Pensaments derrotats

La migrança que sentia aquella tarda solellada havia d'acabar amb la posta de sol. Aleshores tot començava un altre cop, el mateix cicle repetit, la tornada a un indret conegut, a reconèixer unes cares i uns cossos, a endinsar-se en un espai, sempre el mateix, sense gaires variacions. Però aquella nit no li venia de gust submergir-se en aquells mons.

Les persones li semblaven velles, desfetes, sense objectius. Ell tenia un futur per endavant, havia de fer moltes coses, havia de redreçar-se. Per mitjà d'algun sacrifici, contrariant-se potser. Tots aquests pensaments eren contraris als seus pensaments, habituals. Eren coses que podia pensar en un moment de feblesa. N'estava convençut. I tanmateix no volia divertir-se.

No pas aquella nit, que havia de ser llarga, interminable, farcida de mals pensaments. Una cura de consciència. Havia de trobar el seu interior, les rutes a peu de la seva sensibilitat, per tal de recuperar-se de massa excessos. Havia fet coses horribles, s'havia degradat en opinió dels altres, mereixia un càstig. Més ell no ho veia així exactament. Això era'l que deien els altres.

Ell no pensava que mereixés res de res, no era creditor d'una exemplificació, les seves accions eren naturals, estaven regides pel sentit comú, de no tenir-ne, eren conseqüències de la seva trajectòria vital, eren coses que no tenia altre remei que fer. No tenia escapatòria. Tret d'aquella nit, en que no faria res del que tenia per costum, es reservaria.

I no pas per un pudor recuperat, ni perquè pensés quel que venia fen fins aleshores era dolent, o amoral, o que algú el pogués criticar amb justa raó. No tenia al cap aquestes consideracions, no era aquesta la motivació del seu convenciment. Només era un altre impuls, que li parlava xiuxiuejant a l'orella, dient-li que no ho fes un altre cop, que s'abstingués.

Però no pas per una abstinència mística o religiosa, originada en unes creences, en unes pors o en un respecte cap a unes normes qüestionables i caduques. Era només per l'impuls, per la força interior que prenia el seu control, i que li deia que trobaria un infern en la companyia, que no voldria gaudir de totes les diversions que l'esperaven, que allò per a ell no seria gaudi.

Només patiment, per aquella nit, l'endemà potser hi tornaria. Però aquella nit era per a ell només, per a la seva intimitat, per trobar-se amb els seus instints, per acaronar-los i per fer-los moixaines, com a un nen petit, per veure-les créixer, insistents, i demanar la seva nodridura, el que passaria l'endemà, més tard, o potser de bon matí, després d'haver suat molts pensaments.

Pensaments foscos que l'esperaven, des de feia molt de temps, soterrats a la memòria, pacients. Cercant el seu moment, alçant la seva veu amb timidesa, en mig dels excessos, volent ser escoltats, uns pensaments adormits, condemnats a una presó de cervell que no els tenia en compte. Ell era el responsable de l'engarjolament de les seves idees, i de la seva mort, per diverses causes.

Drogues i excessos. Havien matat els seus pensaments, ara li costaria de retrobar-los, hauria de gratar-se el cap i fer forat, per tal de trobar-los, pensaments tímids, ocults, però propris seus, legítims. Pensaments entaforats en concavitats extraviades de la seva ment, a on no hi ha llum que hi arribi. Pensaments forçats a la desaparició, que romanen tanmateix.

Per la força de la seva veritat, inqüestionable. La veritat quels hi dona el patiment. Però no parlem de sacrifici, ni de fe, ni de creences tan sols, parlem només de la força dels contraris, de la seva oposició, de com l'actitud ha de matar mitja persona, i com el convenciment destrossa l'interior, plural i erràtic, l'asfalta, perquè passi la maquinària pesant.

I com pesaven els sentiments, els desitjos, les pulsions, pesaven com pedres de moltes tones, havien arranat muntanyes i desviat llits de rius. Eren formes en moviment, amb tota la seva massa, la imatge d'ell mateix l'havia matat per dins, li havia estabornit els pensaments. No sabia les idees que eren seves, les que l'havien acompanyat de sempre. No podia tenir consciència.

Només d'algunes coses, de divertiments i capricis, només de feina atabalada, sense ordre ni objectiu, una feina per sobreviure, i una feina a la que es pogués sobreviure, la desesperació presidint la seva existència incompleta. Així ho sentia, perquè veia que no havia aconseguit res de res, que no tenia futur ni passat, que volia oblidar-ho tot, res digne a la seva memòria.

La nit es presentava llarga, en mig de tantes reflexions, i de tants pensaments agreujats que volien defensar la seva causa, els sentiments de bondat potser, sense caure en devocions absurdes, els sentiments d'estima d'un mateix, sense psicologies. Uns altres sentiments més foscos. Els que li deien que podia ser encara pitjor, més corrupte i més bregaire.

Aquests sentiments que li parlaven de la seva incompetència, per aconseguir el grau de perversió que desitjava, eren els quel pertorbaven més. Perquè ell pensava que era una persona que sabia el que volia, que tenia les idees clares, i que no tenia vergonyes ni feia escarafalls a allò desagradable per tal d'aconseguir-les. Era una persona integral, sense fuites.

Però alhora era un ingenu, a qui tothom enganyava, i ell mateix s'enganyava. Els pensaments li deien, li feien veure, la seva bondat palesa, la seva manca d'enginy, de murrieria, la seva complaença amb tot, com es conformava. No era la persona agressiva i dolenta que creia ser, no era un perill per als altres, i menys per algunes de les persones que menyspreava.

