ON L'HE VISTA AQUESTA CARA?

Aquesta nit he tingut un somni molt estrany. Pot ser el més estrany de tot és que el recordo amb molta claredat i que era coherent. Gairebé no me’n recordo mai dels somnis, i si ho faig acostumen a no tenir cap ni peus. Però aquest ha estat com una pel·lícula i el vull escriure per recordar-me’n.
Jo era en un bar, prenent un cafè i entrava el Joan acompanyat d’una noia jove i maca. La duia agafada de bracet i semblaven molt feliços. Estaven tan pendents l’un de l ‘altre que no em van veure, i jo vaig quedar tan sorpresa que tampoc els vaig dir res. Van seure en una taula propera a la meva, el Joan donant-me l’esquena. No podia veure cap dels dos però m’arribaven algunes paraules i les riallades que intercalaven tot sovint. Va passar una estona, a mi se’m feia tard, havia de tornar a la feina i no sabia que fer, si marxar sense dir res o fingir que acabava d’arribar i veure com reaccionaven en veure’m. Finalment em vaig aixecar i tot passant em vaig aturar un moment davant d’ells mirant de fit a fit al Joan, que em va tornar la mirada amb una expressió d’estranyesa i va continuar la conversa amb la noia com si jo no hi fos, com si no em conegués de res.
M’he despertat amerada en una suor glaçada i m’he mirat al Joan que dormia beatíficament. Però la vigília no m’ha tranquil·litzat, perquè tenia fixada la imatge de la noia i sé que la conec. La he vist abans! No sé on, no sé quan, no sé de què, però la conec. Qui és? He estat tot el dia provant de recordar-me’n, però no hi ha manera. Serà cosa de l’edat? No, no, encara no toca. Si us plau, no entenc com és que no me la puc treure del cap.

- Et trobes bé Magda? Sembles una mica capficada.
- No, no és res. No he dormit massa la nit passada.
- Doncs ves-te’n al llit ara mateix. Ja recolliré jo la taula i rentaré els plats. Vols que faci alguna cosa més?
La Magda se’l mira amb una mica de rancúnia i pensa: Ves per on, quina amabilitat No serà pas culpabilitat? Immediatament s’adona de l’ incongruència d’aquesta idea. De fet, en Joan renta els plats tot sovint, i a més a més, cóm podria sentir-se culpable de un somni que ha tingut ella i que ni tan sols li ha explicat?
- Magda, què no em sents?
- Perdona, què em deies?
- Què trec del congelador per al dinar de demà? Vés, vés de seguida, de cap al llit ara mateix. Fas cara de cansada.
Quan en Joan es queda sol es deixa caure al sofà com si de sobte es sentís esgotat.
En arribar a casa aquest vespre havia decidit que li diria tot a la Magda, però una vegada més no ha tingut prou valor. Fa gairebé una setmana que la Roser el pressiona, encara no li has dit?
Com si fos tan fàcil! El cansament de la Magda li ha servit d’excusa per posposar-ho un dia mes, però ara sap que l’espera una altra nit desvetllat i un altre dia d’inquietud, pensant com dir-li, buscant les paraules més adequades, la manera de fer-li comprendre. Fa tres dies que aprofita qualsevol moment per escapolir-se del seu despatx cap al lavabo i assajar davant del mirall, amb diverses variants, el discurs que ha preparat. La última nit tampoc no ha dormit gaire, ha sentit com la Magda es despertava i ha sabut que l’estava mirant, que l’ha mirat una llarga estona. Podia haver aprofitat per dir-li que ell també estava despert, començar la conversa i explicar-li, però ha actuat com un covard i ha callat parapetant-se en el són. Quina excusa trobarà demà per no parlar amb la Magda? Quina excusa trobarà per dir-li a la Roser que encara no hi ha parlat?

La Magda entra al bar on pren el cafè de mig matí i com ja va fer ahir, mira detingudament,taula per taula buscant...- Definitivament se m’ha girat el cervell- pensa.
Seu a la barra, demana i s’inclina per treure el moneder i quan aixeca la vista l’ensurt gairebé la fa caure del tamboret. Dreta al seu costat hi ha la noia del somni que se la mira amb una rialla tímida i li estén la mà.
- Hola Magda, soc la Roser -diu.
I davant l’astorament de la Magda, afegeix tot seguit sense donar-li temps per a contestar:
- Ja veig que en Joan encara no t’ha parlat de mi. M’ho temia! Quan li he trucat aquest matí m’ha assegurat que ho havia fet, però la tremolor de la veu l’ha delatat.
- Però...Però.. mormola la Magda.
- I no n`hi pas per a tant! Vaja, penso jo. Mira, t’ho explico ràpid encara que ja sé que després s’emprenyarà amb mi, però és que ja no aguanto ni un dia més en aquella pensió.
- Oh! T’estàs en una pensió!
- Doncs sí –continua la Roser- ja fa 9 dies! Veuràs, ja no aguanto més la mare i el seu marit, i a més a més ara se’n volen anar a viure a Canàries. Ja em diràs que hi he de fer jo a Canàries! El Joan, el pare vaja, està angoixat, el preocupa la teva reacció. Jo, si no vols que vingui a casa vostra ho entendre. Però que t’ho pregunti, no et sembla?
Que si es casa teva, que jo no vaig voler anar al vostre casament, que ni tan sols he volgut conèixer-te...com s’embolica! Però confio que tu entendràs. Jo vivia amb la mare i no volia que ella s’enfadés,oi que ho entens? I només serà una temporada. Jo el que vull és independ...
La Magda salta del tamboret mentre l’imatge de la Roser de braçet del Joan, en una fotografia que ell té a la cartera, s’il·lumina en el seu cervell. Li fa una abracçada tan forta que li talla l’alé, tot dient-li:
- I és clar que pots venir nena, no tens ni idea de l’alegria que em dones.