Esl ulls de la Senyora Taylor

Un relat de: Guadalupe


El Manel no havia tingut un dia massa bo. Ni a la feina que feia als matins, repartint publicitat per les bústies, ni a la Universitat a la tarda. Ja m'explicàreu que té d'agradable anar de casa en casa repartint fullets, amb tota aquesta gent que es creu que casa seva és un castell, i que posen tota mena de dificultats per obrir-te. I a la tarda aquell pesat i mig fatxa del professor Serrano, explicant-se com sempre, de manera inexplicablement incomprensible. No tan inexplicable -va rectificar-se ell mateix- Juraria que ho fa expressament. La universitat està massificada, havia dit una vegada. I de segur que considerava les seves classes com una mena de “selecció natural”. Tot això ho pensava mentre viatjava al metro, quan tornava a casa seva. Avui feia més tard que de costum; l'Enric l'havia entretingut demanant -li uns apunts i com que ja era massa tard per fer fotocòpies, li havia omplert dos fulls a mà. El seu estimat amic Enric, a sobre que no havia de fer una altra cosa que estudiar, arribava gairebé sempre tard a classe i tot sovint demanava el seu ajut. I el que mes li fotia al Manel, era que l'Enric assegurava que sí que l'entenia al fotut del professor Serrano.
A l'hora que era, no viatjava molta gent i al banc que ocupava el Manel només hi era ell. El del davant era vuit. A la resta del vagó, deu, dotze persones més com a molt. El Manel mirava distretament la finestreta que tenia al front, però sense veure res, el cervell aturat per uns instants. El tren també es va aturar i unes quantes persones van instal·lar-se. Al banc vuit que hi havia davant del Manel hi va seure només una persona, però al Manel li va semblar que tot s'omplia només amb uns ulls. Es va quedar enlluernat per aquells ulls, grans, càlids. Càlids tot i que fossin de color blau, que diuen que és un color fred, però és que eren d'un color blau com el Manel no l’havia vist mai en uns ulls. Es va quedar presoner d'aquells petits llacs lluents que ignoraven la seva mirada insistent, potser perquè no miraven res, exactament com ell uns moments abans.
Van passar dues o tres estacions. Se'n havia oblidat completament que viatjava al metro. Intentava esbrinar com qualificar aquell color; de cel de capvespre, de mar fonda, de pedra preciosa, de flor amagada... Se li van acabar les metàfores i aleshores va fixar-se una mica en la resta de la persona que duia aquell regal tan especial de la natura. Era una noia i devia tenir mes o menys la mateixa edat que el Manel. D’estatura mitjana i ben proporcionada. Els cabells negres i curts feien ressaltar la seva pell, blanca i fina, i tot plegat semblava fet expressament per quedar rematat per aquelles joies lluents, úniques. Perquè la seva tonalitat les distingia per sobre de totes les altres.
Ves i quina història m'estic muntant, va pensar mentre tornava a la realitat una mica sobtadament, amb la col·laboració del conductor, que frenava bruscament i el feia trontollar. Una noia que veig una vegada al metro, qui sap si la veuré mai mes... Però és que vull tornar-la a veure -va decidir tot d’una- Vull parlar amb ella, conèixer-la. Amb aquests ulls tan especials, de segur que ella també és un ésser especial.
Ara el metro es va aturar i la noia va sortir. El Manel es va quedar parat, incapaç de reaccionar. ¿Però, que podia fer? Si surto corrent darrera d’ella, l'espantaré. I sinó surto, potser no la veuré mai més. I mentre decidia si sortir o no, les portes es van tancar, posant un mur entre ell i la noia. Es va maleir per la seva indecisió i falta de recursos. I és que encara que me'n hagués anat darrera seu, no hauria sabut que dir-li. –Es va recriminar -. L’única cosa positiva que se li va acudir, va ser mirar l'hora que era, i fixar-se en l'estació on havia baixat la noia.
Es va escolar una setmana durant la qual el Manel va viure obsessionat per aquells ulls. La imatge de la noia se li havia desdibuixat una mica, però duia els seus ulls gravats al cervell, i encara més, aquell color estrany pel qual no havia pogut trobar un qualificatiu ni mitjançant una metàfora. Ara se'ls mirava els ulls de l'altra gent; buscava una tonalitat diferent a cada esguard, però sempre veia els mateixos colors repetits una vegada i una altra. Els seus propis ulls li semblaven avorrits i vulgars. Es va passar tota la setmana agafant el metro, a diverses hores, una mica més tard, una mica mes d'hora, que aquell dia en què va veure la mirada encisadora. No podia recordar exactament en quina parada havia pujat la noia i anava provant, ara una, ara una altra, però això si, baixava sempre a la mateixa estació que ho havia fet ella, i s'esperava. Després feia el recorregut invers; tornava a agafar el metro, un cop i un altre cop. No sabia que li diria quan la veiés, no es volia desencoratjar perquè no se li acudís res. Quan la trobés, ja pensaria alguna cosa. Així va passar una setmana de busca infructuosa i cada dia li semblava més difícil la tasca que s’havia imposat. Potser aquella noia havia agafat aquell metro, aquell dia, només per casualitat, per algun motiu que no es tornaria a produir mai més a la seva vida, i per més que ell viatgés amunt i avall, no la tornaria a veure, no podria endinsar-se en aquells ulls d’aigua de mar profunda. I al mateix temps que la seva esperança minvava, una tristor, fins aleshores desconeguda, s'instal·lava al seu cor i anava perdent el gust per totes les coses que abans el feien moure i gaudir, i ara li semblaven insubstancials.
Com que arribava a casa molt més tard del que tenia per costum, als seus pares els va dir que en sortint de classe se'n anava a estudiar amb un amic, l’Enric concretament, encara que l’Enric no en sabia res d’aquesta història; ni l’Enric ni ningú altre. No gosava explicar-ho ni al seu millor amic, temia que se’n riuria. ¿És possible enamorar-se d’un color? ¿És possible obsessionar-se fins al punt que ell ho estava? Feia coses que mai hauria cregut que pogués fer, i només imaginant que algú altre sabés els pensaments que l’inspirava aquella noia enrojolia. El primer cop que la va veure, no li havia vingut al cap la frase típica –Hòstia, quina tia més bona -. No, el que el seu cervell havia elaborat semblava venir de fora d’ell, idees que ara mateix li costava reproduir. Els ulls d’aquella noia havien desvetllat una faceta de si mateix que ignorava. ¡Si fins i tot havia provat d’escriure uns versos! No, definitivament, no podia imaginar que ningú del seu entorn el pogués entendre. ¿L’entendria ella si algun dia li arribés a explicar?
Potser la seva mare l’hagués entès, però el Manel no podia concebre una solució tan fàcil, tan propera, i la seva actitud no té res d’estrany perquè és la que gairebé sempre tenen els nois vers les seves mares. Potser la seva mare l’hagués entès, perquè ella va notar els canvis en el comportament del Manel, va intuir la seva pena; però sabia prou bé que si ell no volia explicar-li, seria contraproduent interrogar-lo. Va decidir, però, que alguna cosa hauria de fer. Provaria de distreure’l, l’havia de treure d’aquell ensopiment.

