País i orgull, i esperança ( satisfent els desitjos de Lluís Soler i Biel Martí )

Un relat de: Marc Freixas

INTRODUCCIÓ POÈTICA

Feliu Ventura diu :

"cançó és el passaport de l'esperança"

I ara penso que esperança, és la paraula que et fa costat en els moments difícils.

POEMA D'ESPERANÇA PER UN PAÍS AMB ORGULL

Vius amb la certesa d'una il·lusió,
que sovint s'amaga dins del teu cor;
i el pensament del modern propòsit de l'esperança,
restarà immòbil en la tristesa de la vida,...

Jo voldria tenir la Lluna abraçada amb el Sol,
i la paraula abraçada amb el meu cos;
voldria que la gran senyera que es vesteix en mi,
fós el somriure que tot ho estima.

Seria el resultat d'una conseqüència perfecte que tot ho fa possible;
seria la confirmació d'una lluita que tot ho desitja,
i seria, també :

la dolça però pura realitat que tot ho aconsegueix.

Jo voldria tenir l'esperança abraçada al meu País,
i la paraula abraçada amb el meu cos;
voldria estimar el somriure que abraça els meus llavis,
per estimar l'alegria que vesteix el meu cos amb la gran senyera.

Comentaris

  • Tot ho dius, dient ben poc![Ofensiu]
    NinniN | 13-09-2004 | Valoració: 9

    Genial.

    Condensat en el no res, aquest garbuix de sentiments que ens fan un país, un país orgullós i ple d'esperança.

    NinniN

  • Gust complert[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-09-2004 | Valoració: 9

    Després del bon regust que va deixar la primera part, aquest és com un segon plat, sempre el plat fort de qualsevol menú.

    Gràcies per satisfer els desitjos de lector i pels comentaris!

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

819982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.