Passa rere passa

En Jonàs, esdevingut Messiah de bon matí, sortia de casa seva amb ganes de caminar. Enfilà el camí de la muntanya propera, dita de Collserola, gran parc natural a les rodalies immediates de la gran ciutat, i nervada per senderons pedregosos transitant una orografia capriciosa de muntanyes prelitorals. El cas era que no tenia res a fer en tota la tarda, només caminar i pensar, deixar que les seves idees convulses trobessin l'espai dins el seu cervell. D'altres tenien altres activitats a tall de passatemps. Ell es conformava amb passejar. Tot plegat era abans d'esdevenir un ésser sedentari i sense ambicions, sense energies diríem.

Collserola oferia un espai de pèrdua mental, per allà amb prou feines no passava ningú, no hi havia aglomeracions, evitava la Carretera de les Aigües per massa transitada. Es ficava pels camins de pitjor averany i de més incúria per tal de poder realment trobar-se amb ningú, estar en la companyia de si mateix. El fet messiànic era incompatible per ara amb els grans amuntegaments de gent.

Les plantes diverses assentades a la falda del massís li parlaven d'una manera encisadora, la manera com el temps havia afaiçonat aquelles pendents agrestes era suggeridora, a dins seu tenia un esperit que volia alliberar-se, per bé que no sabia ben bé de què. Tenia l'esperança de trobar alguna veritat en aquelles passejades, la veritat de la tranquil·litat potser, de no haver de pensar més en certes coses, en aquelles coses, en les coses pertorbadores que corrien pel seu cap tot sovint, en les idees que l'excedien i q'el feien perdre el temps. Havia de trobar-se a si mateix, però no el si mateix que coneixia prou bé, sinó un si mateix nou i d'idees fresques.

Els matolls contornant els arbres eren una visió deliciosa. De tant en tant aturava vista i pensaments per tal d'admirar-los. El camí era dur, les pujades pronunciades i les baixades arriscades, per la velocitat amb que les descendia. No hi havia res a l'atzar en aquella meravella natural.

Alguna vegada havia passejat per d'altres parcs urbans, més a la vora que les muntanyes de Collserola. Putxet, Guinardó, Les Aigües, eren parcs de bon passejar, però que no oferien l'esperit feréstec, matisat sens dubte i incomparable amb les pèrdues de les alçades pirinenques, però feréstec encara, i a on per moments no es podia ni sentir ni olorar la gran ciutat tan propera.

En Jonàs es perdia sovint per aquells boscos, a la recerca de les seves veritats particulars. Val a dir que no es relaxava sempre mentre caminava, perquè tot sovint les seves passes donaven lloc a tota mena de pensaments, i el fet de caminar li feia posar en marxa, com la corda d'un rellotge, tota la seva maquinària mental. Havia de pensar de pressa i extreure conclusions, provant que no fossin massa precipitades. Les seves idees d'ordre pràctic, relatives a problemes que s'anava plantejant sobre diferents aspectes de la vida, de les tasques domèstiques, de la resolució matemàtica, de l'organització del món, d'un possible sistema filosòfic per construir, de la sacrogenia potser, el feien funcionar a molta més velocitat que si hagués estat aturat.

I tanmateix aturar-se era una necessitat, no ja pel cansament de les cames, sinó per la dispersió evident del seu cervell. En aquell parc de Collserola no hi havia bancs ni places, i els arbres no estaven engarjolats als parterres, allà s'hi respirava la llibertat, però no hi havia bancs.

Havia de triar una pedra qualsevol per tal de continuar les seves reflexions. Les cames li tremolaven una mica, se sentia inquiet sense caminar, després de tanta estona de fer-ho sense parar. Havia de posar-se en moviment. La quietud de la pedra era inestàtica. Una força l'empenyia a aixecar-se i una altra a seguir assegut. Com que ja era assegut la força que l'impel·lia a encetar de nou la caminada era la que perdia, la que exercia el seu influx especulativament, mentre que la de continuar assegut només havia de lluitar pel continuisme. Se li plantejava aleshores un dilema cabdal, en el qual havia de decidir entre la continuació i la mobilització.

