Paraules

BENVINGUDA A MONTORNÈS MARINA, T'ESTIMARÉ SEMPRE Recordo que el dia que vaig llegir aquesta frase a peu de la carretera, a la paret bruta d'un taller de reparació de cotxes vaig pensar que n'era d'afortunada la Marina. Te'n recordes que tu vas mirar-me? Vaig pensar que volies dir-me alguna cosa i vaig parar atenció, però no, vas continuar conduint en silenci, en silenci. Era un diumenge de juliol, això és segur. I com cada diumenge de l'any, havíem discutit tot just abans de sortir del Montseny camí de Barcelona. Tu em deies que no podies entendre perquè m'aclaparava tant la muntanya. Jo et responia que no era la muntanya allò que m'angoixava sinó la teva actitud poc engrescadora i apa, embolica que fa fort, paraules i, més paraules buides de contingut seguides de plors i sanglots fins arribar el silenci. Gairebé sempre la tornada era en silenci, sense paraules ni retrets, en silenci. Mai he sabut trobar resposta a la causa que provocava aquella situació de tensió. Ni tan sols després d'aquell diumenge de juliol. BENVINGUDA A MONTORNÈS MARINA, T'ESTIMARÉ SEMPRE. Recordo que ja feia una estoneta que havíem passat de Montornès que encara pensava en la inscripció. Qui deu ser la Marina? Pensava. Sens dubte una noia jove, una noia que no és de Montornès i que ara sí que hi viu i que té un xicot jove i galant que se l'estima tant que per demostrar el seu amor ha pintat amb lletres grans i vermelles una bella declaració. Per què pensava que havia de ser una parella jove la protagonista de la pintada? No ho sé, potser perquè em mirava, mirava en Pep, i sorprenentment hi descobria vellesa, no d'aspecte, sinó d'esperit. I pensava que una declaració com aquella no podia ser fruit d'un vell enamorat ni d'un home madur. La meva ment programada per una societat patriarcal no podia pensar en res que no fos socialment correcte. I una parella de joves enamorats ho era. Silenci. Continuàvem per la carretera sense parlar-nos. Només s'escoltava la nostra respiració acompanyant les notes d'una cançó que sonava per la ràdio del cotxe, una cançó d'aquelles ensucrades que acostumen a posar les emissores de música en els seus programes de cap de setmana. No he entès mai perquè les emissores que fan programes de música en cap de setmana i per la tarda, creuen que els seus oients són tots uns nostàlgics carrinclons de mena, tinc raó o no tinc raó Pep? És clar que tu i jo no ho hem sigut massa, de romàntics, això és veritat. BENVINGUDA A MONTORNÈS MARINA, T'ESTIMARÉ SEMPRE. De sobte, vas trencar el silenci, i recordo que abans de poder escoltar les paraules que formaven la frase que tu formulaves vaig sentir un esglai en el fons del meu cor que va fer que aquest bombegés més ràpid del que era normal. Per què em parla si mai ho fa després de discutir fins que no han passat tres o quatre hores? -Qui deu ser aquesta Marina?,-vas dir, però no amb una entonació de pregunta, no, ho vas fer usant un to de picardia que va fer que per uns instants veies en tu un altre cop l'home de quaranta anys que tantes vegades m'havia fet riure. -No ho sé -vaig respondre, seca, en un to que volia dir deixa'm estar que encara no toca parlar, no han passat les quatre hores que marca el nostre reglament intern de funcionament com a parella. Però vas insistir. -Marina, té nom de dona jove i maca, oi?. -I a mi, que m'expliques? -li vaig contestar ara ja sí enfadada pel seu atreviment de parlar-me. Però ell semblava que no m'entenia. -El seu xicot deu ser jove, ben plantat. Quina gràcia, aquesta pintada m'ha fet recordar aquell cartell que vaig penjar a la bústia de la Travessera de Gràcia on jo havia escrit amb lletres ben grosses: En Pep estima a la CHT en un dels cartells que anunciaven el meu concert a la Festa Major de les Corts, te'n recordes com vas enfadar-te?- Si me'n recordo, gamarús. I tant que ho recordava, el cartell el van veure tots els companys i les companyes de feina, els veïns i veïnes de la resta de despatxos… tothom el va poder veure i el va poder llegir. I tant que me'n recordava. Com s'havia atrevit a fer-me una cosa així, tothom sabia que en Pep tocava en aquell concert, i tothom sabia que ell i jo érem parella, i tothom podia deduir les inicials de Carolina Haro Tomeu. Quan més ho pensava, més m'enfurismava. Tanmateix a mida que el record tornava amb més força la fúria, sorprenentment, va anar desapareixent. I de sobte un tímid somriure va dibuixar-se en els meus llavis, i ai les! Per tothom és sabut que el meu somriure és el teu delit. BENVINGUDA A MONTORNÈS MARINA, T'ESTIMARÉ SEMPRE. Te n'adones que d'ençà aquell diumenge de juliol mai més hem tornat a discutir tot just abans de sortir del Montseny camí de Barcelona? La veritat Pep, no sé si encara m'aclapara la muntanya o no, ni tan sols sé si ara ets més o menys engrescador que abans, però si que sé que allò que provocava la situació de tensió continuada entre nosaltres s'ha fos, ja no hi és, i escolta, que vols que et digui, no cal que hi torni. Si us plau, vols pujar el volum de la radio? Sí, ja ho sé que avui és diumenge, que les emissores només posen cançons ensucrades, però, amor meu, tampoc no em passarà res per prendre'n una mica. Escolta, escolta aquesta cançó ... amb el somriure, la revolta, revolta a les tensions, a les males cares, al tedi, a la monotonia. Amb el somriure, la revolta, revolta a les pors, els plors, els sanglots, el silenci... BENVINGUDA A MONTORNÈS MARINA, T'ESTIMARÉ SEMPRE. Són dos quarts d'onze de la nit. En Pep i la Carolina ja han arribat a Barcelona. I avui com cada diumenge d'ençà fa molts mesos han passat pel costat del missatge d'amor de Montornès, cada vegada més difuminat entre la brutícia de la paret i els fums dels cotxes. Són dos quarts d'onze de la nit. En un petit pis de Montornès, en una habitació plena de colors i vida, en un llit fet amb llençols de cotó, una dona madura, la Júlia, estreny ben fort el cos nu de la persona amb la que ja fa més d'un any comparteix la vida, i li diu a cau d'orella les mateixes paraules que nit rera nit li xiuxiueja abans de dormir-se: Benvinguda a Montornès Marina, t'estimaré sempre.