Aquell dissabte el Manel era a la seva habitació, una vegada més pensant amb aquells ulls i intentant esclarir per quina raó el tenien tant obsessionat. Eren les deu passades quan la seva mare va trucar a la porta. ¿Saps que he pensat? -va dir-. I sense esperar resposta: Doncs, que per evitar les aglomeracions dels dies de Nadal, podríem anar a comprar els regals per les festes avui mateix. Si sortim de seguida després de dinar, no trobarem massa gent.
No ho va tenir fàcil, la mare d'en Manel. Ell s'hi oposava, més que amb totes les seves forces, amb tota la seva desgana. Però les mares, quan volen, tenen molts recursos, i davant la proposta de visitar la botiga d'ordinadors d'uns grans magatzems, amb un pressupost que ell mateix va considerar increïble, van sortir de casa.
En arribar, el Manel volia anar sense més al departament que l'interessava, però la seva mare va insistir que abans havien de fer una volta per mirar els altres regals de la família. I així varen fer cap a la secció de complements. I allí va ser on la va veure, a la botiga d'òptica. De seguida li va buscar els ulls, i quan va trobar-los es va quedar glaçat. Aquells ulls, tantes vegades rememorats, eren d'un color verd aquós i pàl·lid tan inexpressiu, que li van recordar els d'un peix. Va sentir una pena molt endins i, de cop i volta, va saber el que volia dir “tenir el cor trencat”. Ell ho va percebre, va notar com el cor se li feia bocins. Es va quedar palplantat a pocs pams d'ella, dubtant, pensant que vivia un mal son, perquè no arribava a comprendre, li semblava impossible el que estava veient. ¿Potser havia patit una al·lucinació aquella nit, o potser era ara, quan la seva ment cansada li estava jugant una mala passada?
En tant la noia, totalment aliena al que li passava al cap i al cor, continuava explicant a una clienta:
Si senyora, aquests lents de contacte son l'última novetat. Pot canviar el color dels seus ulls i dur-los a joc amb el seu vestit si vol. No costa gens, de treure i posar-les. I si vostè és una mica atrevida, pot optar per uns colors extraordinaris, mai vistos. Aquest blau violeta, per exemple té molta acceptació; jo mateixa me'n he comprat uns...Diuen que és el color dels ulls de l'Elizabeth Taylor.

Comentaris

  • PUBLICAT[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 20-10-2016 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1422

    No tanquem fins passats Reis

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 13-10-2016 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    tribuna@guimera.info