecs, ni tampoc cap paper on escriure damunt del color de l'infinit, on escrivia sobre l'esperança. No trobo cap guitarra amb la que compondre cançons d'amor, ni tampoc àngels que baixin del cel amb melodies victorioses. No trobo els reptes, ni tampoc les coses vençudes. No trobo el final, ni el premi en lloc.
Ho he perdut, i estic perduda. On van les coses perdudes? Perquè jo hi sóc? És que ningú mes sa perdut? Solitàriament en un món enfosquit, en un món solitari, en un món entristit i encara no ser perquè…
On son les respostes ? I on les he de cercar ? I si aquestes respostes, també estan perdudes ?
I si ningú és va preguntar, el que jo me preguntat ? On es crea? Perquè vull crear un món mes feliç, vull creure que existeix un paradís, reservat per aquells que van sofrir en el món creat per el dolor. No vull patir més, vull ser feliç de nou, i també vull creure això. És la mort, la solució?