Quan caminava però cap força no el cridava a seure's. Si ho feia finalment era per un rampell. Eren les diferències entre estar assegut i caminar. Mentre era assegut tenia una mena de sentiment de culpa per tal de no caminar, com si estar en un estat estàtic fos una renúncia d'alguna mena, com si fos covard o feble, com si no estigués acomplint el seu comés, com si fes quelcom que no entrava dins els seus plans inicials. En el repòs se sentia culpable del seu repòs. En l'activitat de la caminada no se sentia culpable, se sentia a gust i no pensava ni visualitzava de cap manera el seu cos assegut. Era de sobte que li venien les ganes de seure, una crida interior q'el compel·lia a deixar de caminar. Era tot molt diferent quan caminava.

Així que caminava. La nit tombava, la claror escassejava, la lluna començava a ser l'única esperança d'il·luminació, si és que hi havia i si és que no hi havia núvols entremaliats que s'hi posessin pel mig.

Val a dir que les seves sortides no eren només per les muntanyes de Collserola, sovint havia passat hores caminant per carrers a l'atzar, anant d'un lloc a l'altre per tornar-hi immediatament. La seva passió per caminar el tranquil·litzava, i li deixava pensar. No pas pensar amb les idees negres que es poden tenir assegut, les idees recargolades de la gent asseguda. Eren idees en moviment, i només les podia tenir movent-se.

Així que quan tenia l'ocasió deixava el seu sedentarisme i es llençava a aventures periplístiques per carrers, parcs i boscos propers. Això ho feia abans de la catàstrofe, abans de l'internament, abans de morir en vida, de perdre les ambicions prosaiques i les ganes de fer res. Tot plegat abans que les seves cames es decantessin definitivament per mantenir-se creuades amb el cul ben assegut allà a on fos. Hi pensava, totes les passes que havia fet podien emplenar quilòmetres. Li encantava perdre's en la nit pels carrerons sòrdids del centre, i visitar indrets de la ciutat q'el sorprenien per la seva proximitat teòrica, eren a la ciutat, i la seva llunyania en tant que li semblaven nous per no haver-hi estat mai. Sabia que la seva mateixa ciutat, i el parcs i boscos eren uns grans desconeguts, que sempre li podien reservar un indret amagat q'el sorprengués.

No passejar ara el limitava considerablement. No trobava botigues originals amb productes que fossin del seu especial interès, no tenia un coneixement exacte de la geometria de la ciutat, no podia moure's intuïtivament, i havia de lluitar sovint amb les cames cansades, per l'apatia o per la medicació.

S'havia tornat trist en perdre aquelles passejades, les rememorava en la seva estaticitat. Havia perdut moviment de totes totes. Pensava en quan es va perdre per Collserola, entusiasmat havia caminat entre les dues ciutats que separa la serralada. Havia arribat a Sant Cugat ben entrada la tarda. Havia decidit tornar quan ja enfosquia pel mateix camí pel que havia arribat. Ja negra nit es trobà perdut i caminant en cercles per camins que tampoc no coneixia en profunditat, perquè sempre es deixava endur sense parar gaire atenció per on anava. S'havia perdut a Collserola, ho podia confessar davant de qualsevol tribunal. Havia estat una de tantes bajanades, caminar quilòmetres fins a l'extenuació per acabar guaitant un resquill de civilització a l'altra punta de Barcelona d'a on havia sortit. Confessaria de grat que s'havia perdut per Collserola, i que havia fet algunes altres bajanades que l'havien cansat. Eren una raó suficient? No ho creia pas.

Però aquest no és el tema ara, oi que no? El tema és la llibertat perduda, el com les diferents accions ajuden si no són fonamentals, a treure l'energia de les cames, a trobar-li adherència al sofà, a ser sovintejador de les cadires, a no poder-se estar dret més que uns pocs minuts mal comptats. Aquesta fatiga en caminar, en bellugar-se, en fer, en manipular, eren culpa sense dubte del tractament. Eren una conseqüència directa.

Ara només en ocasions comptades, quan el seu messianisme s'exacerbava, quan el cor li martellejava les costelles, quan el cap semblava a punt d'esclatar, aleshores era que tenia forces per fer una sortida, que no es perllongava gaire, i per camins coneguts sense improvisar. Per poder pensar una estona un altre cop, les idees fresques de l'aire lliure, les idees tranquil·les i reposades d'una bona caminada.

Les trobava a faltar perquè les havia perdut, perdut potser per sempre més, les idees fresques de les grans caminades, en que posava ordre al seu cervell, havien desaparegut. Només li quedaven les idees tèrboles dels moments de repòs, en els quals no podia pensar de cap manera en positiu. No tenia eines, no tenia moviment, ni dinamisme, ni era eixerit, ni podia pensar en res més que l'odi i la venjança. S'havia enterbolit per dins, mercè a les idees en principi correctes que l'induïa el tractament.

