Pànic a "La Concha"

Des de petit havia tingut la gran il.lusió de viatjar per tots els racons del món, però la meva gran fita era possiblement de les més senzilles, visitar San Sebastian. Per què? No ho sé ni jo, tot i que hi he estat varis cops. Mira, San Sebastian.... És bastant estrany, no trobeu? Sempre anteposava aquest viatge a qualsevol altre, encara que fos a l'altre punta del món. Crec, encara ara, que té una màgia especial, tot i que he recorregut tots els indrets de la ciutat i me la conec de pe a pa. No sabria dir pas d'on coi em ve aquesta maleïda dèria de San Sebastian, fins i tot m'havia arribat a sentir malament amb explicar als meus amics de classe, que era soci de la Real Societat, i llavors, quan guanyava el Barça per panorrada, em "maxacaven viu" (cosa que passava sovint). Hi havien cosetes com aquestes que m'incomodaven una mica. A l'escola, de petit a primària sempre ens demanaven la típica pregunta, "i tu, on vols anar de viatge?". Evidentment tota la canalla somniava en viatges increïbles com Xina, Egipte, fins i tot algun boig com el Pepe somniava anar a l'espai (el tio ho va aconseguir, ves per on!). hi havien casos de tot, però era una mica trist que poguen triar el viatge que volgués sempre acabés tenint en ment aquest diantre de viatgem que es podria fer en una petita escapada de cap de setmana (mira que hi han caps de setmana, i ponts durant tot l'any, i a més quan ets un nen!!). Durant anys vaig esperar aquest viatge, plorant sovint, i planejant-lo com ningú. M'estudiava totes les guies del Trotamundos, intentant trobar algun lloc o racó interessant. Em passava els caps de setmana tancat mirant informació de la regió, plànols, llegint sobre festes i costums.... En fi, em sembla que havia viscut el viatge, tancat a casa meva.

Quan vaig complir els 16 anys, per sorpresa em van regalar una escapada de 3 dies a San Sebastian. De l'emoció continguda de més de 10 anys d'espera, em vaig posar a plorar d'impotència, i no sabria dir què em va passar. Em va entrar un atac de pànic molt serio. No volia anar a complir el meu somni, tenia tanta por de "i si no m'agrada? I si a la realitat no és el què t'esperes? I si em decepciona?". Tenia un pànic suprem i absolut a anar-hi, però no ho podia dir a la meva família. No els podia explicar que ara m'havia cagat d'anar-hi. Fins i tot a mi em semblava una excusa estúpida i no hagués colat pas! Em generava un pànic general tota la situació. Per això, vaig intentar esquivar el viatge per tots els mètodes possibles i per haver, pensant totes les juguesques que solen caldre en aquests casos tant extrems (tot i que a mi, personalment no m'han funcionat mai les excuses, però què hi farem....). El primer que em va venir al cap van ser els estudis, però com podia posar una excusa d'estudis a principis de Setembre que no havia ni començat el curs? Val, tema descartat, anem per un altre via! Vaig explicar que la Real Societat no jugava, i vaig demanar posposar el viatge per un altre dia, a veure si colava. El meu pare, per això va ser més ràpid, ja tenia els tickets del partit, contra el Barça, casualment, el primer partit de lliga. També és mala llet, hòstia! Ja podien haver començat la lliga jugant al Camp Nou! Total segur que perdrien (dit i fet, apanorrada del Barça per 0-5, au, a sobre perdem!) "S'ha acabat" vaig dir-me. Anirem per la única via fiable, fingirem un atac de febre. Si fingia estar malalt ens vèiem obligats a quedar-nos. Ja tenia tot el pla muntat i no calia fer gaire comèdia tampoc, sóc una persona vulnerable a agafar qualsevol malaltia, encara que sigui un simple constipat. Però quan tenia tota la trama muntada i en marxa, la mare va fer venir el metge del seguro, aquell que tot ho acaba auscultant-te l'esquena i fen-te dir 44, que es veu que és el número màgic. El pobre home em volia subministrar una vacuna contra la grip. Ui no! Això si que no! Agulles no, i menys sent mentida!
El meu pànic a les agulles va ser superior al del anar al fabulós viatge, i em va delatar la trama muntada.

Desprès d'una bona bufa dels pares, i de plorar d'impotència, em vaig resignar a anar a San Sebastian, ves quin remei!
San Sebastian em va encantar, no entro en detallets perquè allà hi vaig conèixer una sueca, que.... Bé, que va ser molt maco tot, coi!

Ara sóc professor de secundària, i que no endevineu on m'ha tocat anar de viatge de fi de curs amb els meus alumnes?
Però s'ha de dir que jo vaig votar per anar a Santander.....