Paper en blanc

Un relat de: Blowton

He perdut un paper. Era vell, força arrugat, doblegat i els últims dies que va ser a les meves mans, amb prou feines podia observar el que hi havia escrit o dibuixat.
Tot i això, el paper; almenys per mi, n'era molt, d'important. Era un paper vital.
Pensava en el paper com a peça inmortal. I ara resta perdut, entre la multitut.
A vegades hi penso, en el significat del paper. Significar és poc. Glorifica.
En quant al seu pes; pesa igual el gargot d'un infant que el poema d'un ancià.
Els dos són esforços d'un elaborat treball. La creació, marca d'autor; acaba
plasmada en el que fins fa poc tan sols era un insignificant paper en blanc.
Plàcidament avanço per sobre de les línies textuals que tenia escrites. Intento no
desviar; de cap de les maneres, la mirada, cap al meu passat difuminat.
No paga la pena recordar les ombres fantasmagòriques i de posició caricaturesca,
que amb una sobtada sobreactuació van interpretar un paper que no m'era a mida.
Per motius personals; problemes banals que interferien en la meva escassa i poc domesticada memòria, un munt d'oportunitats se m'escaparen de les mans.
I és ara, en aquest precís moment, on el personatge principal, aquell que molts aspiren
a ser, a imitar o simplement, ridiculitzar, passa a formar part de l'eix central.
Un personatge; d'entrada, mai serà humà. Un personatge nascut del somni només és pols. Pols. Explosió que fusiona trets físics i psíquics. La pols, la pols n'és l'origen.
La persona humana, en canvi, fins que no mor, no té dret a ser un gran personatge.
Llavors es pudreix. Llavors es converteix en pols. La pols, la pols també n'és la fi.
I arriba, com era d'esperar ja, la possible nominació a la mitificació, beatificació o canonització. Tothom murmura, amb una veu exageradament apagada i gens segura.
Qui fa canviar el valor de les coses. Qui embriaga amb la mirada i renova el pestilent significat d'una vegada per totes. Una ànima jove. El personatge. L'heroi vençut. El perdedor humà. El personatge es mou per via del text escrit. I per moltes coses que ell absorveix de la realitat, mai aconsegueix passar de la fusta a la carnalitat.
Per tant, l'autenticitat, sempre ens tindria, ens té i ens tindrà que ser mostrada. Encara que alguna cosa falla al sistema. La prefabricació de les ments adolescents. La negació de les fragàncies naturals i l'enginy artificial dels comerciants. Els actuals mercaders del temple, ara sense cap Jesucrist; com a històrica figura revolucinària que els faci fora.
Un bon exemple quan un parla de diferenciar entre personatge i persona. Qui mitifica els homes. Qui s'aprofita de l'existència d'altres per afavorir la seva. Preguntes que no volen ni ser formulades amb un interrogant al final perquè ja tenen resposta tot i que els culpables votin en blanc. Com el paper en blanc. Res pot arribar a ser tan calumniant.
Per no parlar de la deteriorada figura del Che Guevara. Tot va començar sent una moda creada per joves inconformistes contraculturals del passat per acabar siguent un negoci a gran escala en la nostra època actual. Aquells herois. Aquells que van fer alguna cosa per la humanitat. Grans personatges. Mites eterns. Productes rentables dins del mercat.
El personatge que ens ocupa no és pas gaire diferent d'aquests altres. Simplement, aquest és anònim. I patir en l'anonimat multiplica el sofriment. La por l'invadeix.
Té por a no ser observat com ell voldria. Ser malinterpretat. Això el crema per dins com si els seus intestins estiguessin formats de bruc. Fins fa pocs dies, ell creia que el seu missatge era clar, i que qualsevol persona de qualsevol àmbit l'entendria sense cap mena d'entrebanc. Però el temps. El temps, a mesura que va passant, li fa veure les coses cada vegada més llunyanes; d'una prespectiva sense punts de fuga.
Certament només fa falta tenir por d'un mal pensament perquè es faci realitat.
Tot i no haver vist mai l'abstracte personatge en persona, l'anònim ésser que s'amagava dintre de tots nosaltres, sempre l'havia imaginat com un tipus segur i amb fonaments.
Amb total confiança mantenia la fe en el seu camí. I no em calien ulls per veure els seus actes. Els miralls m'eren innecessaris. Les paraules em semblaven més que adequades per omplir de goig desvetllat els meus dubtes. No m'era gens vital tenir un rigurós cara a cara amb el personatge citat. Sabia que existia. Doncs les meves esperances estaven volcades en ell. Assumia tota ausència. Assumia tota indisposició. I era per ell. Ell.
Un personatge translúcid que navegava de forma emergent per l'espai- temps. A tothom li hagués agradat ser ell. Molta gent en pressumia, d'haver-lo trobat algun dia, al tornar a casa, després d'una nit plena, no jove, ja morta; repleta d'excés i disbauixa.
Molts tenien la certesa de portar dins seu la tan anomenada veritat. La vertadera veritat. La gran i única veritat. Així la solen anomenar. Una veritat blanca. Una veritat negra. Una veritat pura. Una veritat bruta. Tot retallat a dos únics papers.
Llavors, després de tenir un meravellós retrobament amb el que ja pensava abans, planejo desmarcar-me de tot i ser majoritàriament inferior. Discrepo davant la recerca d'aquest personatge i m'imagino a mi mateix prenent un café amb ell en un local ben modest. Perquè no m'importarien les condicions de l'entorn. Les seves paraules em farien oblidar com som. Imagino si ell tindrà alguna musa que li ensucri el pensament mentres es disposa a actuar davant les situacions extremes més espectaculars.
Discuteixo davant de la barra d'un local vell i fastigós. I no hi ha ningú a davant. He excedit el meu límit de consum d'alcohol. Sóc menor i no tinc dret a conduïr un cotxe. Això em tranquilitza. No li destrossaré la vida a ningú. Estic allà; assegut.
Tinc al cambrer just al meu costat. Parla de coses que només ell mateix comprén. De ben segur que ha aprés el dialecte dels treballadors nocturns. La meva indiferència no el sorprén, però continua xerrant com un lloro d'un color verd fosc fabricat d'anfetamines.
