Paranoia Número U: el metro

Deixa passar un metro. En deixa passar un altre al cap de cinc minuts. Mira el rellotge impacient, i decideix que el següent hi ha d'entrar com sigui. Mira al voltant, gent amunt, gent avall, gent corrents, gent comentant el partit d'ahir, gent llegint; arriba el metro, gent empenyent, gent que no deixa sortir, gent que es queda encallada entre les portes; l'alarma avisa, les portes es tanquen, colzes que es claven a les costelles, maletes vigilades de reüll, mirades de complicitat, de superioritat, de cansament. Pròximes parades i correspondències. I finalment, una onada de gent que com a formigues abandona la dolça escalfor humana del metro i s'endinsa en passadissos que els conduirà a la inevitable, odiosa però necessària rutina del matí, la feina, la universitat, la oficina... Ella no serà menys, i intentant treure energies dels somriures inexistents, de l'aire contaminat i dels núvols grisos que avui tapen el cel i li ofusquen la ment, s'enfronta altre cop a aquest món que vol canviar però que no troba mai el moment adequat.