No m'ho tinguis en compte

La teva soledat a canvi de la llibertat. És senzill, ja t’ho havia dit. No vaig dir que hagués de ser agradable, però tu això no podies saber-ho. Els altres tampoc no ho van saber fins al final. Sí, perquè ara ja puc confessar-te que no ets el primer. Han estat molts els que han passat per aquesta habitació, que s’han assegut on tu seus, que han suplicat, que han arribat al deliri i que s’han acabat fent les necessitats a sobre, sí. La majoria, ploraven de desesperació als pocs dies i suplicaven, entre sanglots, que els deixés lliures. Llibertat… una fal·làcia, ara ja ho saps. I els vaig demanar el mateix que a tu. L’intercanvi havia de ser senzill. Ells m’ho explicaven i jo els donava la desitjada llibertat. Però quan els vaig demanar que m’expliquessin com era la soledat que jo els havia regalat en fer-los presoners, malgrat els esforços que feien, no m’era suficient. Mentien. Tots mentien. Tenien por. Por a la mort, al buit, al no-res. Se sentien impotents i xiuxiuejaven noms de familiars entre sanglots. No se sentien sols. Estaven acollonits.

Però tu no. No has plorat, ni suplicat, ni trobat a faltar a ningú en aquest maleit forat. No has ajupit el cap i t’has mantingut ferm en tot moment. Constant i segur de tu mateix. Callat. I encara que creguis que no me n’he adonat he vist com mantenies el cap fresc fins al final. Per això, sí, per això la teva soledat és ara tan especial. Perquè no hi ha por que la condicioni. Perquè no tens res a perdre, oi?

I per això sé que ara m’entens. Jo només necessitava saber si aquest pes que duc a sobre i que em crema l’ànima el pot arribar a sentir algú més. I ara ja ho sé. No és un tipus corrent de soledat, no, no és la més comú. Et desfà, oi? Sents com ho debora tot? Com tot deixa de tenir importància? Mira’m. Ara m’entens, oi? Notes com no té fi? Notes com tot i saber que abans no tenia cabuda en tu, ara no hi ha cap mena de dubte de què no podrás viure ni un sol segon sense sentir-la a dins? Ho consumeix tot. Et crema igual que a mi? Sí, ho veig als teus ulls. Veus? Era aquesta la resposta que volia. No volia frases de merda maquillant la puta desesperació que els duia a dir-me el que creien que jo volia sentir. Volia veure com sentíeu el mateix que jo. I tu… tu ara ho sents. Ho veig. I em sap greu haver-te clavat aquest ganivet a l’estomac. Sé que deu fer mal. Però sense aquesta agonia, que ara pateixes, no l’haguessis pogut sentir com jo la sento. És la soledat de la mort. La més punyent i ferotge. La que ara et perd. La que a un ritme gairebé poètic, mentre et dessagnes, et va omplint cadascun dels racons del teu cos mentre et vas consumint.

I és ara, just en el moment en què veig com et fuig l’ànima i t’omples de la veritable desolació, quan reconec que em sento alleujat al compartir el sofriment de la soledat que em mortifica. I t’envejo. T’envejo perquè sé que en breu deixarás de sentir-la. I llavors entenc el meu calvari i veig que fa anys que moro agònicament i lenta sense comprensió, sense fi, sense cap mena de dubte que el no-res i el buit els porto a dins. No m’ho tinguis en compte. La desesperació del moribund té aquestes coses.