Tampoc li trencaré la cara a cap noieta maca que se'm passegi pel mig. No sóc pas d'aquests tipus de nois jo. I el meu personatge, segur que tampoc. Ell potser s'inspira per via de veus femenines, veus de sirena que l'embriaguen per fer-lo arribar al màxim estat de benestar, sense necessitat de substàncies químiques materials. Sap que la dona és imprescindible en aquest món. I l'home cada vegada careix de sentit a la Terra. Per tant, encara que no m'ho hagi confessat, de la seva boca a la meva orella, vull pensar que ell ho sap. Amb més esforç que no pas interés per aixecar-me de la cadira on restava assegut, ho faig, i quedo dret. Dret però sense ordre, em disposo a caminar. Les cames em grinyolen i em fan un soroll rovellat, un soroll semblant al dels gronxadors vells que pertanyen als habituals parcs visitats per tants infants just al sortir de l'escola, o en un diumenge assolellat on, esporàdicament ells i els seus pares han assistit a misa per poder veure els quadres nous d'un pintor bohemi que fa cromos en comptes d'obres d'art.
Torno al mateix d'abans. M'obsessiono per la grandilocuent figura del personatge.
Intento posar-me al seu lloc. Procuro fer-me a l'idea de la seva tasca. La seva gran tasca. Engrescar a les persones que el vulguin interpretar com es mereix.
Em despedeixo del cambrer pesat. Emulo un gest de despreci davant el seu renec habitual. Abandono sigilosament el pestilent antre en el qual fins fa poc havia estat.
Passejo pel carrer. I només trobo fum. Fum de tabac. Fum d'altres coses. Fum grisenc.
Alhora rumio una manera elegant de poder tornar a casa. Se m'obren els ulls de bat a bat sense cap ordre cerebral. Em disperso en mig de la boira del meu poble, una boira espessa i confusa en la qual m'he criat i per tant ja hi estic acostumat. Només sento les paraules del meu cap. Aquestes em diuen que demà ho passaré fatal. Grans dolors regulars a l'esquena i un constant mal al front. Un no sé què repetitiu em diu que un cop m'aixequi res em farà diferenciar la vida de la mort. No puc arribar al llit.
Al final he optat per estirar-me al sofà. No puc pensar en res. Tinc la ment en blanc. Vull observar el meu voltant. I només veig papers arrugats en blanc que, cuidadosament agrupats, formen una bonica rotllana. Abortacions d'antigues redaccions escolars. Idees cancelades que ara rodegen amb orgull la televisió del menjador. Una televisió que per cert, aguarda apagada. I jo, al costat d'aparells d'última generació, al menjador solitari.
Silenci i respecte. Respecte i temor. Temor i cobardia. Cobardia i perdó. Perdó per tots els errors fatals que mostren el cantó més humà de la persona universal.
Jo ja no puc contar ovelles per intentar acluclar l'ull. M'horroritza la cultura de ramat.
Sento pànic davant la globalització. Així que parlo sol sense cap pretenció política pel fet de no poder pensar com jo voldria. M'agradaria superar les qualitats del personatge en el que em baso. Però els mites vivents acaben morts sempre en tràgics accidents.
Per això m'allunyo de tota ambició tendenciosa. M'escridasso a mi mateix sense que m'importi el que demà diran els veïns. Aplico termes que any rere any he descobert en la lectura. I em pregunto que tindrà a veure la literatura amb Sant Jordi. Lligo caps fent una breu tèsi sobre el romanticisme de la llegenda i la valentia cavalleresca que més tard acabara parodiant-se amb el Quixot. I llavors m'adono que té a veure molt més del que em pensava. Però ara ja no penso com abans. Aquest any no és pas un any qualsevol.
El meu personatge respon. Em sembla que em crida. És molt estrany. No li he demanat encara la seva ajuda. No el necessito. Vull ser jo mateix. No m'interessa que m'envolti per sobre entre les seves llums i ombres. Encara que, aquest insisteix.
Ell em renya fent un discurs purament demagògic. Em retreu que no té veu i que només pot escriure. La gent només escolta. Ja no llegeix. I ell no té veu. Només és un simple personatge escrit.
I per molt fantàstic que ell sigui, no pot arribar a tothom. Cada dia ho intenta, però davant el fracàs cau en un pou fosc on no hi ha corda. S'ofega dins l'aigua en la qual es submergeix involuntàriament. I es queixa de l'importància que tenen els papers en blanc avui en dia. Papers escrits amb lletra petita que ens identifiquen com a persones. Papers que podrien ser més purs del que són si fossin completament blancs.
Però són bruts. Estan impressos en lletra negra i si se'ls emporta el vent, la teva ànima resta dèbil i ja no és inmortal. Alguna cosa falla. De debò. Alguna cosa falla.
Poden passar moltes coses. Pots expressar moltes coses. Pots crear art. O destruir-lo.
Pots acabar amb el personatge. O donar-li més línies de text. Com a la vida.
I jo no sabia que fer en aquell moment. Em temia a mi mateix. I patia per l'agonia del personatge. Ara s'havien canviat els papers. Ell necessitava ajuda. Però de ningú li era rebuda. Amb tant d'afany per ajudar als altres. Per ser simple pols convertida en un mite rondava dia i nit inexistent. Un cop de força. Un cop de valor. I una veu femenina. Una veu femenina que li salava els entrepans. Uns entrepans metafísics. Per tenir-ho clar.
A mi m'hagués agradat tenir un paper qualsevol i no un d'especial. Aquests sempre te'ls trepitjen. Queden bruts. Ja no són purs. Per tant. De que serveix ser algú important. Pel camí de la simplicitat pots anar descalç sense ensopegar amb vidres que em són clavats.
Miraria d'entendre el missatge del personatge, sense que aquest em fes senyals amb les mans. Miraria d'avançar per una línia convincent, on la vida fos un seguit d'estímuls improvitzats. Ja em preocuparia més endavant per deixar un bonic cadàver. Ara no era el moment. La meva generació era massa diferent. Havia fingit ser un ruc al principi per poder esdevenir un murri al final. Per acabar, li consultaria al meu personatge si ara em podia escriure la meva línia final, la línia que m'acomiadiava de tot aquest gran engany temporal. No va saber que dir-me. També li faltaven les mans. Una gran veu femenina el cridava, joia de la seva inspiració. No podia fer res. En un intent de robar-li la veu aquesta la va traicionar. Ella quedaria afònica per sempre més. Així m'ho va confirmar el personatge, tràgicament desencantat pel seu recital marítim més profund.

