Paranoia Número Zero: la vida útil de la marta a grans trets

A punt de celebrar el seu vintiduèssim aniversari, la marta passa per una etapa de la seva vida en que l'estudi i el
treball es barallen per ocupar la seva atenció. De moment guanya el treball, ja que s'hi ha d'anar sinó malament mentre que el pobre projecte, marginat, deixat de la mà de deu, mig coix i incomplet s'ho mira des d'un raconet de la memòria de l'ordinador i es pregunta quan s'acabarà l'obra i els seus zeros i uns formaran amb perfecta armonia dins el mon mundial dels bits.

El treball és dolent, egoista i ocupacional, fa que la marta es llevi excessivament d'hora, quan encara els galls escuren la gola per fer el primer kikiriki que despertarà un poble adormit ple de lleganyes i badalls. La marta, tota feliç però amb unes quantes ulleres de més, els ulls inflats i la ment ennuvolada, agafa la carmanyola i el termo i s'enfronta al fred i al vent que el sol encara no ha escalfat per dirigir-se als ferrocarrils catalans. Allí, a les 9.11 exactament, potser amb una minsa variància despreciable, el tren fa l'entrada triumfal a l'estació per recollir les ànimes que encara somien amb el passat i esperen quelcom millor del futur, ignorant el present, que és
l'únic que realment posseeixen, encara que tan sols sigui per uns instants del temps.

El tren, com tot, prosegueix la seva marxa, deixant endarrera aquells que no han estat a l'hora, aquells que se'ls ha allargat el son, aquells que s'han entretingut prenent el cafè o comentant amb la veïna l'escàndol que van fer ahir una colla de pòtuls, i es que aquest jovent... Estació rera estació recull ànimes joves, ànimes velles, ànimes que creuen que la vida podria ser millor, ànimes que creuen que són felices, ànimes tristes, ànimes adormides, cossos sense ànimes...
I a mesura que arriba al final va deixant pel camí vides que
proseguiran la seva marxa fins al pròxim encontre...

I la marta baixa a Magòria la Campana, una estació gairebé al final del recorregut on el tren hi arriba a tres quarts de nou. Allí, carregant els pulmons de l'aire contaminat i estancat de l'estació, agafa forces per començar una nova jornada laboral de vuit hores a una empresa situada just a l'altra banda de GranVia, sobre els edificis de la Jefatura de Tràfico.

Gent amunt, gent avall, gent rient, gent xerrant, gent amb mala cara, gent malenlletada, gent que crida, gent apretada, gent absorvida per una pantalla... fins arribar a l'aula de formació de l'empresa on passaran cinc hores d'exercitació de cervell, afusellant-lo d'etiquetes html, funcions, alertes i errors javascript, i, concretament durant la setmana que just es va iniciar ahir, java i més java.

Una hora de descans és el que separa el matí de la tarda. Una hora de sol, una hora de relaxació, una hora de menjar, una hora de seixanta minuts. I a les tres recomença la calamarsada d'informació que invairà el cervell fins a les sis, hora en que la foscor ja ha tornat, el sol ha deixat d'escalfar i els carrers es tornen a omplir de gent que torna a casa després d'un dia més de vida, un dia menys cap a la mort.