On el destí em porti

Surto de casa,
poso un peu davant l'altre i
començo a caminar,
fins on el destí em porti.

Al cap d'una bona estona,
topo de ple amb el Parc Güell,
de sobte tots els records,
entre TU i jo...
tornen al meu cap...
al meu cor...
malferit d'amor...

La cara m'ha canviat,
al veure de nou,
el lloc on tot va passar...
on tot va poder ser,
i on no ho fou...

Tinc la mirada trista,
el cap coix,
les espatlles caigudes,
vaig arrosegant els peus,
mentres camino pel lloc on...
on tot va poder ser,
i on no ho fou...

Els ulls se m'humitejen,
a cada pas que vaig fent i...
quan arribo al pati de les columnes...
arrenco a plorar desesperadament...

No tinc forçes per mantenir-me dempeus,
caic a terra,
rendit per la força
dels records i les llàgrimes...

La gent passa davant meu,
xiuxiuegen entre ells,
se'm miren amb cara de pena.

Passada una llarga estona,
estant tumbat a terra,
plorant...
per tot en general i...
per TU...
en concret...
em torno a posar dempeus,
mentres em seco les llàgrimes.

Amb els ulls vermellosos,
de tant plorar,
i el cap encara ara coix,
torno cap a casa...
allà almenys estaré lluny...

d'on tot va poder ser,

i on no ho fou...