Pastilleta blava

L’odiava. La veritat és que l’odiava. D’ençà que va arribar, amb aquell historial de merda, que no ho vaig poder evitar. Odiava aquella forma de seure, de mirar per la finestra i d’arraulir-se en un racó de la sala. Odiava com la compadien i odiava aquella mena de salutació de pobreta què li haurà passat que intoxicava allà per on passava. L’odiava, sí. I a sobre la tenia ben a la vora, en aquella sala, entre aquelles quatre parets. La veritat és que tots estàvem molt a la vora de tots. Uns més que d’altres. Però ella, amb aquella fragilitat i aquell silenci que esquerdava qualsevol conversa, sempre estava més lluny que la resta. I s’amagava en una bombolla invisible i impertorbable que tenia ben construïda. I a sobre la protegien. Ja veus si la protegien. No ho semblava però hi havia una estratègia ben estudiada entre els batablanca i els quatre grillats que sempre la miraven amb tendresa, i si t’acostaves el més mínim, a dos metres o… o a deu, et feien fora els carcellers o un dels llampats es posava a fer de cotxe de bombers i t’acabaven fent fora igualment. A mi em divertia fer saltar les alarmes. La veia allà a la finestra amb aquelles llagrimetes tímides mirant cap a fora com si no pogués sortir, la molt desgraciada, perquè podia, ella podia i no sortia. I clar, què coi havia de fer jo si em provocava d’aquella manera? Doncs començar el joc. I llavors m’acostava fent saltirons, en feia tres i m’aturava, dos més i em tornava a aturar, i ja veies al Picors que començava a gratar-se i jo feia un pas i el molt burro es gratava més fort, i no veia que aquella alarma silenciosa no servia de res, i feia un altre pas, i un altre, i ja s’havia fet sang. I quan faltava res per a tocar-la arribava el Vuitrodes i feia voltes al meu voltant i feia nino nino el molt mal parit. I ja els veies als batablanca corrent i agafant al Picors i lligant-li les mans i jo allà mig rient i estirant el braç i el Quatrerodes nino nino nino, – estava a un altre nivell – i casi la podia tocar, casi la tocava, casi…però mai ho feia. I la molt puta, la molt desgraciada, continuava allà asseguda com si res. I llavors sí, llavors… pastilleta blava.

L’odiava més als matins. Sí, perquè a la tarda, després de prendre la groga, la verda i la blava, que tenia gust a pols, sempre em relaxava. Les del matí no, no em deixaven tan calmada. Era pels colors, sí. Els colors de les del matí no compaginaven gaire i si no compaginen no fan efecte. M’ho deia la Cristina.

Teníem quatre parets. A tot arreu. Sempre eren les mateixes. Una al davant, una al darrera, la de la dreta i la de l’esquerra. A vegades més separades i altres vegades tan juntes que desapareixien les finestres. Aquelles parets sempre em van posar dels nervis. A tots ens hi posaven. Potser per això les finestres estaven tan cotitzades i quan ens aixecaven al matí anàvem a buscar-les per que havien aparegut per art de màgia. I no hi havia mai una de lliure, perquè tots volien mirar cap a fora on hi havia sol, floretes de merda i els del mòdul A que els deixaven anar per fer enfadar a la resta. Jo passava de les finestres. No corria com els demés per agafar lloc. La Cristina tampoc. Ella sempre es quedava al meu costat i a vegades quan estava esmorzant se m’acostava i em preguntava que on havien posat el meu llit, perquè sempre que apareixien les finestres desapareixia el meu llit, i jo m’esverava. I quan els Batablanca s’acostaven i em deien que érem al menjador i que no existia la Cristina, jo, amb aquella rabieta escampant l’esmorzar pel terra, la veia a Ella en aquell puto racó, com si l’haguessin pintat dins de la maleïda bombolleta, i encara l’odiava més.

—No-no-no-no se la pot tocar. No-no la toquis. No explota, crec. Pe-però no se la pot tocar.

—I qui ho diu això?

—Els in-infermers.

—Els batablanca.

—Els in-infermers.

—No se la pot tocar…

—No-no-no es pot—. començant a gratar-se.

—No explota. La tocaré. M’acostaré i la tocaré.

—No-no-no pots—. es gratava més fort.

I llavors tornaven a lligar-li les mans i pastilleta blava. I la batablanca que feia pràctiques se m’asseia al costat i no pots tocar-la, ningú la toca. I jo la mirava i pensava que tenia les orelles massa grosses per aquell cap tan menut. Ningú pot tocar-la. Ningú la toca mai. Recorda-ho. I marxava com si amb allò hi hagués suficient per a no voler-la tocar.

Una tarda la van venir a veure i tampoc es va immutar. No es va moure d’aquell racó. Una senyora li parlava i l’home del costat feia que sí amb el cap. No se’ls assemblava gens. Ella era fotudament més guapa que aquell parell. Això li deia jo a la Cristina. De fet tenia un aire angelical poc vist i no només era aquella cara de no haver trencat mai un plat, ni aquella simetria perfecte (perquè diuen que la gent guapa ho és perquè és simètrica), el que la feia fotudament especial. Era aquella ànima que deien que tenia que de tant sensible que era l’estava matant. I la parella nova va marxar i la van deixar com se l’havien trobada. Amb aquella camisa blanca de dormir, asseguda amb les cames sobre el braç de la cadira i els braços agafant-se els genolls. La mateixa posició de sempre i aquell posat tant penós que es perdia més enllà de la finestra. Semblava que havien pintat la pena en un puto llençol i li havien posat per sobre. Però fins i tot així se la veia insultantment preciosa. Tant que et venien ganes de gronxar-la fins a l’hora de dormir.

