On és el cel que no s'hi veuen núvols?

Bon relat de denuncia que ens preocupa a tots els que estimem la natura, la terra, la vida. Sóc optimista per naturalesa i vull creure que tot és cíclic, que passem per fases i que finalment tot tornarà al seu lloc, potser no el mateix lloc passat, però en un futur acceptable, on es pugui viure bé tot gaudint del entorn.
Esta clar però, que som uns inconscients i anem destruint el que més hauríem de cuidar i estimar. Esperem que la terra com una gran mare aconsegueixi refer-se de les nostres agressions.
Una abraçada plena d'esperança

Realment és preocupant! Vull pensar que tot és cíclic, però m'espanta portar fills al món tal i com està ara! Ma mare, que és una mica bruixa, diu que la pluja arribarà per setmana santa! No sé, crec que el millor que podem fer és posar cadascú el seu gra de sorra i tenir esperança que tot s'arreglarà!

És molt bonic! Un petonàs!

Jo soc entusiasta i amant de la naturalesa m'agrada el bosc, la muntanya la costa el mar... Ja soc força gran i per això ho he pogut veure tot carregat de vida i amb fred viu al hivern, i pluja quan toca, i penso com tu, el Planeta es mora. He penjat dos relats també d'aquest tema.
J. Lluís

que ara com ara no sembla que tinguin una resposta positiva. Tot i així espero que sí, que malgrat ser uns maldestres cuidadors d'aquest planeta, la terra per sí sola tingui prou força per guarir-se. I que malgrat la nostra estupidesa, els rius i la mar segueixin sense secar-se. Tant de bo la herència que poguem deixar als nostres fills no s'acosti a les imatges que descrius.
Una abraçada