Pensava amb nostàlgia en aquelles passejades llargues per la serralada de Collserola, pensava que tornarien potser algun dia, amb els seus racons ombrívols, amb els seus arbres ufanosos, les seves pendents impossibles, els camins tallats d'esbarzers, com s'esmunyia entre'ls matolls per trobar un indret mai abans trepitjat, o la il·lusió se la feia. Ara tenia idees de persona asseguda, de persona escairada a una cadira, de persona en ziga-zaga. Idees horribles de feina i responsabilitat.

No les volia tenir, volia tornar a la innocència de pensar que només li calia una bona passejada per tal d'asserenar-se, per desfer tots els nusos de la seva ment. Ara estaven massa embolicats per tal de desnuar-los amb tanta facilitat, amb un remei tan casolà. Ara li calia la complicació sempre per seguir endavant. Trobava tant a faltar aquelles absurdes passejades.

Els altres potser no veien amb bons ulls una pèrdua de temps tan manifesta, se li en fotia, potser trobaven que perdre quatre, cinc
o sis hores en vagarejar pels carrers era un comportament anormal, antisocial pel que representava fins i tot. Però ell hi gaudia, en Jonàs hi gaudia de l'aire lliure i de la tranquil·litat dels carrers, en mig de la seva agitació, i això li bastava. Pensava amb melangia en tot el que havia perdut, en el sedentarisme atroç en que s'havia instal·lat, en les poques ganes de bellugar-se de la cadira que tenia, en la seva volença pel sofà i fins i tot per la horitzontalitat. Pensava en quan el cul li cremava quan era assegut. I quan els seus peus no protestaven per cap esforç. Hi pensava, hi reflexionava ombrívol. Cert que tenia projectes, però no els podia realitzar, li faltava l'esma.

I per més que prengués el coi de pastilles no solucionaria el seu problema d'inacció. I ja sabia que si no les prenia pensaria massa i seria incòmode pels demés. Haurien de domesticar-lo de bell nou. No volia tornar a aprendre-ho tot. Se sentia a gust amb si mateix. Havia arribat a un compromís amb l'estanquitat. El compromís era no fer, deixar-se endur per l'abaltiment, projectar sense realitzar, entretenir-se sense produir, matar el poc de pensament que li quedava ben assegut.

Però com ja s'ha dit el que li passava a les estones de repòs i recuperació de forces a les seves caminades, el sentiment de culpa per no estar-se bellugant, ara eren permanents, en tant que no es bellugava i tota l'estona estava assegut. La consciència de malifeta el perseguia i no li donava la llibertat. En tots els seus moments alhora que no feia res es retreia el fet de no fer res. L'activitat l'havia abandonat, i no pas voluntàriament.

L'havien obligat per força a oblidar el seu dinamisme, i ara ja no el volia, no volia tenir iniciativa, ni idees fresques, li agradaven els peixos podrits del seu pensament, no volia recuperar-se per tornar a pensar plenament, amb idees esclarides, perquè li tornessin a dir que estava equivocat, no volia recomençar per tornar a recular. Era conscient que no tenia cap sortida ni cap oportunitat, que no hi havia res que pogués fer per tal de reaccionar. Li semblava que tenir il·lusions era posar-se en perill. Res de passejar. Res de moviment, res d'iniciatives, es deixaria endur com una fulla seca al damunt d'un riu cabalós. Perquè les fortes convulsions del rierol havien quedat enrera, i ara ja amb petites correccions podia segui el curs fluvial.

Metàfores per construir una veritat personal, per convèncer's a si mateix que feia en el fons allò correcte. I d'il·lusions en tenia. Esperava de tot cor que alguna crisi que se'ls escapés de les mans als previsors economistes, aquests que tenen sempre paraules de calma i explicacions raonables, i auguris complaents per a totes les situacions, una crisi desfés la seva societat, s'acabés d'una vegada la inèrcia mortuòria, entrés de ple el drama a la vida de tothom. Perquè tenia la sospita de viatjar en un autobús al que se li ha acabat la benzina, i que segueix endavant perquè és pesant i perquè fa baixada, però que haurà d'aturar-se i recular a la més insignificant remuntada.