Comentaris

  • M'ha sorprès[Ofensiu]
    Lady_shalott | 11-09-2006

    que ningú te l'hagi comentat, tot i que a vegades la gent busca més poemes curts i els assaigs els troben massa indigestos. La veritat és que he trobat el teu nom i veig que ja fa temps que no pares per aquí, però m'ha fet gràcia per què em sembla que ets el mateix Blowton del 3xl, on a vegades t'havia seguit pels fòrums. Jo publico alguna coseta pel d'escriptors però no té molt a veure amb això de RC.

    A veure, l'escrit està força bé, sobretot el tema, trobo que això del personatge està bastant trobat, el començament m'ha agradat bastant i reconec que és un relat atípic.
    Però en algú tros divagaves i en algunes frases he perdut el fil, trobo que alguns pensaments, alguns paràgrafs estaven molt ben trobats, però reconec que el ritme també és essencial en una lectura, i com si diguéssim hi havia tants pensaments concentrats en poques línies que això em feia alentir la lectura de paraula. Suposo que ha sigut per algunes parts que se'm escapaven, però un cop he anat prosseguint m'he trobat més dins la narració i tot el tema del personatge. M'ha donat la sensació com d'una intimitat feble, i una sensació no sé si real d'improvisació en la cadència del relat. Em costa bastant trobar les paraules pera comentar-te, i només espero poder veure més escrits publicats, que amb aquests dos no en tinc prou per a fer al menys una crítica.


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Blowton

Blowton

5 Relats

2 Comentaris

4103 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Vaig nèixer el dia de la dona treballadora. Sóc una persona cínica alhora que fràgil. M'agrada renovar-me de tant en tant. Tinc el títol de disseny gràfic. Tendeixo a estar sempre dins la recerca d'allò més impossible.