Els pensaments li parlaven d'això, ajagut al llit, mirant el sostre, trobant-se amb si mateix, en comptes de passar unes hores de dissipació a qualsevol forat. Li deien que el seu menyspreu no tenia valor, perquè el feia des del sacrifici, d'ell mateix, des de la normalitat més pautada, no tenia cap sentit que se sentís un triomfador, perquè fins llavors no havia reeixit en res.

En el fons. Només en aparença havia aconseguit algunes engrunes de felicitat, o d'alguns succedanis, acompanyades de molt de patiment. No havia aconseguit congraciar-se amb la seva sensibilitat, la volia matar, amb estímuls primaris, sense deixar que la subtilesa li ensenyés les seves delícies. Sentia que tot el menyspreu era contra si mateix.

Però res de pensar en creences, ni en la vida blana i passadora d'un monestir, o de qualsevol altre lloc fora o lluny de la realitat. No era pas el seu objectiu renunciar a la vida. Havia de trobar el camí, que el condugués a un estat plaent, que el retrobés amb la seva essència, amb les coses seves de veritat, i no pas amb les imposicions dels altres.

No volia riure més acudits, ni haver de somriure a desconeguts, ni haver de posar bona cara al mateix temps que hom sent basques. I tanmateix el camí de la sinceritat no el tenia a l'abast. Perquè podia ser sincer amb tothom, i correntment ho era, i explicava els seus sentiments, o romeia en silenci, però en un moment o altre sentia l'interès, i aleshores havia de mentir.

Es mentia a si mateix, igual que pot fer qui creu en Déu o fa disbarats semblants, creia en ell mateix, i en els seus fins, i tenia les idees clares, per això cometia errors, que s'acumulaven al seu interior, els pensaments soterrats, amuntegats en caus estrets, colpejant-se els uns amb els altres, pel seu antagonisme natural, un compendi de rutes desestimats.

Al seu interior descompost. La seva solitud l'estava consumint, i només en unes hores, podia morir aquella mateixa nit, de lleugeresa, els seus pensaments el podien matar, monstres engabiats que no sabien gestionar la seva llibertat. Li martellejaven a dins el cap, explicant el seu punt de vista, fent-li notar els seus errors, i pocs encerts, els pensaments assetjant-lo amb cruesa.

La batalla era del tot perduda. Aquella nit havia de morir, i no pas per la seva mà, ni per alguna acció conscient seva, sinó perquè els seus pensaments s'havien de menjar el seu cervell, lentament, curosament, deixant només rastres de consciència, fins a donar el cop de gràcia. Així havia de passar sens dubte, perquè durant molt de temps no havia pensat.

Sentia que havia oblidat la seva sensibilitat, que s'havia reclòs en algunes experiències, que repetia, tancant-se a les altres. I és que les novetats que trobava eren aparents, eren translacions, deformacions les unes de les altres, combinacions potser, i no pas canvis. No feia res per tal de renovar-se. Tot li estava bé, tot el que fos créixer, només aquella nit reculava.

I el pensori el tenia revoltat. Ja era una revolució en tota regla, el final dels seus dies, perquè la seva consciència era el Rei, calia revocar el seu poder. Sentia les gentades aproximar-se, pals i estris a la mà, el marteller amb el seu martell, i el ganiveter amb el ganivet, i el fueter amb el fuet. Les concepcions del seu cap prenien vida, al seu dormitori hi havia milers d'insectes menjant-se les parets.

El foc el consumia, consumia el seu pis. No hi havia escapatòria, el fum el feia adormir, moriria dolçament. Havia estat ell qui l'havia fet cremar primerament? La calor era intolerable, tancà els ulls. Després ja no hi havia pis ques cremés. El dormitori seguia igual. Havia tingut una experiència estranya, producte d'una follia incipient. Ho sabia, i ho explorava, conscient a mitges del que li esperava.

Però els pensaments no estaven per esperar, havien de fer la seva revolució, i derrocar el rei de la consciència. Ho havien de fer per la força, perquè el cervell no volia ser pres, i inventava focs i insectes per tal d'evitar el desenllaç, inevitable de per si, necessàriament. De sobte se sentí molt vell, idees antigues li venien al cap, la repetició sense fre l'aclaparava.

La impossibilitat de crear per part de ningú, tret del temps. Només ell té les claus del canvi. Així ho veia, les seves idees se'l menjaven, ja havien principiat la seva tasca demolidora, en un se
ntit literal, del seu món interior. Els records no podien perviure a una escomesa d'aquella magnitud, de ben segur que es destruiria, que perdria el nord, que esdevendria un ésser sense personalitat.

Les idees bullint, la sensibilitat exacerbada, els ulls esbatanats, un plàtan al damunt de la tauleta de nit, de nou el foc. No havia estat un somni, era una realitat, i el fum dens. En aquell moment totes les altres consideracions havien perdut vigència, eren rèmores d'un passat que calia oblidar. Un canvi d'existència, no pas en un sentit monàstic, sinó en un sentit tangencial.

Havia de fer alguna cosa amb si mateix, conviure amb el naufragi, ser-ne conscient. Les idees havien renunciat a la seva revolució. No valia la pena matar-se per una raó. I matant la consciència es mataven a si mateixes, perquè no tenien sentit fora de la tortura i punxament d'aquest element central del crani. Ningú no volia que les coses es torcessin. Tancà els ulls. Un bonic somni l'arrabassà, tot era record. Demà tornaria a ser normal, només havia d'esperar, podia seguir amb la seva existència, els pensaments havien estat derrotats.