L’odiava.

Va entrar un batablanca barbut i la parella se li va acostar. Es sentien tan superiors a la resta que van obviar la meva presència, i la de la Cristina, vora la porta.

—No ens ha mirat en tota l’estona. No parla. Vol dir que millora aquí?

—De moment no ha tingut cap crisi al centre—. Va dir batablanca.

—Però no avança, oi? Ja fa tres anys i

—Això és una cosa que ha de fer per ella mateixa. Ho farà tard o d’hora però ho farà.

—S’ha deixat tocar?

—No.

Vaig marxar d’allà. Aquella conversa no tenia cap mena de suc. Era la conversa estàndard que li entregaven com a guió a les visites. Perquè ja se sap que les visites aquí venen sense ganes, amb presses i sense una conversa en condicions. Així que jo i la Cristina vam marxar cap als sofàs de la paret de l’esquerra, que ara era més llarga i tenia dues finestres, i ens vam quedar en silenci mirant la televisió.

Les tardes no li queien bé a la Cristina, és quedava més callada del compte i jo aprofitava per veure algun programa de merda abans que s’ajuntessin les parets de nou. Quan la protagonista de la peli estava en perill es va obrir la porta i va entrar un home amb el mateix uniforme que els llampats. La batablanca senyalava ensenyant-li les cadires i jo pensava que l’haurien d’avisar del canvi de parets o sinó, pobre, al vespre ens donaria la nit. Es va asseure al costat del Tempestes i, aquest, se’l va quedar mirant. Avui encara no havia anunciat cap canvi de temps i amb la nova incorporació es veia venir una tarda entretinguda quan li agafés el rampell. Vaig continuar mirant la pel·lícula per a veure el predictible final mentre de reüll la veia i recordava com amb la pastilleta blava se’m treien les ganes de fer saltirons al seu voltant. De sobte i en contra de com ho havia previst va començar la festa. El Tempestes havia activat al nou que ara s’havia aixecat i proclamava en veu alta:

—Deia que pagaria! Que no ho entens? Que no pot entendre-ho ningú? Pagaria! Pagaria el que fes falta, ho entens? Una cama. Un braç. No em fan falta. I per què coi ningú vol cobrar-se el preu? T’he dit que em tallis una cama! Una cama, o un braç el que vulguis. Tant m’és. Què et costa a tu? Què… què coi fas?

—Plouplouplouplou—. Es picava el cap el Tempestes.

—Jo no puc. Ho he provat. Però no puc. No puc! Ho entens? Va. Fes-ho—. es va començar a acostar a la resta de grillats mentre jo reia tant que em començava a fer mal.

—Plouplouplouplou—. cada cop més fort.

—Tu, fes-ho tu. O tu. O tu. Que no veieu que vull pagar? Vull pagar el puto preu. Vull mirar-me la cama que no hi és i no poder pensar en una altra cosa que en la meva cama absent. Vull ocupar el puto cap en qualsevol cosa que no faci tant mal. Va. Talla-la! Colla de grillats! Talleu-me una puta cama que la vull oblidar! Aquest és el preu, sí. I pagaré, pagaré el que faci falta.

Em pixava de riure amb aquell convidat tant penós que cridava i plorava alhora mentre, desesperat, buscava un còmplice per a que li tallés una cama amb un full de diari, perquè aquí era el més feridor que teníem. I quan jo estava a punt de pixar-me a sobre, la Cristina, es va despertar i em va dir que m’oferís voluntària i quan m’aixecava buscant al meu voltant un bon full de diari que tallés quirúrgicament el nouvingut es va acostar a la rosseta del llençol penós i, misteriosament, només de veure-la va quedar callat de cop. I el Vuitrodes va engegar motors i el picors que dormia no es gratava res i si el nino nino no l’hagués despertat tres segons més tard no hauria començat a gratar-se més fort que mai. I el Tempestes anunciava ruixats forts amb el cap contra la paret i el mal parit del Vuitrodes donava voltes al meu voltant amb aquell nino nino acostumat a la meva ombra. I misteriosament els batablanca no venien.

—Plouplouplouplou.

I ell s’havia acostat i només estava a un metre de l’intocable rosseta de merda. Quiet. I la Cristina es va començar a esverar i em deia que la tocaria abans que jo i que li tallés ja la cama per a que caigués tot estès a terra i no la toqués i jo no trobava el puto paper de diari i el nino nino casi em feia caure. I llavors el nouvingut a un metre de la rossa de mirada perduda va estendre la mà i la va deixar quieta a l’aire com aguantant tot el futur de la humanitat amb una lleugeresa sorprenent. I no la va moure. Es va quedar quiet.

I de sobte el Picors amb les mans plenes de sang es va deixar de gratar i el tempestes va deixar de fer ploure i el fre del Vuitrodes el va immobilitzar i jo em vaig quedar parada i frenada per un silenci nou i la visió d’aquell home immòbil amb la mà estesa davant seu.

I van passar uns minuts. I ningú piulava.

I els batablanca no van aparèixer.

I de sobte amb aquella mà estesa a l’aire que emmudia aquelles quatre parets, i el seu contingut, la rosseta, de posició invariable, va estendre la mà i es van tocar.

I la Cristina va callar.